REFLEXIONS DE JUBILAT, 2

FER-HO A L’INREVÉS

Massa temps per pensar acostuma a afavorir aquelles divagacions que s’esdevenen sense solta ni volta, a la impensada, les digressions mentals que et fan dubtar de la utilitat de la pròpia intel·ligència.
Ahir, sense anar més lluny, em trobava entrant al pis amb el cabàs de la compra ple de la verdura que un cop per setmana anem a proveir a la fruiteria del barri i mentre posava la clau al pany em vaig adonar que portava anys fent la mateixa operació i que tenia tots els moviments automatitzats, que ho hagués pogut fer a ulls clucs, per entendre’ns.
Llavors vaig pensar en la sensació que tindria entrar a casa de recules, una possibilitat que no se m’havia acudit mai. Vaig girar sobre els meus talons i vaig fer per manera que la primera cosa que traspassés el llindar de la porta fos el meu cul, no la panxa cada cop més prominent tal com tinc per costum.
I em vaig adonar que era com si digués adéu al món del defora en lloc de dir hola al petit món personal que em conec d’allò més bé i que tinc per molt i molt saludat. Vet aquí que des d’ahir he incorporat aquesta novetat a la meva vida i de moment n’estic prou content. Avui fins i tot he dit adéu al ficus que vam plantar en una torratxa al replà de l’escala i que és de les poques plantes agraïdes que conec perquè s’ha fet enorme.