REFLEXIONS DE JUBILAT, 9

ENVELLIR

Això d’envellir, es miri com es miri, és una autèntica murga. És una tasca constant que consisteix bàsicament en anar veient com passa el temps i t’aporta periòdicament una nova xacra (no confondre amb txacra, que és un canal per on flueix l’energia). De vegades aquesta xacra és temporal, de vegades passa a ser permanent i has d’integrar-la a la col·lecció que has anat acumulant amb els anys.
Sigui com sigui, convé fer un considerable esforç d’acceptació de les noves limitacions per poder portar aquest procés amb la dignitat indispensable. Altrament, corres el risc de gastar el temps en lamentacions que no aporten res de positiu o fer coses que per edat ja no et correspondria.
Em sembla que en vaig començar a ser conscient el dia que em vagi fotre una patacada de consideració amb el patinet del net i al metge, furgant a la ferida, no se li va acudir altra cosa que dir-me: “Ja tenim una edat, eh! Hauríem de començar a posar seny.”
En fi, que si quan em llevo descobreixo un dolor en algun racó del cos que encara no havia descobert que podia generar aquesta desagradable sensació, ho entomo com una benedicció. L’alternativa, siguem sincers, ningú no la voldria triar, perquè significaria que hem deixat d’existir. I jo, us ho puc ben assegurar, de moment no tinc cap ganes d’anar-me’n a l’altre barri perquè a part de col·leccionar xacres, cada dia segueixo aprenent alguna cosa nova que no sabia.