UNA BONA SOTRAGADA

Diguem que he començat l'any trepitjant merda. D'ençà de la meva darrera aportació al blog han passat una desena llarga de dies que he viscut en una mena de nebulosa de la qual ara començo a escapar i veure la llum. El dissabte dia 2 vaig anar a urgències del CAP perquè tenia molèsties generals i dècimes de febre. Després d'una simple auscultació, van decidir aplicar-me una PCR ràpida que va confirmar el que em temia: contagi per COVID-19. Em van enviar  a casa, aïllat durant 10 dies, esperant que l'evolució de la malaltia es mogués dins els límits que es preveien més o menys lleus. 

L'aïllament a casa, sobretot quan ets conscient que estàs infectat, no té res a veure amb el procés de confinament que ja havíem viscut la primavera passada. L'angoixa pel desconegut, la por a infectar la persona amb qui convius i que estimes per damunt de tot, la necessària prudència en tot el que fas, el constant desinfectar tot allò que toques, hores i hores tancat a l'habitació... Tot plegat una mena de gota malaia que no deixa d'impactar-te al cervell i et va minant per dintre. 

Si les sensacions haguessin anar millorant, encara Jesús i paciència, però per allà al quart dia, quan la cosa havia de fer un pic i començar a millorar, el meu estat era força pitjor. Una segona visita a urgències del CAP va servir per constatar que no hi havia res de nou, que calia seguir tenir paciència, per tant vaig intentar caarregar-me'n. Al cap d'una setmana, el passat dissabte, la situació havia empitjorat ostensiblement i les dificultats respiratòries ja eren més que evidents. La tercera visita a urgències del 
CAP va constatar que ja apareixien algunes crepitacions a la base del pulmó dret, símptoma de pneumponia que va confirmar una placa de RX. A la doctora que em va atendre, d'origen hispanoamericà, amable, correctíssima i positivista, em sembla que mai li agrairé prou el seu saber fer. Suposo que el fet de dir-me: "Sé de qué de te hablo por experiencia propia." va aportar-me el punt d'empatia que em va permetre anar a urgències de l'Hospital General amb una mica més de tranquil·litat del que ho hauria fet en circumstàncies normals. 

Ingrés a box. Auscultacions, extraccions, analítiques, hores i hores d'espera de resultats i al final es confirmen les previsions que la doctora m'havia pronosticat en ingressar. El meu estat de salut no és per ingressar a l'hospital, i només de sentir això em sembla que ja respiro molt millor. Em recepta cortisona per facilitar la desinflamació, considera que l'incipient pneumònia no passarà d'això, i m'envia a casa amb consell d'aïllament el màxim d'estricte, assegurant-me que en cosa de 48 hores he de notar una millora sensible. Efectivament ha estat així, i avui he pensat que podia reprendre la feina d'escriure cada dia. D'una manera o altra he de matar les hores. 

Des del dia 20 de març de l'any passat no havia estat tants dies sense aportar cap reflexió ni cap text al blog. Ho trobava a faltar.