A REFER-SE!

Sense el malestar general que em recordava tothora el procés infecciós que patia, sense la sensació d'ofec que em dificultava la respiració, havent esvaït la sensació de por de contagiar a qui estimes per damunt de tot, comprovant com recupero la gana i els àpats es tornen normals, ja només queda aquest cansament infinit que t'obliga a reprendre l'alè després de fer el més petit esforç. Pujar les escales del segon pis de casa és gairebé com ferr el Matagalls, però comprovar que avui ja ho puc fer quatre vegades seguides sense perdre l'alè em diu que vaig per bon camí. 

Vaig deixant enrere la desagradable impressió que hem viscut aquestes dues setmanes: no tenia res a veure amb el confinament del mes de març, que vam viure amb la confiança d'estar fent el que calia i sense ensurts, només amb la justa preocupació per tot el que s'esdevenia al voltant i per la situació personal de les persones més properes. Això ha estat molt més dur i, segurament no n'he sigut conscient fins que fa un parell de dies la meva dona no em va dir: "Te n'adones que és la primera vegada que parlem d'ençà que va començar el merder?" I vaig adonar-me que tenia raó. Sense ser-ne conscient, em limitava a fer la viu-viu i estalviava el màxim d'energia fins i tot en parlar, potser tement que qualsevol comentari sobre el meu estat encara aconseguiria angoixar-la més, preocupada com estava pel caire que estava prenent la malaltia. 

En fi, que això ja ha donat el tomb i encaro aquest any amb un altre urc, conscient que he arreplegat una colla d'anticossos que em deuran fer una mica resistent a aquesta putada, tot i que no sabré mai fins a quin punt ni fins a quina data. 

Toca refer forces, mantenir la protecció de la mascareta i a final de setmana, perquè ja queda clar que l'alta me l'hauré de donar jo i no cal que esperi la trucada del metge de capçalera del CAP, començaré a sortir a passejar a l'exterior perquè l'aire lliure és mitja vida. Ja m'abrigaré bé, perquè la Setmana dels Barbuts es presenta amb tota la seva contundència.