MICRORELATS, 18

XXL

Quan arriba l’estiu i cal fer canvi d’armari, acostumo a llençar algunes peces de roba que ja no donen per a més i comprar-me una samarreta, una camisa i un polo per allò d’anar renovant el vestuari que, si fos per mi i a aquestes alçades ja el podria donar per definitiu, tot i que la meva dona opina ben al contrari.
Quan la dependenta em demana la talla, després de fer-me una repassada per comprovar l’abast de la meva còrpora, procuro ser garrepa i sempre dir: “XL, no m’he engreixat aquesta temporada.” La noia em mira amb posat de commiseració i em busca la talla que li indico.
A l’emprovador, comprovo el meu aspecte de de bull blanc botit i reconec que em cal una talla més, tot amanit amb el somriure burleta de la dependenta i de la meva dona que s’han aliat en un cas evident de sororitat.
-No sé què passa que les talles cada vegada les fan més petites! A aquest pas, l’any vinent hauré de demanar un a XXXL!”

MICRORELATS, 17

FINCA D’ESTIU

"La torratxa del roure està prou bé, sobretot a l’hivern quan aquell ximple ens deixa en pau, però arriba la primavera i toca inundació cada dos o tres dies, i és un no parar: ous amunt, ous avall, canvi de graner... Tot el dia de bòlid! I ahir va passar el de cada any: van aparèixer aquelles maleïdes boletes blanques escampades. I aquestes ximpletes no tenen memòria. “Ni les toquéssiu!” –els vaig advertir, però elles com si sentissin ploure. I mossegada per aquí, llepadeta per allà, una mortaldat de por. I mentre estava traginant cadàvers fora del cau, he pensat que ja en tenia prou, que fins aquí havíem arribat, que ja s’ho farien. Això de viure instal·lada en el gregarisme més absolut té avantatges, no us ho puc pas negar, però té un enorme inconvenient: t’acaba despersonalitzant. He decidit fotre el camp d’aquí, jubilar-me i anar-me’n a viure sola, a respirar en llibertat on no hagi de compartir ni un àtom d’oxigen amb cap altre estúpid bitxo negre de sis potes. He trobat un roure que creix en un plat petit on s’hi ha fet un prat de molsa que enamora. M’hi quedo!"

MICRORELATS, 16

CONVERSA TELEFÒNICA

Són les 10 del vespre i sona el telèfon fix que, pel que el fem servir més valdria desconnectar-lo, però com que encara hi ha qui en fa ús per comunicar-se amb nosaltres...
–Buenas tardes, caballero. Mi nombre es Gladys. ¿Con quien tengo el gusto de hablar?
–És massa tard per desitjar-me bona tarda. No la conec de res, per tant no em considero obligat a dir-li el meu nom. Suposo que no truca pas per a cap urgència, atesa l’hora que és.
–Perdone caballero, però no le entiendo.
-Doncs això sí que resultarà un problema. Mira, si truques a Anglaterra, per exemple, oi que t’esforçaràs per parlar l’anglès? Doncs resulta que has trucat a Catalunya.
–Pip – pip – pip – pip –sento per l’auricular de l’aparell.
–La maleducada m’ha penjat –em lamento.
–Com et passes! –em recrimina la meva dona.

MICRORELATS, 15

FUGITIUS

Quin misteri, això dels mitjons desaparellats! Allò que diuen que a cada bugada es perd un llençol, a casa ho hem actualitzat i hem canviat la peça per un mitjó. A la panera de la roba per plegar hi malviuen, condemnats a l’extermini, mitja dotzena de mitjons que al llarg de la darrera temporada han perdut la seva mitja taronja sense que se n’hagi sabut mai més res.

Val a dir que hauria d’estar avesat a aquestes puntuals desaparicions, però el cas d’avui ja passa de taca d’oli. S’han fet escàpols dos mitjons de diferent parell, justament els que més li agraden a la meva dona: un de rosa amb ratlles grises i un de gris amb pics menuts verds. Fins ara les fugues eren individuals i trigàvem dies a tenir-ne constància, fins que dins la panera apareixia una altra peça desaparellada.

Per molt que hagi buscat en tots els racons, no he sabut trobar els fugitius. “No m’ho puc creure. És que no m’ho puc creure!” –remugo en veu alta mentre creuo el menjador. “Què és això que esperona la teva incredulitat?” –m’interroga ella abandonant per un moment la tasca de lectura amb què mata el temps còmodament instal·lada al sofà. “M’han desaparegut dos mitjons.” –em lamento. “També és mala sort. Per una vegada que poses la rentadora!” –aprofita ells per col·locar-hi un punt d’ironia. Conscient que tinc les de perdre, he optat per no fer cap rèplica que pogués desembocar en l’eterna discussió sobre la responsabilitat de les tasques de la llar a les quals soc poc afeccionat.

. . .

Rere la rentadora, treu la punta grisa amb voluntat de comprovar l’estat de la qüestió i comenta al company que li cobreix l’esquena: “Sssst! No facis soroll. Em sembla que l’hem despistat.” “Ostres, ja feia temps que tenia ganes d’alliberar-me d’aquell ensopit. És que ni donar-me conversa!” –respon l’altre fugitiu. “Massa temps junts a tot arreu, vet-ho aquí. La relació s’acaba migrant.”

. . .

Des del sofà, ella comenta a viva veu amb intenció que la senti el seu home: “Eren meus o teus, els mitjons?”.

MICRORELATS, 14

ÉS GREU, DOCTOR?

“Miri que jo mai no he sigut de cinema d’art i assaig, sinó més aviat de pel·lícules amb argument clarament identificable i que no em facin ballar gaire el cap, però darrerament em sorprenc seguint una sèrie tan ensucrada i poc original com ‘El paradís de les senyores’. I consti que si no la puc veure a la tarda, al vespre no em puc estar de comprovar si la cosa ha fet algun gir de guió, un fet cada vegada menys probable perquè ja els endevino les atencions d’un dia per altre. Els diàlegs ximplets entre les dependentes, l’ambient d’una botiga de moda italiana, els maldecaps i embolics de cada un dels personatges em tenen el cor robat. He arribat a creure que se m’ha estovat el cervell. Vostè creu que és greu, doctor?”

MICRORELATS, 13

NO ENS EN SORTIREM

Sortim al parc a acompanyar els menuts que ens confien a la tarda, ara que s’ha acabat l’escola. Necessiten la seva dosi d’aire pur per respirar i és bo que s’esbargeixin i cremin el seu doll d’energia interna que sembla inesgotable.
Asseguts al banc que queda prop de la zona infantil, contemplem atònits com un grup de preadolescents instal·lats dos bancs més enllà estan berenant i consumint aquesta productes envasats que es veu que són tan sans i equilibrats. Són 6 i, efectivament, hi ha almenys 6 embolcalls a terra, malgrat que disposen d’una paperera a dos passos d’on es troben asseguts.
No em puc contenir i m’acosto a recriminar-los la manca de civisme. Us voleu creure que ni un no s’ha aixecat per recollir res? En aquests casos, tinc una tendència innata a encendre’m, però davant dels seus somriures per sota el nas, he procedit a recollir tots els papers escampats, ficar-los a la paperera i dir-los: “D’acord, no són vostres? Ja els recullo jo. Però demà em tindreu vigilant altra vegada perquè si us enxampo tirant un paper a terra us ho diré de forma desagradable”. L’expressió de les seves cares convidava a clavar-los un mastegot a cada un.

MICRORELATS, 12

FUGITIU

Porten un quart d’hora amunt i avall del jardí que envolta la residència i no hi ha manera de trobar en Fidel. “No pot haver anar gaire lluny, fa un moment que era al costat d’aquest banc”, es justifica l’auxiliar encarregada de controlar el parc i el jardí on els residents surten a prendre l’aire a mig matí. Com que la porta exterior acostuma a estar oberta, algú aventura la possibilitat que hagi sortit al carrer. Corren a mirar amunt i avall del passeig, però enlloc no hi veuen la cadira amb motor elèctric del presumpte fugitiu. Una de les vetlladores s’ofereix per agafar el cotxe i sortir a fer un tomb pels voltants del centre a veure si el localitzen, i de seguida tenen organitzada la patrulla de cerca i captura. La directora, alarmada pels moviments i nerviosisme que detecta des de la finestra del despatx, ha sortit a demanar què passa. Un cop informada dels fets, somriu amplament i demana: “Heu mirat darrere les troanes del carrer de sota?”.
Rere la tanca vegetal, en Fidel, amb un somriure murri, aprofita per fer unes quantes calades clandestines al cigarret que ha aconseguit encendre abans que el localitzin i l’obliguin a tornar al ramat després de clavar-li l’enèsima reprimenda. Mentre no descobreixin l’amagatall, rai! És conscient que el forat a la paret tapat amb la pedra quadrada que hi encaixa perfectament no el trobaran per molt que investiguin.

MICRORELATS, 11

TOT UN ARTISTA

Comencen les vacances escolars i als avis se’ns gira feina. Tinc un amic que afirma que si desapareguéssim els avis el món deixaria de funcionar, i em sembla que no li falta raó. O sigui que toca tenir cura del net petit cada tarda fins que els seus pares surten del treball. L’Oriol és un sol de criatura i, tot i que sovint et reclama atenció, és capaç d’entretenir-se tot sol amb qualsevol joguina o pintant. L’àvia se n’ha anat a fer l’activitat de taitxí que fa tres dies cada setmana i m’ha deixat encarregat de controlar el belluguet de casa i d’estar per ell per cobrir les seves necessitats materials, afectives i de relació.
Com que he vist que s’entretenia tot sol a l’habitació on hi té les joguines, m’he assegut a la taula del menjador a fer els mots encreuats del diari, una activitat que no deixo de fer cada dia. Al cap d’una bona estona, estranyat de no sentir cap soroll cap a la banda del passadís, m’he aixecat per controlar la situació i he quedat garratibat. En cosa d’un quart d’hora ha aconseguit decorar mitja paret del passadís amb un retolador negre que no sé pas d’on deu haver tret.
-Avi, has vist quantes coses hi havia dins del retolador?
-Però què has fet? L’àvia se’ns enfadarà molt.
-No pateixis, avi. Ja hi parlaré jo, amb l’àvia -m'ha tranquil·litzat en veure la meva cara de preocupació.

MICRORELATS, 10

COM UN MIRACLE

Feia dos anys que no queia ni una gota. La terra, clivellada, no es deixava conrear i s’havia tornat erma, els animals anaven morint i al poblat començava a escampar-se la gana. No havien servit de res els rituals, les danses, els càntics, les ofrenes i els sacrificis que el bruixot havia fet al voltant del tòtem de la plaça central. El dia que aquest va descobrir Mamadou clavant puntades de peu al tòtem, va córrer a estirar-li les orelles i endur-se’l cap a la seva cabana.
-Per què claves coces al tòtem sagrat? – va demanar-li l’home molt enfadat.
-Perquè estic fart de veure que la mare ha de fer vint quilòmetres cada dia amb els càntirs per portar aigua.
-I què cridaves? –va interrogar encara.
-Malparit! Fes que plogui d’una punyetera vegada!
Mentre passava això, una densa nuvolada s’havia acumulat damunt el poblat i van començar a caure les primeres gotes. El bruixot, des de la porta de la cabana, mirava atònit el xàfec que queia i que amarava la terra assedegada. Va llevar-se el capell de plomes, els braçalets de pedres vermelles i les turmelleres de llavors, va anar a un racó de la cabana on tenia desada una aixada i la va agafar disposat a començar a cavar un hort que no havia trepitjat en sa vida.
-Gràcies, noi! –va dir a en Mamadou amb l’aixada al muscle.

MICRORELATS, 9

POBRE FILOMENA!

“Mira, tu, avui deuen tenir convidats, perquè posen les tovalles de fil! Ah, no! Només dos plats. Però deu haver-hi celebració important perquè hi posen la vaixella del trinxant. Fins i tot espelmes! Això serà un festival! Ja seria hora que fessin alguna cosa diferent perquè aquesta casa és un avorriment! És clar, tants anys de casats, ja s’ho deuen haver dit tot, aquests dos. A veure... Ai, que ell mira cap aquest racó! Amaga’t ràpid. Veig que ve amb el plomall de colors. Apa, la feina de tres dies a pastar fang! Ja està, ja podem tornar-hi. No, a paciència ja et dic jo que no em guanyarà. Ai, que m’ha clissat! I ve amb un esprai que té pinta de ser perillós. Filomena, resa! ... Aaaargh!”

–Collons d’aranya! A veure si he resolt el problema d’una vegada per totes! –fa ell amb el punt de satisfacció de la feina feta.

–No sé pas què et passa, però se t’estan desvetllant els instints més salvatges. Tu més aviat eres de respectar qualsevol forma de vida –comenta ella amb un somriure a la cara–. Si fins i tot obries les finestres perquè les mosques poguessin marxar.

–Totes les coses tenen un límit. No sé si te n’has adonat, però aquesta et puc assegurar que s’estava fotent de mi.

MICRORELATS, 8

SANTA PACIÈNCIA!

Tornava disposada a fer les paus, després d’haver rumiat durant una hora llarga la manera de resoldre el conflicte que havia creat al matí. Ell s’ha posat com una fera i ha decidit anar a fer un tomb fins que es calmés perquè no n’hagués tret res d’intentar parlar-hi. Quan s’emprenya més val deixar-lo sol i que vagi tornant a situar totes les idees al seu lloc. Al cap i a la fi era un llibre d’anècdotes i estirabots que no tenia cap mena d’interès i a casa comença a ser preocupant la manca d’espai a la biblioteca. Per tant, havia decidit unilateralment fer lloc llençant al contenidor de paper i cartró una vintena llarga de llibres que a judici seu no mereixien la consideració literària mínima. I avui havia de menester precisament aquell aplec de relats sense solta ni volta! Obre la porta amb cautela per veure com està el pati i el troba llegint atentament un llibre i prenent notes en una llibreta amb el seu inseparable llapis. “Ah, hola! Ja has tornat? Resulta que el tenia al calaix de la tauleta de l’habitació i no me’n recordava.”, diu per tota disculpa. Ella se’l mira amb intenció de saltar-li al coll, però s’hi repensa.

MICRORELATS, 7

EMPRENYAT

Està emprenyat, i com que ningú no li ha ensenyat a dissimular, cada vegada que obre la boca en surt una mena de reny disfressat de súplica. “El 155 ja va fer la feina, aquests beneits d’independentistes s’han fotut els plats pel cap i no he hagut de presentar cap programa per guanyar les eleccions. Què esperen per fer-me president?” I no s’adona que aquesta estratègia ja la va usar l’Arrimadas que va passar a millor vida, ella i partit sortosament. Tampoc no és conscient que al cap i la fi ha obtingut menys vots dels que havia arreplegat al seu dia en Maragall. Però ell, amb aquesta fesomia agra, que transmet la imatge d’una ment torturada, insisteix a dir que deixin de fer el ridícul, sense adonar-se que potser el ridícul el fa ell assajant un posat de perdonavides que li convindria endreçar al calaix dels mals endreços abans de posar-se a negociar de veritat i acabar abaixant-se els pantalons com a pas previ a una hipotètica investidura. Ai, que haurem de tornar a votar!

MICRORELATS, 6

RESPONSABLE

“Que agafi la corretja ja és bon senyal perquè, la veritat, aquí dins començo a patir claustrofòbia. Apa, anem a estirar les cames que avui fa bo. Tots aquests dies de pluja sembla que m’han entumit els ossos. A veure si encara estem de sort i avui puc olorar el cul a unes quantes femelles! Ep, atura’t, que haig de fer una feina que tu no pots pas fer per mi. Collons, cada dia vaig més restret! Això deu ser del pinso que em fa menjar tothora. Apa, doncs, feina enllestida. Ah, no. Això sí que no! I tant que la recolliràs. Jo em planto aquí al costat i fins que no arrepleguis el regalet no ens movem, t’ho ben asseguro. I no cal que em miris amb cara de mala llet, que ja ens coneixem. Vinga, agafa la bossa d’aquesta estúpida capseta amb forma d’os i ves per feina que no tenim tot el temps del món. Veus com sí que ho saps fer? No era pas tan difícil! I la llences a un contenidor, no al costat del camí com vas fer la setmana passada. Collons si l’adondaré aquest!”

MICRORELATS, 5

SAPASTRE

Havia d’haver fet cas a la mare i buscar alguna feina normal, però es va deixar engalipar per en Simó, que ja portava dos anys dedicant-se al tema i li va assegurar que enlloc no trobaria una activitat que li reportés diners de forma tan fàcil com abundant. Ell no les tenia pas totes, però a força d’insistència el seu amic va aconseguir convènce’l i el va acompanyar per començar a aprendre l’ofici. Es va vestir amb roba més aviat fosca, que no cridés gaire l’atenció, sabates còmodes i amb sola de goma, per si calia córrer, i una gorra de llana que es podia convertir en passamuntanyes si calia. La tasca va resultar fàcil: l’accés a l’habitatge el van poder fer aixecant una persiana a peu de carrer, van arreplegar un joier, un parell de rellotges que semblaven bons, un grapat de monedes i algun bitllet que hi havia en una capsa del trinxant del menjador, i un mòbil que havien posat a carregar. Van sortir sense fer fressa i un cop a fora, quan ja havien tombat la cantonada i se sabien segurs, es va adonar del merder en què s’havia ficat. “Em deu haver caigut el mòbil a dins de la casa, perquè el duia a la butxaca dels pantalons.”, es va queixar l’aprenent de pispa. “No et vaig dir que no duguessis res al damunt que et pogués identificar?”, va lamentar l’expert. “És que no puc estar sense el mòbil, jo.”

MICRORELATS, 4

HIPOCONDRÍAC

“Fa de mal dir, doctor, però em sembla que em comença a patinar alguna neurona. Sóc conscient que amb l’edat que tinc hauria d’acceptar la meva condició i permetre que el procés ineludible de decrepitud anés fent el seu camí sense escarafalls, però ja sap que la voluntat de vegades és molt tossuda i s’entesta a negar la realitat. Cada dia em passa tres o quatre vegades que hi ha alguna refotuda paraula que ha decidit fugir de la memòria interna i per més que m’entesti a furgar-hi no la sé recuperar. Llavors, quan menys m’ho espero em ve la inspiració i mentre parlo del que faré per dinar m’apareix el terme que s’havia fet escàpol: hipocondríac, per exemple, que ja em dirà què té a veure amb la samfaina! I encara visc una altra realitat més xocant i empipadora: la de conèixer la paraula en castellà i haver perdut la catalana. Recordo perfectament alimoche i haig de consultar el diccionari de traducció per aconseguir l’equivalent català d’aufrany. Això em fa una ràbia especial, intensa, dolorosa... Vostè diria que m’haig de preocupar, doctor?”

MICRORELATS, 3

POBRE LLUENT!

"Dos anys de secada que ho ha cuidat matar tot i jo amb prou feines he pogut sortir de casa, només aprofitant per fer volts curts amb la rosada del matí, i una feinada de por per trobar alguna cosa verda per poder rosegar! I sempre amb por de no acabar deshidratat i més sec que una pansa. Però, noi, arriba aquesta primavera i sortim a ruixat per dia, que dic jo que ja podria anar una mica millor repartit, perquè no hi puc fer res, si sento quatre gotes a la closca, instintivament surto a fer el volt. I us ben asseguro que començo a estar una mica fart de tanta aigua i tants viatges amunt i avall. També té el seu cantó bo, no us vull enganyar, perquè ara no em costa gens trobar fulles verdes i sucoses per poder endrapar a voluntat.
Ep!, on va aquest ximple voltant entre els matolls amarats de la pluja d’aquesta nit? I duu una bossa de plàstic. Osti, que ha enxampat en Xop i en Bavós i els ha ficat a la bossa. Ai que m’ha vist! Corre, Lluent, corre a amagar-te rere el tronc d’aquest arbre! Ai, ai, ai.. Merda, massa tard!"

MICRORELATS, 2

UN MALÀNIMA

Cada vegada que clissa la seva cara en una imatge del diari, a la pantalla del televisor, en un cartell penjat en algun fanal, desbarra de mala manera. No repetirem les grolleries, penjaments i jaculatòries que deixa anar perquè seria de mal gust i suposo que podeu imaginar-vos-les.
Acostuma a queixar-se que el personatge en qüestió ha sigut capaç de treure el que hi ha de pitjor a la seva ànima i que l’ha convertit en un potencial assassí si es donés el cas que el deixessin sol amb ell ni que fos un moment.
-Suposo que aquests disbarats no els deus escampar de forma gratuïta hi hagi qui hi hagi al teu davant –li ha comentat el seu amic a tall d’advertiment-. Els delictes d’odi en aquest país...
-Digue’m que a tu no t’ha passat mai pel cap fotre-li un tret al cap –li ha contestat amb cara de set deus.
L’amic s’adona que estan a punt de tombar cap al passeig on, en plena campanya electoral, han penjat cartells amb la cara del personatge, i decideix maniobrar per estalviar-se tot un rosari de penjaments.
-Mira, avui anirem a esmorzar a aquell bar nou que han obert a la placeta –diu mentre tomba en sentit contrari al que tenien previst prendre.

MICRORELATS, 1

URNADEPENDÈNCIA

S’ha passat tota la precampanya i tota la campanya d’aquestes eleccions renegant dels polítics, dient-los el nom del porc, sobretot quan apareixien en la pantalla del televisor els que carreguen a la banda dreta i encara més a la dreta. Des de feia quinze dies deia que aquesta vegada no aniria a votar, que li costaria perquè no ha deixat d’anar a fer-ho en cap de les conteses electorals de la pseudodemocràcia que vam estrenar a finals de la dècada dels setanta del segle passat. Es veu que li han acabat els torrons!
Avui, 9 de juny, s’ha llevat i li ha dit a la seva dona que anava a comprar el diari. De camí cap al quiosc, no ha pogut resistir la temptació de fer cap al col·legi electoral que li pertoca, i ha acabat votant per una candidatura que ningú dels qui el coneixen no s’imaginaria.
De tornada a casa, la seva dona, que el coneix com si l’hagués parit, en lloc de saludar-lo li ha engaltat:
-No te n’has pogut estar, oi?
Avergonyit, ha acotat el cap i se n’ha anat de dret al sofà de la sala a repassar les notícies impreses que, curiosament, estan centrades en el tema del dia: les refotudes eleccions europees.

VERMELL COM UN PIGOT

Si anant pel bosc sentiu un soroll de percussió repetida damunt la fusta d’un tronc, és que us trobeu prop d’un pigot que està foradant el tronc d’un arbre per fer-hi el niu. Són molt vergonyosos i si s’adonen que els mireu s’amagaran de seguida rere el tronc traient només de tant en tant el caparró que presenta una zona de color vermell intens. La comparació s’estableix amb les persones que envermelleixen les galtes per vergonya, tot i que també se’ls aplica si es tornen vermells per estar molt enfadats.

“La Carmina li va demanar si volia ballar amb ella i es va tornar vermell com un pigot. Aquest em sembla que no el casarem.”

PREU PER PREU, SABATES GROSSES

També ho he sentit amb l’expressió “tant per tant, sabates grosses”. Dita que ens recomana que davant d’un dubte relatiu a la quantitat, capacitat o mida del que necessitem, sempre s’ha d’optar per anar sobrat i estalviar maldecaps.

“Mira, amb tot el que m’has posat damunt el taulell i tenint en compte que com més varietat em mostres més dubtes tinc, aplicaré la dita de preu per preu, sabates grosses.”

NO TOT SÓN FLORS I VIOLES

Què més voldríem que sempre ens ponguessin totes! Però aquesta nostra vida està feta de vivències bones, no tan bones, dolentes i molt dolentes, i hem d’anar-les entomant com venen i adaptant-nos a les conseqüències dels fets. Quan algú es queixa d’algun entrebanc o destret, podem aplicar-li aquesta dita.

“Què et pensaves? Que tot aniria sobre rodes? Ja t’ho podies imaginar que no tot serien flors i violes.”

TOCAR EL BOTET

Anar insistint en dir coses molestes a algú perquè es piqui, molestar-lo sense parar. No sé si heu vist mai un botet, però es tracta d’un reclam per atreure ocells. Deu ser la insistència en anar produint el so del reclam el que li ha donat el sentit figurat d’aquesta frase feta.

“No va parar de tocar-me el botet fins que al final el vaig engegar a dida de males maneres.”

QUI TÉ EL CUL LLOGAT, NO SEU QUAN VOL

Ja se sap, si treballes a compte d’un altre, estaràs sempre subjecte a la seva voluntat i rarament podràs fer el que tu vols o fer-ho com tu voldries. Aquesta dita està especialment indicada per al jovent que s’inicia en el món laboral i que sembla que no té la paciència que abans es reconeixia als “aprenents”, una figura que potser caldria recuperar si volem tenir operaris de qualitat per a les feines que ara sembla que ningú vulgui fer. Falten paletes, pintors, electricistes, llauners...

"Per molt que et queixis, no aconseguiràs canviar la seva manera de fer. Ja et vaig dir que qui té el cul llogat no seu quan vol.”

SENTIR TOCAR CAMPANES

Té el sentit d’haver escoltat vagament alguna cosa, però no saber-ne res en concret ni amb gaire fiabilitat. El toc de campanes dels pobles són el darrer element d’una cultura basada en la comunicació oral, la que captem amb l’oïda. No l’hauríem de perdre malgrat que molesti algú i pensi que s’haurien de fer callar els campanars en benefici del silenci nocturn.

“Ara que ho dius, em sembla que he sentit tocar campanes, però jo no ho donaria encara per segur. Vols dir que no ens haurien informat?”

QUI OLI REMENA, ELS DITS SE N’UNTA

Amb la corrupció que sembla que existeix en segons quines administracions i esferes de poder econòmic, es tracta d’una dita molt apropiada. Fa referència a les persones que administren bens que no són propis i que, de vegades, aprofiten per omplir la seva butxaca. Semblantment, quan diem que han untat algú, volem dir que l'han subornat. Vull creure que aquesta realitat és menys generalitzada del que ens pensem, però en tot cas cal considerar que el poder és molt llaminer i la voluntat humana massa feble. 

“Només fa un any que va entrar d’alcalde, i has vist quin cotxe s’ha comprat? Potser sí que és veritat allò que qui oli remena els dits se n’unta.”

34è PREMI DE NARRATIVA BREU D'ARTESA DE SEGRE

 Avui hem anat fins a Artesa de Segre a recollir el Premi de Narrativa Breu 2024. Han sigut molt generosos i han considerat que el meu relat "Insomni" mereixia aquesta consideració. Sembla que tinguin una certa debilitat per als meus textos, perquè ja m'havien premiat l'any 2022. En aquest cas es tracta d'una narració que, com la majoria de les que estic escrivint actualment i que potser a la llarga acabaran configurant un recull, té una dona com a protagonista. Aquest tipus de reconeixements m'aporten un punt de motivació per continuar escrivint, sobretot ara que disposo de moltes més hores per a aquesta activitat. 

QUE DÉU ENS AGAFI CONFESSATS!

Exclamació invocativa davant d’un possible problema greu o una expectativa que té tota la pinta de ser negativa. Es tracta d’una altra referència religiosa de la munió que conté la nostra cultura popular. La cultura catòlica es troba a la base de la nostra història i, malgrat que ara la tendència és defugir de tot el que fa olor d’encens, convindria que es donés a conèixer a totes les escoles. De vegades em pregunto com podran entendre els actuals alumnes la iconografia de la nostra pintura i escultura sense les mínimes bases de cultura religiosa catòlica. I no es tracta de proselitisme ni de fe, sinó del mateix tipus de cultura que ens aporta la mitologia clàssica, que també hem anat oblidant. En fi...

“Si en aquestes properes eleccions guanya l'extrema dreta, que Déu ens agafi confessats!”

PORTAR UN GOS A SOBRE

La fama de ganduls que se’ls ha anat atribuint als gossos ve del fet que sovint se’ls veu ajaçats tranquil·lament i això, a les cases de pagès, era tot al contrari del que feien les persones, que trescaven tot el sant dia perquè es veu que a pagès no s’acaba mai la feina. Quan es diu d’algú que porta un gos a sobre és perquè se’l considera mandrós, gandul, amb poques ganes de pencar. 

“Has acabat llogant en Miquel? No sé pas en què penses. Porta sempre un gos a sobre que no li deixa doblegar l’os de l’esquena.”