REFLEXIONS DE JUBILAT, 13

QUIN JUTGE!

La pobra veïna d’origen africà de Santa Margalida (Mallorca) que porta un quart de segle integrada a la població i relacionant-se amb els seus veïns en un perfecte català, no “ha justificat un grau suficient d’integració a la societat espanyola” per poder aconseguir la nacionalitat d’aquest país d’opereta.
L’entrevista que el jutge li va fer, i que ella suposava que seria en català, l’únic idioma que parla perquè és l’oficial de la comunitat autònoma on resideix, va ser en castellà, una llengua que només coneix gràcies a un parell de cursets organitzats pel seu ajuntament.
Quin malànima estúpid pot denegar aquest dret emparant-se en la constitució? O sigui, que un jutge que no deu saber un borrall de català, perquè el deu considerar poc menys que una mena de dialecte o argot parlat per la xusma amb qui no es relaciona, pot ser ciutadà de ple dret de Mallorca i la pobra dona, evidentment molt més mallorquina i catalana que ell, no té prou voluntat d’integració a la societat que l’ha acollida.
“Cosas veredes, amigo Sancho, que faran fablar las piedras”. He buscat una referència en la llengua imposada i he trobat aquesta expressió del Quixot de Cervantes.