REFLEXIONS DE JUBILAT, 77

LA SAVIESA DE LA NATURA

Acabo de veure un d’aquests documentals tan famosos de la segona cadena de l’estat, aquells que ens mirem quan no hi ha cap alternativa més intel·ligent en l’oferta televisiva, un fet que acostuma a passar més sovint del que desitjaria.
M’he quedat embadocat mirant com un abellerol mascle feia regals a la femella en forma de llaminadura, que en el seu cas es tractava d’insectes d’allò més sucosos i gustosos. D’entrada he pensat: “Guaita tu, quina forma més intel·ligent i primitiva de lligar.” Però la reflexió que es feia aquest procés m’ha semblat d’allò més significativa. Es veu que d’aquesta manera la femella pot valorar la capacitat del futur pare dels seus fills per proveir i alimentar tota la prole de la futura niuada.
I és que la natura és d’allò més intel·ligent. Res del que s’esdevé instintivament en el comportament dels animals és estúpid o inútil, tot té una finalitat contrastada per segles d’evolució de l’espècie.
I llavors he pensat en l’enorme quantitat d’errors i estupideses que els humans, que ens considerem superiors pel que fa a intel·ligència, som capaços de cometre i perpetrar al llarg de la nostra vida.
Definitivament, ens queda molt per aprendre dels animalons.