REFLEXIONS DE JUBILAT, 90

TANQUEM LA PARADETA

Es veia a venir: hi havia indicis prou contundents per pensar que la cosa anava de mal borràs, que duien el carro pel pedregar. Els resultats d’aquestes darreres eleccions demostren que aquella majoria independentista a la qual alguns il·luminats encara s’aferren se n’ha anat a can Pistraus perquè, tot i que sóc de lletres, sé sumar i a mi només em surt un 28%. I no cal que em vinguin a dir que la lectura no es pot fer així perquè no sé quines mandangues del vot dual, de la baixa participació, etc.
Si en el moment que caldria anar més units que mai, a ningú li ha importat perdre un ull a condició que l’adversari quedés cec, no seria d’estranyar que tots acabéssim amb un bastonet blanc. Amb els cants de sirena que arriben de lluny, l’obsessió per la poltrona dels altres, la radicalitat extrema dels tercers i l’estúpida tossudesa dels qui no han arribat a l’1% hem aconseguit els resultats més galdosos de tota la història del moviment d’alliberament iniciat fa més d’una dècada.
I ara què? A minimitzar els efectes de la garrotada i fer la viu-viu? Sense un canvi de lideratges i la ferma decisió de començar de zero i treballar colze a colze, això nostre no té cap futur. I quan abans comencem, millor per a tots.
No sé com acabarà tot plegat, però recordem que hem salvat els mobles gràcies a l’estupidesa dels troglodites revengistes i negacionistes que així que han tocat poder s’han afanyat a cometre disbarats, un fet que no ha passat inadvertit als qui, vull considerar que de bona fe, havien cregut en ells per resoldre el catàleg de problemes que tenim pendents de resoldre.