Microconte de confinament, 21

VIDEOTRUCADA

(Amb un humil i sentit homenatge a L. E. Aute)

“Antes iban de profetas / y ahora el éxito es su meta; / mercaderes, traficantes, / más que náusea dan tristeza. / No rozaron ni un instante / la belleza.”

Mentre els altaveus del menjador van desgranant la melodia de les cançons que aquests darrers tres dies s’han convertit en la banda sonora de la seva estantissa vida d’ermitana confinada a casa, prepara el portàtil a la taula del menjador i l’engega. Són les cinc de la tarda i a aquesta hora acostumava a recollir els nets a l’escola, portava el gran a futbol o a música i es quedava la petita fins que la venien a buscar els seus pares en plegant de treballar. Però aquesta merda de confinament li ha ben trastocat la vida i ara s’ha de limitar a veure’ls per la pantalla de l’ordinador.

Si dos mesos enrere li haguessin dit que acabaria essent una experta en videotrucades per Skype, no s’ho hauria cregut; però quan la necessitat imposa reptes, l’energia que hi posem per assolir-los ens converteix en herois. Rere la pantalla negra amb la musiqueta de campanes  de la trucada, apareixen riallers en Toni i la Maria.

–Hola, iaia –fan els dos alhora.

–Toni, Maria, quina il·lusió poder-vos veure! Què feu?

–Estic acabant els deures d’avui –diu el nen–. La Maria no en té, quina sort!

–Perquè és petita –l’excusa la iaia.

–Però no és just –protesta el net.

–Iaia, iaia, saps què? Avui hem fet un pastís –s’afanya a informar la nena.

Durant una mitja hora llarga, la conversa que a ulls forans podria semblar intranscendent es manté animada per la voluntat de l’àvia de mantenir una comunicació que li permeti tenir els menuts a prop, i el desig dels nets de gaudir d’una activitat que trenqui la monotonia d’un espai de poc més de 70 metres quadrats que s’ha convertit en l’escenari de tota la seva vida actual.

–No feu enfadar els pares, eh! –els adverteix.

–No pateixis, mare –surt la cara del fill darrere les de les criatures–. Són dos sols. Ho porten millor ells que no pas jo.

–Cuideu-vos molt! Fes un petó a la Sílvia. Fins demà, nens!

L’àvia, amb una estranya barreja d’alleujament i d’enyorança, tanca l’aplicació i l’ordinador mentre de fons, des de l’espai infinit i inexplorat que hi ha rere les membranes dels bafles, la veu de l’Aute li fa arribar el darrer missatge d’una altra cançó: 

“Llámame el día que puedas / date prisa que ya son las cuatro y diez.”

Microconte de confinament, 16

XERRERA

“El que sents, nena. No sé com em vaig poder enamorar d’ell. (...) És que em té fregida. Ja no és una cosa d’aquelles d’engegar-lo a la merda i ja t’ho faràs, és que em comencen a aparèixer instints assassins. (...) No exagero, no. Gens ni mica. Sort que no entro a la cuina, que és on hi ha els ganivets. (...) Perquè això és cosa seva. Oi que no toca la rentadora ni la planxa? Doncs “quid pro quo”. I la compra, també competència exclusiva seva. D’aquesta manera el perdo una bona estona de vista. (...) Em fa rentar les mans deu cops cada dia pel cap baix. Porta una ampolla d’esperit de vi a la butxaca i amb un drap va fregant tot el que veu que toco. (...) Em volia fer posar guants per dintre casa. Ja em va costar acceptar la mascareta, però guants? Fins aquí podíem arribar! (...) Sempre ha sigut força aprensiu, què t’haig de dir! Però és que això d’ara ratlla la psicosi. I tot perquè fa tres setmanes vaig anar al CAP a fer les receptes. (...) Que fa tres setmanes, i no he tingut ni dècimes de febre. Com vols que estigui contagiada? (...) Tocar-me? Què dius, beneita! Si tinc un complex d’empestada que no me’l llevaria ni amb lleixiu, i mira que a casa en tinc un magatzem. (...) T’asseguro que si això dura gaires dies més aquí hi haurà una tragèdia. Sortirem al telenotícies. (...) T’haig de deixar, que sento el pany de la porta. Ja ha tornat de comprar el pa. Demà et truco a la mateixa hora.”

Sant Jordi de Puigseslloses

Aquesta mitja dotzena mal comptada
de lloses colossals i extemporànies
que temps ha plantaren amb misteri
al bell cim del pujol sovint tan solitari
ens parlen d'un pretèrit aliatge
de la nostra terra somiant sota la boira
i el cel blau de les tardes estritllades. 

(De "Senet de Llac" a CONCERT PER A PLOMA I VEUS TRENCADES)

Les Lloses que li han dat nom
semblen, talment, de ciclòpiques,
los palets amb què Rotland
jugava a l’estre alguna hora.
Més no les pujà Rotland,
ni tampoc lo Gira-roques,
ni el gegantàs del Farell,
sinó una santa pastora,
la pastoreta del Puig
d’aqueixos marges viola.

("El dolmen de Puigseslloses" JACINT VERDAGUER)

Microconte de confinament, 16

UN AQUARI AL PASSADÍS

En Marc i en Lluc tenen quatre anys i són bessons, d’aquells igualets com dues gotes d’aigua, potser per aquest motiu els seus pares han optat des del primer dia per no vestir-los mai uniformats. Són carn i ungla, inseparables, amb un extraordinari grau de complicitat mútua que sovint convida a reflexionar al voltant de la comunicació telepàtica, altrament no s’explicarien alguns dels extrems que han arribat a assolir.

Aquests dies s’estan a casa, a càrrec del seu pare, en Pere, que se’n veu un bull per mantenir-los ocupats sense que se’n ressentin gaire ni el mobiliari del pis ni la pròpia salut mental. En definitiva, fa el que pot, com tots els pares que es troben en aquest destret. La seva mare, la Sílvia, treballa en un supermercat i aquests dies la veuen poc per casa, però quan hi treu el nas es dedica en cos i ànima als dos trapelles que són l’alegria, i també el freqüent maldecap, de la família.

Avui han estès un enorme paper d’embalatge damunt el parquet del menjador, han tret la caixa gran de retoladors, i es dediquen a dibuixar un fons marí, una tasca que ja fa més de mitja hora que els té d’allò més entretinguts.

–Ara pinteu una estona sols, que haig d’anar per fer el dinar. I no feu disbarats, eh, que ens coneixem! –diu el pare amb posat seriós.

De la cuina estant els escolta xiuxiuejar com si tramessin alguna cosa i, al cap de poc deixa de sentir-los. Treu el cap a la porta de la cuina i veu que han desaparegut. “Quina una en deuen estar fent?” –s’interroga. Travessa el menjador  i s’adreça el passadís.

En Lluc, veient-se descobert, deixa caure a terra el retolador verd i assenyala el seu germà.

–Ha sigut en Marc, eh. Jo no!

–Però què feu? La mare se’ns enfadarà molt –es lamenta el pare.

Les pulcres parets del passadís, pintades d’un agradable blau cel, mostren peixos de coloraines escampats arreu de forma irregular. “Què coi!” –pensa en Pere.

–Sabeu què? Com que ara el mal ja està fet, almenys fem-ho bé –diu mentre va a buscar la caixa de retoladors i s’asseu al costat dels dos bessons disposat a gaudir de la trapelleria per aquella raó de “si no pots amb ells, és millor que t’hi afegeixis”.

Al cap de poca estona, el passadís s’ha convertit en un fons marí que riu-te’n tu dels esculls de corall.

–Agradarà a la mare? –demana el Lluc.

–Segur que estarà contenta! –afirma en Marc.

–Més val que sigui així, perquè si m’ho fa esborrar amb la llengua, vosaltres dos “pringareu”!

En Marc s’aixeca i se’n va corrents a la seva habitació. Se’l sent remenar entre un munt d’andròmines que tenen al racó de jugar. Al cap de poc torna amb unes ulleres d’anar per sota l’aigua posades i unes altres a la mà.

–Té, Lluc. Si te les poses semblarà ben bé que som a dins del mar.

Microconte de confinament, 14

ARENGA

(No confonc ficció i realitat, és només que la realitat ultrapassa el límits i fronteres de la ficció. Ho sento, però com diuen en castellà, “me lo han puesto a huevo”)

Aquests dies ha arribat a abusar dels continguts que li oferien els mitjans de comunicació i ha acabat patint un empatx considerable. Ara dosifica amb comptagotes la ingesta d’aquests productes i es limita a seguir alguna roda de premsa, però de seguida que li arriba una informació repetida apaga el televisor per no cremar neurones, tan necessàries com seran quan acabi aquest malson i ens toqui sortir de l’atzucac on ens estem ficant. A la tele un bust parlant amb el pit carregat de coloraines, icones de múltiples condecoracions assolides per mèrits insospitats, s’expressa amb veu afectada:

“Sin novedad en el frente. Nuestros soldados, siguiendo estrictamente las órdenes de sus mandos, en un ejercicio de solidaridad que les honra, avanzan palmo a palmo, escudriñando todos los rincones, y revirtiendo espacios contaminados en lugares sanos para el uso y disfrute de todos los ciudadanos. Se enfrentan a un enemigo que no respeta ninguna norma, que actúa de forma deliberadamente taimada, sin mostrar-se en ningún momento a cara descubierta, extremo que dificulta aún más si cabe su colosal tarea. Lejos de sus familias, con una entrega total a los valores que representan,  se dedican en cuerpo y alma a proteger nuestras vidas ante la amenaza de una pandemia que no conoce fronteras. En este sentido, debemos agradecer la generosidad de S. M. El Rey al ordenar la incorporación de buena parte de su Guardia Real a las tareas a que nos referimos. Su gesto le enaltece y le coloca definitivamente al frente de un ejército de 47 millones de personas que luchan juntos para superar la adversidad y, quién sabe, quizás para recuperar la grandeza de un imperio donde años ha nunca se ponía el sol. Sigamos su ejemplo y esforcémonos en conseguir los objetivos. ¡Viva el ejército! ¡Viva…”

Apaga el televisor abans que el reguitzell de “visques” li provoqui urticària i es queda amb la seguretat sarcàstica que les coses van per bon camí, que la intel·ligència militar (oxímoron que ja no fot ni mica de gràcia) s’ha imposat als cervells i a les opinions fonamentades dels científics i que, en qüestió de pebrots, ningú no els pot guanyar. Sí, senyor, si els deixen sols, són prou capaços d’intentar exterminar els virus a canonades.

Microconte de confinament, 6

LI HA ANAT D’UN PÈL

Se li ha fet tard. Anar badocant i deixant-se absorbir pel paisatge sense donar de tant en tant un cop d’ull al rellotge pot portar problemes, sobretot si un es troba lluny de casa i no coneix gaire l’indret que trepitja. El sol s’ha post rere la serralada que tanca la vall per la banda de ponent i l’ombra comença a apropiar-se de la fondalada. S’afanya a arribar al camí que transita el congost de nord a sud i que l’ha de dur a la carretera on ha aparcat el cotxe fa més de cinc hores. Quan arriba a trepitjar el camí fressat, la foscor ja li impedeix veure res més enllà d’una trentena de metres. El silenci és absolut, només el trenca l’udol sinistre del duc que crida des de la distància i li acaba encomanant un cert neguit.

De sobte, darrere seu es desferma un considerable terrabastall, el soroll del qual es va acostant perquè s’adona que creix d’intensitat. Apressa el pas. No pot faltar gaire per arribar a la cruïlla de la carretera. Es gira un moment per comprovar l’abast del perill, i se li ericen els pèls del clatell: a una vintena de metres entrelluca una immensa bola plena de punxes que es precipita desfermada pel camí trinxant tot el que troba al seu pas. Una onada de suor freda li amara el front i l’esquena. Si el pànic no li impedís raonar, faria per manera d’enfilar-se pel pendent del congost i esperar que el perill passés de llarg, però s’entesta a córrer cames ajudeu-me a escassa distància de la baluerna esfèrica que amenaça d’esclafar-lo. Sense deixar de córrer, gira el cap per comprovar que el marge de què disposa encara és prou acceptable, però s’entrebanca amb els seus propis peus i cau, llarg com és, estassat de panxa enlaire al mig del camí. Nota un contacte lleugerament humit al front i obre els ulls. “Noi, ja sé que fa dies que no hi ha cap ocupació que et generi gens ni mica d’urgència, però aviat serà hora de dinar i hauries de fer per manera de llevar-te” –li comenta amb tot l’amor del món la seva dona asseguda al llit al seu costat. “Sort que m’has salvat! Estava a punt de morir esclafat per un coronavirus de mida descomunal.”

Microconte de confinament, 4

ARACNOFÍLIA/ARACNOFÒBIA

Avui toca fer dissabte encara que sigui dilluns. Cal fer-ho un dia a la setmana, si no volem veure el nostre modest habitacle convertit en una mena de cau de guilles. La pregunta que em faig és d’on surt la brutícia, si aquests dies no podem sortir a l’exterior per arreplegar-ne. Suposo que deu aparèixer per generació espontània. Agafo una mena d’aparell diabòlic amb turbina de reactor que ha vingut a substituir l’escombra de tota la vida, i començo a passejar-lo per tots els espais i racons de la casa. De tant en tant buido el petit dipòsit per comprovar que, efectivament, la meva tasca no resulta del tot inútil. 

En fer cap a la cambra multiservei, on hi hem fet arrelar un ficus de fulla petita que acabarà per expulsar-nos de casa, quedo bocabadat davant una obra d’enginyeria artística tan perfecta com no recordo haver-ne vist cap altra. Es tracta d’una espectacular teranyina instal·lada a partir de quatre punts d’ancoratge: dues puntes de branca del ficus, la maneta de la finestra i la tapa de la caixa de la persiana. És en aquestes situacions quan acostuma a desvetllar-se’m la vessant més franciscana de la meva guia espiritual. M’estic una bona estona contemplant-la i decideixo indultar-la, pensant que una obra d’art d’aquesta categoria mereix ser immortalitzada. Quan acabo la tasca, endreço la màquina a l’armari de l’entrada del pis i en trec la càmera disposat a retratar la teranyina. Mentrestant, de la banda del passadís m’arriba un missatge de la meva dona: “Avui no t’has posat les ulleres de veure-hi bé, eh! No t’has adonat de la teranyina que...” “Quieta, no la toquis!” –exclamo mentre m’afanyo a posar-me al seu costat. Massa tard: el plomall amb què ella repassa tots els racons que a mi se’m fan escàpols ja ha fet desaparèixer l’obra d’art.

Una esponerosa aranya d’abdomen negre i groc, aturada a la punta de la branca del ficus on havia ancorat la seva construcció, ens mira amb cara mig d’assassina, mig de no entendre res. “Per què m’ho heu fet, això, parella de salvatges?”, sembla que ens estigui dient.  Com que la tenacitat i la perseverança d’aquesta mena de bestioles és antològica, calculo que d’aquí a un parell de dies em donarà una segona oportunitat. Només cal que sigui més ràpid jo amb la càmera que la meva dona amb el plomall.

AQUAREL·LA

La jubilació acabada d'estrenar em permet dedicar-me a activitats que mai no havia pogut tastar. Segueixo escrivint, això sí, però he decidit aprendre una mica de fer anar el pinzell damunt el paper. A la pàgina d'aquarel·les hi tinc alguns exercicis. Només hi penjo els que són visibles sense que m'hagi de caure la cara de vergonya. 

Aquests dies d'aïllament forçat dedico estones a aquesta activitat i he començat a pintar paisatges de la meva infantesa. 

L'ermita de St. Francesc em resulta molt propera perquè em transporta als meus orígens. Vaig néixer a "Can Sargantana", la casa de pagès que queda just davant la petita església que van cremar l'any 1938, en plena guerra civil. La reconstrucció es va fer en pocs anys i en un estil romànic llombard una mica qüestionable. Sigui com sigui, a mi em resulta entranyable pels diumenges a la tarda, quan els seminaristes de Vic venien a fer-nos "doctrina" i era l'únic dia que ens ajuntàvem la mainada de les cases de pagès del voltant.

DADES METEOROLÒGIQUES DEL 2019

Després d'anotar pacientment i durant 19 anys les dades meteorològiques que em dona l'estació precària que tinc muntada a la terrassa, puc començar a donar gràfiques de tendència de temperatures i pluviositat.

La tendència de la mitjana tèrmica anual es mostra clarament a l'alça (uns 2º durant el període) tal i com ho demostra la línia vermella. L'escalfament de l'atmosfera és evident.
Pel que fa a la pluviositat, les dades anuals són molt diverses: des de poc més de 450 mm l'any 2007 fins els gairebé 1.200 mm del 2018. Així i tot, calculada la línia que marca la tendència, ens mostra que hi ha un increment de la pluviositat anual, un resultat que és un punt enganyós si considerem els llargs períodes de secada que hem patit darrerament. 

NADAL 2019

Hi ha massa foscor

a penes mig dissimulada

per mil llums centellejants

que oculten aquesta tristor inexorable

a què d’un temps ençà ens hem mal avesat.

Hi ha massa fum,

confós amb la boira escadussera de la plana,

i ens amaga el cert i dreturer camí

que alguns profetes assenyats

van saber manifestar-nos.

Hi ha massa soroll,

fruit de laments, precs, retrets i excessos,

i no ens permet oir la tendra melodia

que savis mestres van voler donar-nos

per acomboiar el nostre pas poc definit.

Hi ha massa oblits

a la nostra memòria aperduada,

i ara mateix no sabríem recordar

la fita real del nostre incipient viatge,

aquell que tot just havíem encetat.

Que el fil de llum del petit estel espurnejant

nascut al nord ara fa poc, rere el Puigmal,

esvaeixi la foscor angoixant,

fongui el fum tan traïdor,

ofegui el soroll eixordador,

ens retorni els records lúcids

i posi ritme constant i temperat

als peus, al cor, als ulls i a la paraula.

EL TEMPLE ROMÀ DE VIC, UNA ALTRA VEGADA

Estic enamorat del Temple Romà de Vic, ho haig de reconèixer. Amb aquesta, ja són tres les presentacions de llibres que hi he fet. És un espai acollidor, íntim i prou gran com perquè no hi hagi estretors molestes, i s'hi respira l'alè de la nostra pretèrita història. No es pot demanar més.
Dimecres hi vam presentar "Olor de resclosit" i "Els molins hidràulics" d'en Francesc Roma.
La meva darrera novel·la, per tant, ja ha començat a circular de lector en lector. Al cap i a la fi, escriure es tracta d'això: arribar a aconseguir que algú llegeixi allò que has creat. I me n'haig de sentir íntimament satisfet i agraït.
He d'agrair la presència a tots els qui ens vau fer companyia en aquest acte; agrair a la Fundació del Món Rural que m'atorguessin aquest premi; a l'Andreu Carranza, en Martí Gironell i en Toni Pladevall (membres del jurat)  que es fixessin en aquesta obra (el seu prestigi com a escriptors honora la meva humil aportació); a en Xevi Font, la Marta Pelfort, en Josep Font i, sobretot, en Joan Fossas per la seva inestimable col·laboració en l'elaboració del vídeo que hi vam projectar...

TOT A PUNT PER A LA PRESENTACIÓ DE LA DARRERA NOVEL·LA

Dimecres vinent dia 25, a les 7 de la tarda, al Temple Romà de Vic, presentem "Olor de resclosit" que va guanyar el III Premi de Narrativa de la Fundació Món Rural i que ha editat Cossetània.
Durant el mateix acte també es presentarà l'obra guanyadora del premi d'assaig: "Els molins hidràulics" de Francesc Roma.