REALITAT MULTINACIONAL

 

Puc subscriure sense dubtar l’afirmació “la roja me la trae floja”, però malgrat tot i potser també perquè no tenia altra alternativa per omplir el meu temps d’ahir al vespre, vaig empassar-me tot el partit de la final. Reconec que la polèmica desfermada al voltant dels indepes que volien que guanyés Argentina va aportar-me el punt de morbositat que em devia caldre per suportar estoicament un partit en què n’hi havia uns que vestien samarreta vermella i estaven disposats a jugar a futbol, i uns altres vestits amb tela de matalàs que es dedicaven a destruir tot el que trobaven, incapaços de trenar cap jugada mig intel·ligent.

Haig de reconèixer que vaig estar content quan en Ferran Torres va marcar el gol que sentenciava la final i em va fer vergonya el mal perdre dels argentins, una realitat que atesa la ràbia amb què cantaven l’himne del seu país no hauria d’estranyar a ningú. També em va provocar autèntic fastig l’actitud de l’imbècil prepotent que presideix el país amfitrió amb la seva astracanada de voler sortir a la foto dels guanyadors.

Però em quedo amb una imatge que m’agradaria comentar. Cap dels jugadors de la selecció estatal que lluïen una bandera durant la celebració no duia l’estanquera dels collons. Vaig poder veure la senyera, la senyera valenciana, l’andalusa, l’extremenya, la gallega, la canària... (hi vaig trobar a faltar la “ikurrinya”). És probable que el fet que a la selecció no hi hagués cap jugador del Madrid hi hagi tingut alguna cosa a veure (en Cucurella no compta, eh!). Mentrestant els responsables de la selecció seguien repetint el “mantra” que més s’ha escoltat durant aquest estiu: “Juntos somos invencibles.”

Em pregunto la impressió que aquesta realitat multinacional devia causar al Borbó i a tots els espanyolistes dretans, ultradretans, esquerranosos i sociates que van haver de contemplar una realitat que s’entesten a negar.

La nota negativa de la nit la va posar una minicaravana de ximples que van passar pel carrer de casa fent sonar els clàxons i fent voleiar les estanqueres que cap dels protagonistes havia volgut fer seva.