ARACNOFÍLIA/ARACNOFÒBIA
Avui toca fer dissabte encara que sigui dilluns. Cal fer-ho un
dia a la setmana, si no volem veure el nostre modest habitacle convertit en una
mena de cau de guilles. La pregunta que em faig és d’on surt la brutícia, si aquests
dies no podem sortir a l’exterior per arreplegar-ne. Suposo que deu aparèixer
per generació espontània. Agafo una mena d’aparell diabòlic amb turbina de
reactor que ha vingut a substituir l’escombra de tota la vida, i començo a
passejar-lo per tots els espais i racons de la casa. De tant en tant buido el
petit dipòsit per comprovar que, efectivament, la meva tasca no resulta del tot
inútil.
En fer cap a la cambra multiservei, on hi hem fet arrelar un ficus de
fulla petita que acabarà per expulsar-nos de casa, quedo bocabadat davant una
obra d’enginyeria artística tan perfecta com no recordo haver-ne vist cap
altra. Es tracta d’una espectacular teranyina instal·lada a partir de quatre
punts d’ancoratge: dues puntes de branca del ficus, la maneta de la finestra i
la tapa de la caixa de la persiana. És en aquestes situacions quan acostuma a
desvetllar-se’m la vessant més franciscana de la meva guia espiritual. M’estic
una bona estona contemplant-la i decideixo indultar-la, pensant que una obra
d’art d’aquesta categoria mereix ser immortalitzada. Quan acabo la tasca, endreço
la màquina a l’armari de l’entrada del pis i en trec la càmera disposat a
retratar la teranyina. Mentrestant, de la banda del passadís m’arriba un
missatge de la meva dona: “Avui no t’has posat les ulleres de veure-hi bé, eh!
No t’has adonat de la teranyina que...” “Quieta, no la toquis!” –exclamo mentre
m’afanyo a posar-me al seu costat. Massa tard: el plomall amb què ella repassa
tots els racons que a mi se’m fan escàpols ja ha fet desaparèixer l’obra d’art.
Una esponerosa aranya d’abdomen negre i groc, aturada a la
punta de la branca del ficus on havia ancorat la seva construcció, ens mira amb
cara mig d’assassina, mig de no entendre res. “Per què m’ho heu fet, això,
parella de salvatges?”, sembla que ens estigui dient. Com que la tenacitat i la perseverança d’aquesta
mena de bestioles és antològica, calculo que d’aquí a un parell de dies em
donarà una segona oportunitat. Només cal que sigui més ràpid jo amb la càmera
que la meva dona amb el plomall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada