REFLEXIONS DE JUBILAT, 52

TOT PLEGAT, UNA PENA

Dels resultats d'aquestes eleccions municipals, a banda d’alguns detalls positius que ni cal esmentar per insignificants, només en trec una imatge: l’enorme quantitat d’energúmens de cervell encongit que s’han fet un lloc en molts ajuntaments de casa nostra a l’empara d’un ressorgiment feixista bastit al voltant de VOX i d’altres fenòmens més particularment nostrats que s’adjudiquen la consideració d’identitaris.
A mi tot plegat em fa una certa por per la tendència que estic convençut que costarà molt de trencar i que ja ha suposat la pèrdua de les Illes i del País Valencià. S’acosten temps difícils i em temo que veurem coses que mai no ens havíem imaginat.
En fi, que potser no resulta tan forassenyat el pensament esbiaixat que de vegades em porta a valorar si no seria millor un exili autoimposat en una selva ignota per fugir de la que ens caurà al damunt.
Però em sembla que faré cas al determini de Salvador Espriu:
“Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.”
I, tot i que cada dia que passa el trobo més utòpic, reforçaré les meves il·lusions de futur amb el vers d’un altre poeta, en Miquel Martí i Pol:
“Tot està per fer i tot és possible”.