L'ÚS DEL CATALÀ

Irremeiablement, les coses “es” cauen, els iogurts “es” caduquen, tothom “té que” fer coses i no tenen “ningun” problema. Irremeiablement, han aconseguit exiliar els pronoms febles “en” i “hi”, i la locució “com que” que introduïa frases causals ha quedat reduïda al “com” perquè es veu que aquests elements sobraven en la cada vegada més lamentable sintaxi de la nostra llengua.
Si això només passés en converses col·loquials, encara tindria un passament, però quan ho sents en veus de presentadors, tertulians i comentaristes de ràdio i televisió passa a tenir una altra consideració, sobretot pel fet que aquests personatges acaben exercint de models en l’ús de la nostra llengua.
Em fa l’efecte que estem perdent la guerra per la conservació més o menys assenyada de la llengua catalana que a més a més pateix una davallada important en el seu ús quotidià. Fa només 10 anys, voltaves per Vic i les converses que senties eren gairebé de forma exclusiva en català, ara diria que això es dona en un 50%, un extrem que només passava a grans ciutats com Barcelona.
Què devem haver fet malament? Com pot ser que ens sorprengui sentir infants d’origen subsaharià o magribí parlant entre ells en un català d’Osona que enamora i a la vegada vegem com els adolescents passen al castellà tan bon punt n’hi hagi un que es comunica en aquest idioma?
Això no deu anar d’escoles ni de mitjans de comunicació. Deuen ser massa anys de tendència a parlar en castellà a tothom qui se’ns adreci en aquest idioma o a qualsevol que pel seu aspecte endevinem que deu ser forà, aplicant de manera malentesa una norma de cortesia o d’educació no escrita.
De jove (aviat farà 50 anys), tornant amb tren des de Barcelona, vaig estar xerrant amb una persona en castellà fins que entrant a Granollers ens vam adonar que tots dos érem catalans (vull dir que la nostra llengua habitual era el català). Aquell dia em vaig prometre a mi mateix que no tornaria a fer aquest ridícul mai més.
Però haig de reconèixer que, quan se m’adreça algú en castellà, sobretot si el seu aspecte m’informa que és d’arrels foranes, el cervell traeix la meva voluntat i acabo parlant-li en castellà.
Quin error, quin immens error! Sense adonar-nos-en estem qualificant la llengua catalana de segona categoria, que és el que passa a les aules de la universitat on, només que hi hagi un alumne que reclami la classe en castellà, s’abandona el català com a llengua vehicular sense que ningú protesti perquè, abans que res, hem de ser educats.
Potser seria hora que recuperéssim la categoria de “ser del morro fort”.