¡ÉRAMOS POCOS Y PARIÓ LA ABUELA!

Ja em perdonareu que faci ús d’aquesta dita en castellà, però tinc tres motius: no n’he trobada cap d’equivalent en la nostra llengua, sempre acabo mostrant un cert servilisme a l’educació que vaig rebre de petit en una llengua forana i sota la tutela de dues institucions religioses, i el tema que tractaré ho demana a crits.
Per poder tenir la col·lecció completa, només ens faltava una “Asamblea por una Escuela Bilingüe de Cataluña”, que deu tenir com a socis fundadors i membres actius els de sempre, els que apareixen en totes les organitzacions que tenen com a objectiu tocar els collons en qüestions de llengua. Però l’important és que n’hi hagi una més perquè si aconsegueixen multiplicar-les donarà la impressió que són un fotimer.
Van presentar  una demanda al TSJC per protegir els seus cadells a les PAU (la selectivitat de tota la vida), perquè no s’haguessin de significar havent de demanar les proves en castellà perquè, pobrets, llavors tota la resta de companys els assenyalarien amb el dit i ja sabem com va acabar la cosa en un institut de Sant Andreu de la Barca amb els fills dels Guàrdies Civils.
Es tracta d’una demanda estúpida perquè els seus drets lingüístics estaven perfectament garantits, però la qüestió és d’embolicar la troca en tot allò que es pugui perquè la premsa espanyolista ho pugui usar com a una arma més contra els totalitaristes catalans que no respectem la llengua castellana, que com tots sabeu a Catalunya està molt minoritzada i en perill d’extinció.
I el TSJC, que ja sabem de quin color és i quin peu calça, no se li acudeix res més que ordenar que cautelarment s’obligui a fer una cosa impossible: en cosa d’hores a les seus de les PAU hi ha d’haver el mateix nombre de còpies de les proves en català i en castellà. I aprofiten l’existència d’una tercera llengua oficial a casa nostra, l’aranès, per justificar el seu despropòsit.
O sigui que s’han de fer 39.000 fotocòpies de tots els exàmens en català, 39.000 en castellà i, suposo, 39.000 en aranès.
Algú d’aquests beneits, que porten toga i punyetes però això no els cura la beneiteria, ha fet un simple càlcul del que això representa econòmicament? Suposo que no, però si realment fan entrar el clau per la cabota i acaben aconseguint el seu propòsit, jo els ho faria pagar de la butxaca.
Sort que la nova consellera, la Gemma Geis, en un exercici de seny i sentit comú que l’honora, s’ha limitat a dir que no, que fins aquí podríem arribar. Però ja tenim un membre de l’actual govern apuntat a la llista dels possibles denunciats i jutjats per desobediència amb l’amenaça d’inhabilitació.
No paren, no paren...