FA ANYS QUE ES MIREN DE CUA D'ULL

Contemplo, impertèrrit i una mica contrariat, la pluja de desqualificacions, crítiques i despropòsits que des del sector independentista suposadament més radical (una consideració que caldria analitzar objectivament) s’està llançant contra el partit que encapçala l’actual Govern de la Generalitat.
De fet era previsible perquè els dos sectors (tot i que un ha experimentat diverses i sonades metamorfosis que potser encara no han acabat) es miren de cua d’ull i tenen deutes pendents d’ençà del primer tripartit, i mira que en fa d’anys, d’això!
A veure si ens aclarim una mica, perquè qui la diu més grossa no acostuma a tenir raó. Fa massa temps que rebem un bombardeig sistemàtic de missatges de fidelitat al mandat de l’1 d’octubre, compromisos determinants que són poc més que aigua, crides al diàleg, precs per a la necessària unió de tots els independentistes, i referències constants a un 52% volàtil que tothom sap que és irreal perquè no tenen en compte que el percentatge contempla els qui vam anar a votar, afegint-hi els vots del PdCat que van ser del tot inútils.
Si els que ara blasmen els d’ERC pel seu tarannà i propòsit haguessin fet els deures quan tocava i no haguessin partit peres amb el PdCAT no s’haurien perdut uns milers de vots que els haurien convertit en el partit més votat i ara no es dedicarien a tirar pedres a qui els ha passat al davant, en una clara mostra de mal perdre. I de passada haurien fet callar el del PSC, el nom del qual prefereixo no esmentar.
I cinc cèntims de respecte per l’Oriol Junqueras, que la seva condició de pres polític prou que els deu merèixer.