Microconte de confinament, 29

SANT TORNEM-HI!

 –Sí, sí, demà... No pateixis. A les vuit, com un clau. (...) Doncs mira, què vols que et digui! Això ja es feia massa feixuc. Mai m’hauria pensat que tres setmanes se’m poguessin fer tan llargues. Engeguem de ple? (...) Ja m’ho imagino. Caldrà veure com es mou tot plegat. Ens haurem d’anar adaptant. Quin remei! (...) Però què dius? Des de quan hem comptat les hores de manera estricta? Que potser no te’n recordes que mai no he tingut hora fixa de plegar i que mai no he cobrat una hora extra? (...) Això mateix, aquest era el tracte, i jo soc home de paraula. Però haver de comptar una a una les hores que hagi de recuperar... Com si no en portés prou d’avançades. (...) Collons si n’és de diferent, la situació! Et penses que em mamo el dit? Quan tot va sobre rodes i l’empresa genera guanys, cap problema, els beneficis per a l’amo. Quan la cosa es torça i comencen a haver-hi pèrdues, resulta que s’han de mancomunar. (...) Implicació? Em demanes implicació? A mi? En tens algun altre de la plantilla que em puguis posar d’exemple? Ara t’has passat un parell d’estacions. (...) No, no, tranquil que la sang no arribarà al riu. Ja sé quin és el meu paper, però no em demanis que, a més a més, calli. Jo soc així, i el que tinc al cor tinc a la boca. Si no t’agrada t’hi poses un pegat, però si callo explotaré el dia més inoportú, i llavors encara serà pitjor. (...) Amb els altres fot el que vulguis, que no poso la mà al foc per cap d'ells, però no m’ensenyis aquest recompte d’hores perquè hi sortiràs perdent, t’aviso. Collons!, que d’aquí a finals d’any queden més de trenta setmanes i, si fas recompte de les quatre o cinc hores de més que acabo “pringant” cada setmana, el deute queda més que saldat. Ara, si vols comptar, comptem, eh! Però t’asseguro t’apuntaré cada quart d’hora que faci de més. (...) Veus com parlant la gent s’entén? Les coses clares i la xocolata espessa. (...) Vinga, fins demà!

Microconte de confinament, 28

UNA CARTA

Senyor Coronavirus,

T’escric aquesta carta perquè ets una mica com els Tres Reis, que no se’t veu per enlloc, però renoi si en fas de feina! I com que a ells els escric cada any una carta, he pensat que amb tu també em podria servir.

Ara et confessaré una cosa. El dia que ens van dir que tancaven l’escola per culpa teva, vaig pensar: “Iupi, vacances!” Però quan va arribar dilluns i vaig haver de quedar-me a casa, ja no ho tenia tan clar. La veritat és que de seguida vaig començar a enyorar les meves amigues de classe. Pensa que fa un mes que només les veig amb el mòbil del meu pare.

Quan em van dir que t’havies emportat el meu avi, em vaig enfadar molt amb tu. Ja sé que estava malaltó, pobret, però me l’estimava molt i sempre m’explicava coses de quan era petit. Ara la iaia s’ha quedat sola i està molt trista. I també fa molts dies que no la veig. Bé, si que la veig, però amb el whatsapp que no és ben bé el mateix. I trobo a faltar que m’abraci i que m’ompli de petons, perquè ella és molt de fer petons, tant que a vegades atabala, però ara els trobo a faltar, ves per on.

A veure, que no tot és dolent, eh! Com que no hi ha gent ni cotxes pels carrers, els ocells s’acosten a la terrassa de casa, i mai no n’havia sentit a cantar tants. I una altra cosa: he descobert que el pare, a més de treballar, també sap jugar. I això m’agrada.

El que no m’agrada gens és que ja porto més d’una setmana sense tenir la mare a prop. S’ha quedat a viure a la residència dels avis on treballa perquè es veu que n’hi ha molts de malalts i els ha de cuidar. Ja ens truca cada dia, i ens explica que està bé, però jo veig que està trista i no m’agrada. Pateixo una mica per ella.

Escolta, no li facis mal a ella, que és molt maca i sempre ajuda a tothom. I els avis de la residència la necessiten i nosaltres també.

I ja posats, et voldria demanar una altra cosa. Que te n’anessis, que toquessis el dos, que diu el pare, que ja has fet prou la murga, que ens deixessis en pau d’una vegada.

A veure si em fas cas. Ara no se m’acudeix res que em faci més il·lusió que això. Seria el millor regal d'aniversari que podria tenir la setmana vinent.

Paula.

P.D.: Ah, no cal que tornis l’any que ve! No facis com els Tres Reis que sempre tornen el mateix dia.

Microconte de confinament, 27

ANISAKIS

(Per a la M. Rosa Cerdà, que em va proporcionar la idea amb un comentari seu)

Què voleu que us digui! Jo des de petita he pujat amb costums arrelats i, encara que a aquestes alçades de la meva vida ja només crec en la raça humana tot i que de vegades em costa una mica, això de l’abstinència per Setmana Santa a casa sempre s’ha fet. Vull dir allò del bacallà amb samfaina, panses i ou dur. Però aquest any, amb la murga del confinament m’he tornat una mica gandula, ves per on! Deu ser que com menys fas menys ganes tens de fer. La qüestió és que he decidit fer esqueixada de bacallà, que pel cas ve a ser més o menys el mateix. I ja posats a estalviar-me feina i maldecaps, fins i tot he comprat el bacallà esqueixat i dessalat.

A mig matí, per allò que diuen que qualsevol plat, ni que sigui fred, si es fa amb estona per endavant, acaba integrant molt millor tots els sabors, vaig per feina. Escaldo els tomàquets, els pelo, en trec les granes i els tallo ben menuts. Rento la ceba i la deixo cinc minuts amb aigua i vinagre perquè perdi la fortor, després la tallo en juliana. També tallo mig pebrot vermell a daus ben petits. Ho barrejo tot en un bol i em disposo a afegir-hi el bacallà. Obro la tapa de la safata per passar-hi una mica d’aigua, perquè sempre el troben massa salat. I sorpresa! Davant els meus ulls astorats i la meva expressió de fàstic, un anisaki blanc, lluent, es belluga entremig dels esqueixos com si es trobés al menjador de casa seva. I no està sol, eh! Un parell de més petits li segueixen els passos.

Emprenyada, perquè el confinament fot, però més encara si et proporciona aquests atacs a traïció, reboto el contingut de la safata al pot de les escombraries i crido en veu alta:

–A la merda l’abstinència! Avui toca botifarra a la brasa amb amanida, encara que sigui Divendres Sant!

–Què et passa? –interroga el meu home mentre entra a la cuina amb una escarola que ha anat a tallar a l’hort.

–Res, res, canvi de plans per dinar.

I deso el bol a la nevera. A l’hora de dinar ja hi afegiré una mica d’escarola, unes quantes nous i un grapat d’olives.

Microconte de confinament, 26

EL ROURE

Hi ha tres roures que em van acompanyar durant la infantesa: el del trencant del camí de Can Sargantana, ja desaparegut fa anys i panys; el de Sant Francesc, del qual només en queda el tronc on hi van instal·lar una capelleta; i el de Can Panegre, un roure més que centenari les restes del qual suporten estoicament una caseta de fusta per a gaudi de la mainada. També recordo d’una manera especial la dotzena de roures de la serra, que van talar i arrencar-ne les soques per ampliar el camp, i que jo veia des de la finestra del meu quarto, creixent envoltats d’un llit d’argelagues que anàvem a tallar un cop l’any per “soflimar” el porc que matàvem a entrada d’hivern. No és d’estranyar, doncs, que em miri els roures amb una estimació que no em reclama cap altre tipus de vegetal.

Fa més de mig segle vam anar a veure la casa de colònies El Pou del Glaç a La Bisbal d’Empordà, i de sota un espectacular roure tricentenari vam recollir una embosta d’aglans d’una mida espectacular. Les vam plantar i algunes van germinar. Vam trasplantar el plançó més ufanós en una torratxa gran i allà va començar a créixer el roure que ens fa companyia des de fa més de vint-i-cinc anys. Quan vam marxar de Calldetenes per venir a viure a Vic, ja era d’una mida més que apreciable i sort en vam tenir de l’operari de la grua que, abans de desmuntar-la ens el va fer arribar fins al terrat. D’ençà hem anat fent germinar aglans i hem anat regalant petits roures a fills, amics, veïns i coneguts, per tant vés a saber quanta descendència té escampada pel món.

Devia ser pels volts del 2007 que una plaga de fongs li va tacar totes les fulles de groc. D’aquí en vaig treure la idea de “Verdeta volia volar”, la fulla de la taca a la panxa que era la riota de totes les companyes i que volia volar per veure món. A la presentació del llibre, el nostre roure hi era ben present, perquè vam regalar una aglà en un petit test a tots els qui ens van acompanyar. Quan he anat a escoles a parlar amb nens i nenes que havien llegit el llibre, de vegades ho he fet acompanyat per un roure bonsai, fill del nostre arbre, que ja té deu anys.

I ell segueix impertèrrit a la mateixa cantonada de la terrassa, posant la seva nota de verd a un espai que vam voler convertir en una mena de jardí d’alçada. Aquests dies que volto tant per la terrassa i que passo pel seu davant una mitjana diària de quatre-centes vegades, m’he adonat que està una mica tristoi, que no acaba de treure fulles noves amb aquella alegria que el caracteritzava. Potser s’ha encomanat de l’ambient general i li costa prendre decisions, com les orenetes que aquest any encara no se’n veuen. El més probable és que em reclami un test una mica més gran, terra nova més fèrtil i una mica d’adob. Serà qüestió de posar-s’hi. Es mereix això i el meu agraïment etern, tot i que sé que el que desitjaria és viure lliure en un marge de camí on, sense cotilles ni impediments d'espai, hauria crescut molt més esponerós.

Microconte de confinament, 25

HO VEIA VENIR

–Ja em feia patir, això del confinament, no et creguis que les tenia totes. Una cosa és haver de suportar els seus estirabots i la seva mala lluna una estona al vespre i l’altra haver-lo de tenir a prop tot el dia. Que quaranta-cinc metres quadrats no donen per a gaire, no ens enganyem. I ell sempre ha sigut de parar poc per casa. Amb el bar tancat, ja podia haver imaginat que la cosa aniria de mal borràs. El dia que em va amorrar a la pica vaig fer el cor fort. “Està neguitós, ja es calmarà”, em deia a mi mateixa. Et juro que vaig procurar no portar-li la contrària en res, per no desfermar cap temporal. El segon dia em va ventar una plantofada a la cara perquè el menjar del plat era fred. Em vaig limitar a aixecar-me i posar-lo al microones. Quan li vaig tornar a posar al davant, el va rebotre per terra. Sense cap queixa, vaig recollir el desmanec i vaig fregar el terra, esperant en va una disculpa. Abans se solia disculpar, almenys. Però aquest matí m’ha agafat pel coll i m’ha estampit contra la paret de la cuina. Jo només mirava el joc de ganivets que hi havia damunt la taula i pensava:  “Que no es giri, que no es giri...” Quan s’ha calmat una mica li he demanat que baixés a tirar les escombraries als contenidors. Ha posat mala cara i ha rondinat una mica, però ha acabat marxant. Llavors ha sigut quan he tancat la porta del cancell per dins, l’he falcada amb el moble del rebedor, i us he trucat. Sort que heu vingut de seguida! Amb el temperi que ha muntat, ha revolucionat tots els veïns de l’escala.

–Estigues tranquil·la, que ara la situació ja està controlada –fa la mossa d’esquadra–. Tens algú que et pugui acollir a casa durant uns quants dies?

–Home, en la situació que ens trobem, no sé...

–No pateixis, doncs, en algun dels dos pisos d’acollida hi haurà lloc per a tu.

–I ell...

–Vols dir que t’has de preocupar per ell, ara? Ja ens n’encarregarem nosaltres. 

Microconte de confinament, 24

POBRA FILOMENA!

“Renoi, quina taula més ben parada! Ves que no tinguin convidats, avui. I ja seria hora de poder veure algú diferent en aquesta casa. Quin avorriment, amb aquestes cares llargues tot el dia rondant com ànimes en pena! Ah, no. Només dos plats. Deuen celebrar alguna cosa important, perquè han posat la vaixella nova. I copes... Quant feia que no veia copes en aquesta taula? (...) Però si ella s’ha mudat i tot. I ell s’ha arribat a treure el xandall i s’ha dignat posar-se texans i camisa! Definitivament, avui hi ha festa gran. És important gaudir de novetats a la vida, altrament tot es tenyeix d’una mena de monotonia grisenca que acaba deprimint. Té, fins i tot han encès el llum gran del sostre. Merda, em sembla que m’ha descobert! Em mira i surt corrents. Filomena, cames ajudeu-me! Amaga’t rere el moble, que porta males intencions. Ja hi tornem a ser. Porta el plomall de colors. Apa aquí! La feina de dos dies a prendre pel sac. Ja és la tercera vegada que m’ho fa. Quin poc respecte per la propietat aliena. Au, Setmana Santa, dejuni i abstinència. Dos dies més sense tastar res. No t’hi estaries tu en dejú, no, malànima. (...) A veure si s’ha calmat la cosa. Han començat a sopar, per tant puc anar a fer un tomb. Si més no estiraré les cames. Merda, merda, merda! M’ha clissat. Ara sí que he begut oli. On va amb aquest pot? Això té tota la pinta de ser perillós. Filomena, resa. Arrrgh!”

–Collons d’aranya! A veure si ho he resolt d’una vegada per totes! –fa ell amb el punt de satisfacció de la feina feta.

–Aquests dies de confinament t’estan desvetllant instints salvatges. Tu més aviat eres de respectar qualsevol forma de vida –comenta ella amb un somriure a la cara–. Si fins i tot obries les finestres perquè les mosques poguessin marxar.

–Totes les coses tenen un límit. Aquesta s’estava fotent de mi. 

Microconte de confinament, 22

SOMIATRUITES

Em poso davant l’ordinador i començo a teclejar. Avui tinc bones vibracions i el relat es desenvolupa a raig, sense aquelles pauses que imposa la necessitat de pensar per on vols portar el fil narratiu. És una sensació d’allò més gratificant comprovar com són els propis personatges que prenen vida i et diuen el que volen fer. Qualsevol escriptor, ni que sigui un amateur com jo que juga a segona regional, desitjaria gaudir d’aquesta sensació cada vegada que s’enfronta al malson de la pàgina en blanc.

El temps passa sense que me n’adoni. De sobte l’argument es recargola una mica i pren un gir inesperat, d’aquells que un bon lector aprecia en un relat que atrapi. I segueixo redactant sense treva amb la seguretat que dona haver decidit d’antuvi el desenllaç, perquè d’aquesta manera ets plenament conscient d’on vas i no t’empatolles amb moviments erràtics que maregen la perdiu.

Que el protagonista vol plegar veles? No, no m’ho pot fer, això, ara. Vinga, xicot, ara t’engego mitja dotzena de raons per les quals no em pots deixar penjat. I que te les doni aquella noia que encara tens per amiga de plena confiança. (...) Ho veus com no era tan difícil, el que passa és que ets un exaltat i t’he d’anar arrodonint una mica perquè ara m’adono que resultaves massa pla. I ara una trucada. No te l’esperaves, eh? Au, què faràs ara?

Porto tres hores davant la pantalla. A l’angle inferior esquerre hi apareix la indicació “PÀGINA 32 de 32  12347 PARAULES”. Inaudit! Tant pel temps que hi he dedicat sense aixecar-me ni un sol cop per anar a respirar aire pur a la terrassa, com pel nombre de pàgines redactades...

.   .   .

És ben bé que qui té gana somia llonguets! Siguem sincers, perquè la realitat és ben altra. “Llàgrimes eixutes”, la novel·la que fa un any que em porta de corcoll, està encallada a la pàgina 76 sense que hi hagi manera de saber cap on fer-la anar. Des de fa dos mesos, però sobretot d'ençà que va començar aquesta merda de confinament, soc incapaç d’escriure res més enllà del microconte que cada dia comparteixo amb vosaltres. I encara sort! Preneu-ne la bona voluntat.

Microconte de confinament, 21

VIDEOTRUCADA

(Amb un humil i sentit homenatge a L. E. Aute)

“Antes iban de profetas / y ahora el éxito es su meta; / mercaderes, traficantes, / más que náusea dan tristeza. / No rozaron ni un instante / la belleza.”

Mentre els altaveus del menjador van desgranant la melodia de les cançons que aquests darrers tres dies s’han convertit en la banda sonora de la seva estantissa vida d’ermitana confinada a casa, prepara el portàtil a la taula del menjador i l’engega. Són les cinc de la tarda i a aquesta hora acostumava a recollir els nets a l’escola, portava el gran a futbol o a música i es quedava la petita fins que la venien a buscar els seus pares en plegant de treballar. Però aquesta merda de confinament li ha ben trastocat la vida i ara s’ha de limitar a veure’ls per la pantalla de l’ordinador.

Si dos mesos enrere li haguessin dit que acabaria essent una experta en videotrucades per Skype, no s’ho hauria cregut; però quan la necessitat imposa reptes, l’energia que hi posem per assolir-los ens converteix en herois. Rere la pantalla negra amb la musiqueta de campanes  de la trucada, apareixen riallers en Toni i la Maria.

–Hola, iaia –fan els dos alhora.

–Toni, Maria, quina il·lusió poder-vos veure! Què feu?

–Estic acabant els deures d’avui –diu el nen–. La Maria no en té, quina sort!

–Perquè és petita –l’excusa la iaia.

–Però no és just –protesta el net.

–Iaia, iaia, saps què? Avui hem fet un pastís –s’afanya a informar la nena.

Durant una mitja hora llarga, la conversa que a ulls forans podria semblar intranscendent es manté animada per la voluntat de l’àvia de mantenir una comunicació que li permeti tenir els menuts a prop, i el desig dels nets de gaudir d’una activitat que trenqui la monotonia d’un espai de poc més de 70 metres quadrats que s’ha convertit en l’escenari de tota la seva vida actual.

–No feu enfadar els pares, eh! –els adverteix.

–No pateixis, mare –surt la cara del fill darrere les de les criatures–. Són dos sols. Ho porten millor ells que no pas jo.

–Cuideu-vos molt! Fes un petó a la Sílvia. Fins demà, nens!

L’àvia, amb una estranya barreja d’alleujament i d’enyorança, tanca l’aplicació i l’ordinador mentre de fons, des de l’espai infinit i inexplorat que hi ha rere les membranes dels bafles, la veu de l’Aute li fa arribar el darrer missatge d’una altra cançó: 

“Llámame el día que puedas / date prisa que ya son las cuatro y diez.”

Microconte de confinament, 16

XERRERA

“El que sents, nena. No sé com em vaig poder enamorar d’ell. (...) És que em té fregida. Ja no és una cosa d’aquelles d’engegar-lo a la merda i ja t’ho faràs, és que em comencen a aparèixer instints assassins. (...) No exagero, no. Gens ni mica. Sort que no entro a la cuina, que és on hi ha els ganivets. (...) Perquè això és cosa seva. Oi que no toca la rentadora ni la planxa? Doncs “quid pro quo”. I la compra, també competència exclusiva seva. D’aquesta manera el perdo una bona estona de vista. (...) Em fa rentar les mans deu cops cada dia pel cap baix. Porta una ampolla d’esperit de vi a la butxaca i amb un drap va fregant tot el que veu que toco. (...) Em volia fer posar guants per dintre casa. Ja em va costar acceptar la mascareta, però guants? Fins aquí podíem arribar! (...) Sempre ha sigut força aprensiu, què t’haig de dir! Però és que això d’ara ratlla la psicosi. I tot perquè fa tres setmanes vaig anar al CAP a fer les receptes. (...) Que fa tres setmanes, i no he tingut ni dècimes de febre. Com vols que estigui contagiada? (...) Tocar-me? Què dius, beneita! Si tinc un complex d’empestada que no me’l llevaria ni amb lleixiu, i mira que a casa en tinc un magatzem. (...) T’asseguro que si això dura gaires dies més aquí hi haurà una tragèdia. Sortirem al telenotícies. (...) T’haig de deixar, que sento el pany de la porta. Ja ha tornat de comprar el pa. Demà et truco a la mateixa hora.”

Sant Jordi de Puigseslloses

Aquesta mitja dotzena mal comptada
de lloses colossals i extemporànies
que temps ha plantaren amb misteri
al bell cim del pujol sovint tan solitari
ens parlen d'un pretèrit aliatge
de la nostra terra somiant sota la boira
i el cel blau de les tardes estritllades. 

(De "Senet de Llac" a CONCERT PER A PLOMA I VEUS TRENCADES)

Les Lloses que li han dat nom
semblen, talment, de ciclòpiques,
los palets amb què Rotland
jugava a l’estre alguna hora.
Més no les pujà Rotland,
ni tampoc lo Gira-roques,
ni el gegantàs del Farell,
sinó una santa pastora,
la pastoreta del Puig
d’aqueixos marges viola.

("El dolmen de Puigseslloses" JACINT VERDAGUER)

Microconte de confinament, 16

UN AQUARI AL PASSADÍS

En Marc i en Lluc tenen quatre anys i són bessons, d’aquells igualets com dues gotes d’aigua, potser per aquest motiu els seus pares han optat des del primer dia per no vestir-los mai uniformats. Són carn i ungla, inseparables, amb un extraordinari grau de complicitat mútua que sovint convida a reflexionar al voltant de la comunicació telepàtica, altrament no s’explicarien alguns dels extrems que han arribat a assolir.

Aquests dies s’estan a casa, a càrrec del seu pare, en Pere, que se’n veu un bull per mantenir-los ocupats sense que se’n ressentin gaire ni el mobiliari del pis ni la pròpia salut mental. En definitiva, fa el que pot, com tots els pares que es troben en aquest destret. La seva mare, la Sílvia, treballa en un supermercat i aquests dies la veuen poc per casa, però quan hi treu el nas es dedica en cos i ànima als dos trapelles que són l’alegria, i també el freqüent maldecap, de la família.

Avui han estès un enorme paper d’embalatge damunt el parquet del menjador, han tret la caixa gran de retoladors, i es dediquen a dibuixar un fons marí, una tasca que ja fa més de mitja hora que els té d’allò més entretinguts.

–Ara pinteu una estona sols, que haig d’anar per fer el dinar. I no feu disbarats, eh, que ens coneixem! –diu el pare amb posat seriós.

De la cuina estant els escolta xiuxiuejar com si tramessin alguna cosa i, al cap de poc deixa de sentir-los. Treu el cap a la porta de la cuina i veu que han desaparegut. “Quina una en deuen estar fent?” –s’interroga. Travessa el menjador  i s’adreça el passadís.

En Lluc, veient-se descobert, deixa caure a terra el retolador verd i assenyala el seu germà.

–Ha sigut en Marc, eh. Jo no!

–Però què feu? La mare se’ns enfadarà molt –es lamenta el pare.

Les pulcres parets del passadís, pintades d’un agradable blau cel, mostren peixos de coloraines escampats arreu de forma irregular. “Què coi!” –pensa en Pere.

–Sabeu què? Com que ara el mal ja està fet, almenys fem-ho bé –diu mentre va a buscar la caixa de retoladors i s’asseu al costat dels dos bessons disposat a gaudir de la trapelleria per aquella raó de “si no pots amb ells, és millor que t’hi afegeixis”.

Al cap de poca estona, el passadís s’ha convertit en un fons marí que riu-te’n tu dels esculls de corall.

–Agradarà a la mare? –demana el Lluc.

–Segur que estarà contenta! –afirma en Marc.

–Més val que sigui així, perquè si m’ho fa esborrar amb la llengua, vosaltres dos “pringareu”!

En Marc s’aixeca i se’n va corrents a la seva habitació. Se’l sent remenar entre un munt d’andròmines que tenen al racó de jugar. Al cap de poc torna amb unes ulleres d’anar per sota l’aigua posades i unes altres a la mà.

–Té, Lluc. Si te les poses semblarà ben bé que som a dins del mar.

Microconte de confinament, 14

ARENGA

(No confonc ficció i realitat, és només que la realitat ultrapassa el límits i fronteres de la ficció. Ho sento, però com diuen en castellà, “me lo han puesto a huevo”)

Aquests dies ha arribat a abusar dels continguts que li oferien els mitjans de comunicació i ha acabat patint un empatx considerable. Ara dosifica amb comptagotes la ingesta d’aquests productes i es limita a seguir alguna roda de premsa, però de seguida que li arriba una informació repetida apaga el televisor per no cremar neurones, tan necessàries com seran quan acabi aquest malson i ens toqui sortir de l’atzucac on ens estem ficant. A la tele un bust parlant amb el pit carregat de coloraines, icones de múltiples condecoracions assolides per mèrits insospitats, s’expressa amb veu afectada:

“Sin novedad en el frente. Nuestros soldados, siguiendo estrictamente las órdenes de sus mandos, en un ejercicio de solidaridad que les honra, avanzan palmo a palmo, escudriñando todos los rincones, y revirtiendo espacios contaminados en lugares sanos para el uso y disfrute de todos los ciudadanos. Se enfrentan a un enemigo que no respeta ninguna norma, que actúa de forma deliberadamente taimada, sin mostrar-se en ningún momento a cara descubierta, extremo que dificulta aún más si cabe su colosal tarea. Lejos de sus familias, con una entrega total a los valores que representan,  se dedican en cuerpo y alma a proteger nuestras vidas ante la amenaza de una pandemia que no conoce fronteras. En este sentido, debemos agradecer la generosidad de S. M. El Rey al ordenar la incorporación de buena parte de su Guardia Real a las tareas a que nos referimos. Su gesto le enaltece y le coloca definitivamente al frente de un ejército de 47 millones de personas que luchan juntos para superar la adversidad y, quién sabe, quizás para recuperar la grandeza de un imperio donde años ha nunca se ponía el sol. Sigamos su ejemplo y esforcémonos en conseguir los objetivos. ¡Viva el ejército! ¡Viva…”

Apaga el televisor abans que el reguitzell de “visques” li provoqui urticària i es queda amb la seguretat sarcàstica que les coses van per bon camí, que la intel·ligència militar (oxímoron que ja no fot ni mica de gràcia) s’ha imposat als cervells i a les opinions fonamentades dels científics i que, en qüestió de pebrots, ningú no els pot guanyar. Sí, senyor, si els deixen sols, són prou capaços d’intentar exterminar els virus a canonades.