TENIR EL MÉS CALENT A L’AIGÜERA
Semblava que la cosa anava de bo de veres. I dic semblava
perquè aviat ens vam adonar que ningú de fora no ens donaria cap cop de mà, un
extrem que no ens hauria d’estranyar perquè històricament sempre ens han deixat
amb el cul a l’aire. Ara fa tres anys vam fer el primer pas, l’únic que podíem
fer: anar a votar procurant no sortir-ne malparats, i esperar que els qui
havien entomat el timó de la nau la conduïssin esquivant els previsibles
esculls. Ja ho sé que ningú esperava la furibunda, extemporània i salvatge
reacció de la metròpoli colonialista, ja ho sé que la cosa està fotuda, que
tenim presos, exiliats, processats, perseguits... Però convindreu amb mi que en
aquests moments “el més calent és a l’aigüera”. I el que és més decebedor, no
sembla que hi hagi ningú capaç, ja no de posar-se a cuinar, sinó tan sols
d’encendre el foc perquè comenci a bullir l’olla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada