MICRORELATS, 18

XXL

Quan arriba l’estiu i cal fer canvi d’armari, acostumo a llençar algunes peces de roba que ja no donen per a més i comprar-me una samarreta, una camisa i un polo per allò d’anar renovant el vestuari que, si fos per mi i a aquestes alçades ja el podria donar per definitiu, tot i que la meva dona opina ben al contrari.
Quan la dependenta em demana la talla, després de fer-me una repassada per comprovar l’abast de la meva còrpora, procuro ser garrepa i sempre dir: “XL, no m’he engreixat aquesta temporada.” La noia em mira amb posat de commiseració i em busca la talla que li indico.
A l’emprovador, comprovo el meu aspecte de de bull blanc botit i reconec que em cal una talla més, tot amanit amb el somriure burleta de la dependenta i de la meva dona que s’han aliat en un cas evident de sororitat.
-No sé què passa que les talles cada vegada les fan més petites! A aquest pas, l’any vinent hauré de demanar un a XXXL!”

MICRORELATS, 17

FINCA D’ESTIU

"La torratxa del roure està prou bé, sobretot a l’hivern quan aquell ximple ens deixa en pau, però arriba la primavera i toca inundació cada dos o tres dies, i és un no parar: ous amunt, ous avall, canvi de graner... Tot el dia de bòlid! I ahir va passar el de cada any: van aparèixer aquelles maleïdes boletes blanques escampades. I aquestes ximpletes no tenen memòria. “Ni les toquéssiu!” –els vaig advertir, però elles com si sentissin ploure. I mossegada per aquí, llepadeta per allà, una mortaldat de por. I mentre estava traginant cadàvers fora del cau, he pensat que ja en tenia prou, que fins aquí havíem arribat, que ja s’ho farien. Això de viure instal·lada en el gregarisme més absolut té avantatges, no us ho puc pas negar, però té un enorme inconvenient: t’acaba despersonalitzant. He decidit fotre el camp d’aquí, jubilar-me i anar-me’n a viure sola, a respirar en llibertat on no hagi de compartir ni un àtom d’oxigen amb cap altre estúpid bitxo negre de sis potes. He trobat un roure que creix en un plat petit on s’hi ha fet un prat de molsa que enamora. M’hi quedo!"

MICRORELATS, 16

CONVERSA TELEFÒNICA

Són les 10 del vespre i sona el telèfon fix que, pel que el fem servir més valdria desconnectar-lo, però com que encara hi ha qui en fa ús per comunicar-se amb nosaltres...
–Buenas tardes, caballero. Mi nombre es Gladys. ¿Con quien tengo el gusto de hablar?
–És massa tard per desitjar-me bona tarda. No la conec de res, per tant no em considero obligat a dir-li el meu nom. Suposo que no truca pas per a cap urgència, atesa l’hora que és.
–Perdone caballero, però no le entiendo.
-Doncs això sí que resultarà un problema. Mira, si truques a Anglaterra, per exemple, oi que t’esforçaràs per parlar l’anglès? Doncs resulta que has trucat a Catalunya.
–Pip – pip – pip – pip –sento per l’auricular de l’aparell.
–La maleducada m’ha penjat –em lamento.
–Com et passes! –em recrimina la meva dona.

MICRORELATS, 15

FUGITIUS

Quin misteri, això dels mitjons desaparellats! Allò que diuen que a cada bugada es perd un llençol, a casa ho hem actualitzat i hem canviat la peça per un mitjó. A la panera de la roba per plegar hi malviuen, condemnats a l’extermini, mitja dotzena de mitjons que al llarg de la darrera temporada han perdut la seva mitja taronja sense que se n’hagi sabut mai més res.

Val a dir que hauria d’estar avesat a aquestes puntuals desaparicions, però el cas d’avui ja passa de taca d’oli. S’han fet escàpols dos mitjons de diferent parell, justament els que més li agraden a la meva dona: un de rosa amb ratlles grises i un de gris amb pics menuts verds. Fins ara les fugues eren individuals i trigàvem dies a tenir-ne constància, fins que dins la panera apareixia una altra peça desaparellada.

Per molt que hagi buscat en tots els racons, no he sabut trobar els fugitius. “No m’ho puc creure. És que no m’ho puc creure!” –remugo en veu alta mentre creuo el menjador. “Què és això que esperona la teva incredulitat?” –m’interroga ella abandonant per un moment la tasca de lectura amb què mata el temps còmodament instal·lada al sofà. “M’han desaparegut dos mitjons.” –em lamento. “També és mala sort. Per una vegada que poses la rentadora!” –aprofita ells per col·locar-hi un punt d’ironia. Conscient que tinc les de perdre, he optat per no fer cap rèplica que pogués desembocar en l’eterna discussió sobre la responsabilitat de les tasques de la llar a les quals soc poc afeccionat.

. . .

Rere la rentadora, treu la punta grisa amb voluntat de comprovar l’estat de la qüestió i comenta al company que li cobreix l’esquena: “Sssst! No facis soroll. Em sembla que l’hem despistat.” “Ostres, ja feia temps que tenia ganes d’alliberar-me d’aquell ensopit. És que ni donar-me conversa!” –respon l’altre fugitiu. “Massa temps junts a tot arreu, vet-ho aquí. La relació s’acaba migrant.”

. . .

Des del sofà, ella comenta a viva veu amb intenció que la senti el seu home: “Eren meus o teus, els mitjons?”.

MICRORELATS, 14

ÉS GREU, DOCTOR?

“Miri que jo mai no he sigut de cinema d’art i assaig, sinó més aviat de pel·lícules amb argument clarament identificable i que no em facin ballar gaire el cap, però darrerament em sorprenc seguint una sèrie tan ensucrada i poc original com ‘El paradís de les senyores’. I consti que si no la puc veure a la tarda, al vespre no em puc estar de comprovar si la cosa ha fet algun gir de guió, un fet cada vegada menys probable perquè ja els endevino les atencions d’un dia per altre. Els diàlegs ximplets entre les dependentes, l’ambient d’una botiga de moda italiana, els maldecaps i embolics de cada un dels personatges em tenen el cor robat. He arribat a creure que se m’ha estovat el cervell. Vostè creu que és greu, doctor?”

MICRORELATS, 13

NO ENS EN SORTIREM

Sortim al parc a acompanyar els menuts que ens confien a la tarda, ara que s’ha acabat l’escola. Necessiten la seva dosi d’aire pur per respirar i és bo que s’esbargeixin i cremin el seu doll d’energia interna que sembla inesgotable.
Asseguts al banc que queda prop de la zona infantil, contemplem atònits com un grup de preadolescents instal·lats dos bancs més enllà estan berenant i consumint aquesta productes envasats que es veu que són tan sans i equilibrats. Són 6 i, efectivament, hi ha almenys 6 embolcalls a terra, malgrat que disposen d’una paperera a dos passos d’on es troben asseguts.
No em puc contenir i m’acosto a recriminar-los la manca de civisme. Us voleu creure que ni un no s’ha aixecat per recollir res? En aquests casos, tinc una tendència innata a encendre’m, però davant dels seus somriures per sota el nas, he procedit a recollir tots els papers escampats, ficar-los a la paperera i dir-los: “D’acord, no són vostres? Ja els recullo jo. Però demà em tindreu vigilant altra vegada perquè si us enxampo tirant un paper a terra us ho diré de forma desagradable”. L’expressió de les seves cares convidava a clavar-los un mastegot a cada un.

MICRORELATS, 12

FUGITIU

Porten un quart d’hora amunt i avall del jardí que envolta la residència i no hi ha manera de trobar en Fidel. “No pot haver anar gaire lluny, fa un moment que era al costat d’aquest banc”, es justifica l’auxiliar encarregada de controlar el parc i el jardí on els residents surten a prendre l’aire a mig matí. Com que la porta exterior acostuma a estar oberta, algú aventura la possibilitat que hagi sortit al carrer. Corren a mirar amunt i avall del passeig, però enlloc no hi veuen la cadira amb motor elèctric del presumpte fugitiu. Una de les vetlladores s’ofereix per agafar el cotxe i sortir a fer un tomb pels voltants del centre a veure si el localitzen, i de seguida tenen organitzada la patrulla de cerca i captura. La directora, alarmada pels moviments i nerviosisme que detecta des de la finestra del despatx, ha sortit a demanar què passa. Un cop informada dels fets, somriu amplament i demana: “Heu mirat darrere les troanes del carrer de sota?”.
Rere la tanca vegetal, en Fidel, amb un somriure murri, aprofita per fer unes quantes calades clandestines al cigarret que ha aconseguit encendre abans que el localitzin i l’obliguin a tornar al ramat després de clavar-li l’enèsima reprimenda. Mentre no descobreixin l’amagatall, rai! És conscient que el forat a la paret tapat amb la pedra quadrada que hi encaixa perfectament no el trobaran per molt que investiguin.

MICRORELATS, 11

TOT UN ARTISTA

Comencen les vacances escolars i als avis se’ns gira feina. Tinc un amic que afirma que si desapareguéssim els avis el món deixaria de funcionar, i em sembla que no li falta raó. O sigui que toca tenir cura del net petit cada tarda fins que els seus pares surten del treball. L’Oriol és un sol de criatura i, tot i que sovint et reclama atenció, és capaç d’entretenir-se tot sol amb qualsevol joguina o pintant. L’àvia se n’ha anat a fer l’activitat de taitxí que fa tres dies cada setmana i m’ha deixat encarregat de controlar el belluguet de casa i d’estar per ell per cobrir les seves necessitats materials, afectives i de relació.
Com que he vist que s’entretenia tot sol a l’habitació on hi té les joguines, m’he assegut a la taula del menjador a fer els mots encreuats del diari, una activitat que no deixo de fer cada dia. Al cap d’una bona estona, estranyat de no sentir cap soroll cap a la banda del passadís, m’he aixecat per controlar la situació i he quedat garratibat. En cosa d’un quart d’hora ha aconseguit decorar mitja paret del passadís amb un retolador negre que no sé pas d’on deu haver tret.
-Avi, has vist quantes coses hi havia dins del retolador?
-Però què has fet? L’àvia se’ns enfadarà molt.
-No pateixis, avi. Ja hi parlaré jo, amb l’àvia -m'ha tranquil·litzat en veure la meva cara de preocupació.

MICRORELATS, 10

COM UN MIRACLE

Feia dos anys que no queia ni una gota. La terra, clivellada, no es deixava conrear i s’havia tornat erma, els animals anaven morint i al poblat començava a escampar-se la gana. No havien servit de res els rituals, les danses, els càntics, les ofrenes i els sacrificis que el bruixot havia fet al voltant del tòtem de la plaça central. El dia que aquest va descobrir Mamadou clavant puntades de peu al tòtem, va córrer a estirar-li les orelles i endur-se’l cap a la seva cabana.
-Per què claves coces al tòtem sagrat? – va demanar-li l’home molt enfadat.
-Perquè estic fart de veure que la mare ha de fer vint quilòmetres cada dia amb els càntirs per portar aigua.
-I què cridaves? –va interrogar encara.
-Malparit! Fes que plogui d’una punyetera vegada!
Mentre passava això, una densa nuvolada s’havia acumulat damunt el poblat i van començar a caure les primeres gotes. El bruixot, des de la porta de la cabana, mirava atònit el xàfec que queia i que amarava la terra assedegada. Va llevar-se el capell de plomes, els braçalets de pedres vermelles i les turmelleres de llavors, va anar a un racó de la cabana on tenia desada una aixada i la va agafar disposat a començar a cavar un hort que no havia trepitjat en sa vida.
-Gràcies, noi! –va dir a en Mamadou amb l’aixada al muscle.

MICRORELATS, 9

POBRE FILOMENA!

“Mira, tu, avui deuen tenir convidats, perquè posen les tovalles de fil! Ah, no! Només dos plats. Però deu haver-hi celebració important perquè hi posen la vaixella del trinxant. Fins i tot espelmes! Això serà un festival! Ja seria hora que fessin alguna cosa diferent perquè aquesta casa és un avorriment! És clar, tants anys de casats, ja s’ho deuen haver dit tot, aquests dos. A veure... Ai, que ell mira cap aquest racó! Amaga’t ràpid. Veig que ve amb el plomall de colors. Apa, la feina de tres dies a pastar fang! Ja està, ja podem tornar-hi. No, a paciència ja et dic jo que no em guanyarà. Ai, que m’ha clissat! I ve amb un esprai que té pinta de ser perillós. Filomena, resa! ... Aaaargh!”

–Collons d’aranya! A veure si he resolt el problema d’una vegada per totes! –fa ell amb el punt de satisfacció de la feina feta.

–No sé pas què et passa, però se t’estan desvetllant els instints més salvatges. Tu més aviat eres de respectar qualsevol forma de vida –comenta ella amb un somriure a la cara–. Si fins i tot obries les finestres perquè les mosques poguessin marxar.

–Totes les coses tenen un límit. No sé si te n’has adonat, però aquesta et puc assegurar que s’estava fotent de mi.

MICRORELATS, 8

SANTA PACIÈNCIA!

Tornava disposada a fer les paus, després d’haver rumiat durant una hora llarga la manera de resoldre el conflicte que havia creat al matí. Ell s’ha posat com una fera i ha decidit anar a fer un tomb fins que es calmés perquè no n’hagués tret res d’intentar parlar-hi. Quan s’emprenya més val deixar-lo sol i que vagi tornant a situar totes les idees al seu lloc. Al cap i a la fi era un llibre d’anècdotes i estirabots que no tenia cap mena d’interès i a casa comença a ser preocupant la manca d’espai a la biblioteca. Per tant, havia decidit unilateralment fer lloc llençant al contenidor de paper i cartró una vintena llarga de llibres que a judici seu no mereixien la consideració literària mínima. I avui havia de menester precisament aquell aplec de relats sense solta ni volta! Obre la porta amb cautela per veure com està el pati i el troba llegint atentament un llibre i prenent notes en una llibreta amb el seu inseparable llapis. “Ah, hola! Ja has tornat? Resulta que el tenia al calaix de la tauleta de l’habitació i no me’n recordava.”, diu per tota disculpa. Ella se’l mira amb intenció de saltar-li al coll, però s’hi repensa.

MICRORELATS, 7

EMPRENYAT

Està emprenyat, i com que ningú no li ha ensenyat a dissimular, cada vegada que obre la boca en surt una mena de reny disfressat de súplica. “El 155 ja va fer la feina, aquests beneits d’independentistes s’han fotut els plats pel cap i no he hagut de presentar cap programa per guanyar les eleccions. Què esperen per fer-me president?” I no s’adona que aquesta estratègia ja la va usar l’Arrimadas que va passar a millor vida, ella i partit sortosament. Tampoc no és conscient que al cap i la fi ha obtingut menys vots dels que havia arreplegat al seu dia en Maragall. Però ell, amb aquesta fesomia agra, que transmet la imatge d’una ment torturada, insisteix a dir que deixin de fer el ridícul, sense adonar-se que potser el ridícul el fa ell assajant un posat de perdonavides que li convindria endreçar al calaix dels mals endreços abans de posar-se a negociar de veritat i acabar abaixant-se els pantalons com a pas previ a una hipotètica investidura. Ai, que haurem de tornar a votar!