UN AQUARI AL PASSADÍS
En Marc i en Lluc tenen quatre anys i són bessons, d’aquells
igualets com dues gotes d’aigua, potser per aquest motiu els seus pares han
optat des del primer dia per no vestir-los mai uniformats. Són carn i ungla,
inseparables, amb un extraordinari grau de complicitat mútua que sovint convida
a reflexionar al voltant de la comunicació telepàtica, altrament no s’explicarien
alguns dels extrems que han arribat a assolir.
Aquests dies s’estan a casa, a càrrec del seu pare, en Pere,
que se’n veu un bull per mantenir-los ocupats sense que se’n ressentin gaire ni
el mobiliari del pis ni la pròpia salut mental. En definitiva, fa el que pot,
com tots els pares que es troben en aquest destret. La seva mare, la Sílvia,
treballa en un supermercat i aquests dies la veuen poc per casa, però quan hi
treu el nas es dedica en cos i ànima als dos trapelles que són l’alegria, i
també el freqüent maldecap, de la família.
Avui han estès un enorme paper d’embalatge damunt el parquet
del menjador, han tret la caixa gran de retoladors, i es dediquen a dibuixar un
fons marí, una tasca que ja fa més de mitja hora que els té d’allò més
entretinguts.
–Ara pinteu una estona sols, que haig d’anar per fer el
dinar. I no feu disbarats, eh, que ens coneixem! –diu el pare amb posat seriós.
De la cuina estant els escolta xiuxiuejar com si tramessin
alguna cosa i, al cap de poc deixa de sentir-los. Treu el cap a la porta de la
cuina i veu que han desaparegut. “Quina una en deuen estar fent?” –s’interroga.
Travessa el menjador i s’adreça el
passadís.
En Lluc, veient-se descobert, deixa caure a terra el
retolador verd i assenyala el seu germà.
–Ha sigut en Marc, eh. Jo no!
–Però què feu? La mare se’ns enfadarà molt –es lamenta el
pare.
Les pulcres parets del passadís, pintades d’un agradable
blau cel, mostren peixos de coloraines escampats arreu de forma irregular. “Què
coi!” –pensa en Pere.
–Sabeu què? Com que ara el mal ja està fet, almenys fem-ho
bé –diu mentre va a buscar la caixa de retoladors i s’asseu al costat dels dos
bessons disposat a gaudir de la trapelleria per aquella raó de “si no pots amb
ells, és millor que t’hi afegeixis”.
Al cap de poca estona, el passadís s’ha convertit en un fons
marí que riu-te’n tu dels esculls de corall.
–Agradarà a la mare? –demana el Lluc.
–Segur que estarà contenta! –afirma en Marc.
–Més val que sigui així, perquè si m’ho fa esborrar amb la
llengua, vosaltres dos “pringareu”!
En Marc s’aixeca i se’n va corrents a la seva habitació.
Se’l sent remenar entre un munt d’andròmines que tenen al racó de jugar. Al cap
de poc torna amb unes ulleres d’anar per sota l’aigua posades i unes altres a
la mà.
–Té, Lluc. Si te les poses semblarà ben bé que som a dins
del mar.
