dissabte, 4 d’abril del 2020
Sant Jordi de Puigseslloses
Aquesta mitja dotzena mal comptada
de lloses colossals i extemporànies
que temps ha plantaren amb misteri
al bell cim del pujol sovint tan solitari
ens parlen d'un pretèrit aliatge
de la nostra terra somiant sota la boira
i el cel blau de les tardes estritllades.
(De "Senet de Llac" a CONCERT PER A PLOMA I VEUS TRENCADES)
Les Lloses que li han dat nom
semblen, talment, de ciclòpiques,
los palets amb què Rotland
jugava a l’estre alguna hora.
Més no les pujà Rotland,
ni tampoc lo Gira-roques,
ni el gegantàs del Farell,
sinó una santa pastora,
la pastoreta del Puig
d’aqueixos marges viola.
("El dolmen de Puigseslloses" JACINT VERDAGUER)
Microconte de confinament, 16
UN AQUARI AL PASSADÍS
En Marc i en Lluc tenen quatre anys i són bessons, d’aquells
igualets com dues gotes d’aigua, potser per aquest motiu els seus pares han
optat des del primer dia per no vestir-los mai uniformats. Són carn i ungla,
inseparables, amb un extraordinari grau de complicitat mútua que sovint convida
a reflexionar al voltant de la comunicació telepàtica, altrament no s’explicarien
alguns dels extrems que han arribat a assolir.
Aquests dies s’estan a casa, a càrrec del seu pare, en Pere,
que se’n veu un bull per mantenir-los ocupats sense que se’n ressentin gaire ni
el mobiliari del pis ni la pròpia salut mental. En definitiva, fa el que pot,
com tots els pares que es troben en aquest destret. La seva mare, la Sílvia,
treballa en un supermercat i aquests dies la veuen poc per casa, però quan hi
treu el nas es dedica en cos i ànima als dos trapelles que són l’alegria, i
també el freqüent maldecap, de la família.
Avui han estès un enorme paper d’embalatge damunt el parquet
del menjador, han tret la caixa gran de retoladors, i es dediquen a dibuixar un
fons marí, una tasca que ja fa més de mitja hora que els té d’allò més
entretinguts.
–Ara pinteu una estona sols, que haig d’anar per fer el
dinar. I no feu disbarats, eh, que ens coneixem! –diu el pare amb posat seriós.
De la cuina estant els escolta xiuxiuejar com si tramessin
alguna cosa i, al cap de poc deixa de sentir-los. Treu el cap a la porta de la
cuina i veu que han desaparegut. “Quina una en deuen estar fent?” –s’interroga.
Travessa el menjador i s’adreça el
passadís.
En Lluc, veient-se descobert, deixa caure a terra el
retolador verd i assenyala el seu germà.
–Ha sigut en Marc, eh. Jo no!
–Però què feu? La mare se’ns enfadarà molt –es lamenta el
pare.
Les pulcres parets del passadís, pintades d’un agradable
blau cel, mostren peixos de coloraines escampats arreu de forma irregular. “Què
coi!” –pensa en Pere.
–Sabeu què? Com que ara el mal ja està fet, almenys fem-ho
bé –diu mentre va a buscar la caixa de retoladors i s’asseu al costat dels dos
bessons disposat a gaudir de la trapelleria per aquella raó de “si no pots amb
ells, és millor que t’hi afegeixis”.
Al cap de poca estona, el passadís s’ha convertit en un fons
marí que riu-te’n tu dels esculls de corall.
–Agradarà a la mare? –demana el Lluc.
–Segur que estarà contenta! –afirma en Marc.
–Més val que sigui així, perquè si m’ho fa esborrar amb la
llengua, vosaltres dos “pringareu”!
En Marc s’aixeca i se’n va corrents a la seva habitació.
Se’l sent remenar entre un munt d’andròmines que tenen al racó de jugar. Al cap
de poc torna amb unes ulleres d’anar per sota l’aigua posades i unes altres a
la mà.
–Té, Lluc. Si te les poses semblarà ben bé que som a dins
del mar.
dijous, 2 d’abril del 2020
Microconte de confinament, 14
ARENGA
(No confonc ficció i
realitat, és només que la realitat ultrapassa el límits i fronteres de la
ficció. Ho sento, però com diuen en castellà, “me lo han puesto a huevo”)
Aquests dies ha arribat a abusar
dels continguts que li oferien els mitjans de comunicació i ha acabat patint un
empatx considerable. Ara dosifica amb comptagotes la ingesta d’aquests
productes i es limita a seguir alguna roda de premsa, però de seguida que li
arriba una informació repetida apaga el televisor per no cremar neurones, tan
necessàries com seran quan acabi aquest malson i ens toqui sortir de l’atzucac
on ens estem ficant. A la tele un bust parlant amb el pit carregat de
coloraines, icones de múltiples condecoracions assolides per mèrits insospitats,
s’expressa amb veu afectada:
“Sin novedad en el frente. Nuestros soldados, siguiendo estrictamente las
órdenes de sus mandos, en un ejercicio de solidaridad que les honra, avanzan
palmo a palmo, escudriñando todos los rincones, y revirtiendo espacios contaminados
en lugares sanos para el uso y disfrute de todos los ciudadanos. Se enfrentan a
un enemigo que no respeta ninguna norma, que actúa de forma deliberadamente
taimada, sin mostrar-se en ningún momento a cara descubierta, extremo que
dificulta aún más si cabe su colosal tarea. Lejos de sus familias, con una
entrega total a los valores que representan,
se dedican en cuerpo y alma a proteger nuestras vidas ante la amenaza de
una pandemia que no conoce fronteras. En este sentido, debemos agradecer la
generosidad de S. M. El Rey al ordenar la incorporación de buena parte de su
Guardia Real a las tareas a que nos referimos. Su gesto le enaltece y le coloca
definitivamente al frente de un ejército de 47 millones de personas que luchan
juntos para superar la adversidad y, quién sabe, quizás para recuperar la
grandeza de un imperio donde años ha nunca se ponía el sol. Sigamos su ejemplo
y esforcémonos en conseguir los objetivos. ¡Viva el ejército! ¡Viva…”
Apaga el televisor abans que el
reguitzell de “visques” li provoqui urticària i es queda amb la seguretat sarcàstica
que les coses van per bon camí, que la intel·ligència militar (oxímoron que ja
no fot ni mica de gràcia) s’ha imposat als cervells i a les opinions
fonamentades dels científics i que, en qüestió de pebrots, ningú no els pot
guanyar. Sí, senyor, si els deixen sols, són prou capaços d’intentar exterminar
els virus a canonades.
dijous, 26 de març del 2020
Microconte de confinament, 6
LI HA ANAT D’UN PÈL
Se li ha fet tard. Anar badocant i deixant-se absorbir pel
paisatge sense donar de tant en tant un cop d’ull al rellotge pot portar
problemes, sobretot si un es troba lluny de casa i no coneix gaire l’indret que
trepitja. El sol s’ha post rere la serralada que tanca la vall per la banda de
ponent i l’ombra comença a apropiar-se de la fondalada. S’afanya a arribar al
camí que transita el congost de nord a sud i que l’ha de dur a la carretera on
ha aparcat el cotxe fa més de cinc hores. Quan arriba a trepitjar el camí
fressat, la foscor ja li impedeix veure res més enllà d’una trentena de metres.
El silenci és absolut, només el trenca l’udol sinistre del duc que crida des de
la distància i li acaba encomanant un cert neguit.
De sobte, darrere seu es desferma un considerable
terrabastall, el soroll del qual es va acostant perquè s’adona que creix
d’intensitat. Apressa el pas. No pot faltar gaire per arribar a la cruïlla de
la carretera. Es gira un moment per comprovar l’abast del perill, i se li
ericen els pèls del clatell: a una vintena de metres entrelluca una immensa
bola plena de punxes que es precipita desfermada pel camí trinxant tot el que troba
al seu pas. Una onada de suor freda li amara el front i l’esquena. Si el pànic
no li impedís raonar, faria per manera d’enfilar-se pel pendent del congost i
esperar que el perill passés de llarg, però s’entesta a córrer cames ajudeu-me
a escassa distància de la baluerna esfèrica que amenaça d’esclafar-lo. Sense
deixar de córrer, gira el cap per comprovar que el marge de què disposa encara
és prou acceptable, però s’entrebanca amb els seus propis peus i cau, llarg com
és, estassat de panxa enlaire al mig del camí. Nota un contacte lleugerament
humit al front i obre els ulls. “Noi, ja sé que fa dies que no hi ha cap
ocupació que et generi gens ni mica d’urgència, però aviat serà hora de dinar i
hauries de fer per manera de llevar-te” –li comenta amb tot l’amor del món la
seva dona asseguda al llit al seu costat. “Sort que m’has salvat! Estava a punt
de morir esclafat per un coronavirus de mida descomunal.”
dimarts, 24 de març del 2020
Microconte de confinament, 4
ARACNOFÍLIA/ARACNOFÒBIA
Avui toca fer dissabte encara que sigui dilluns. Cal fer-ho un
dia a la setmana, si no volem veure el nostre modest habitacle convertit en una
mena de cau de guilles. La pregunta que em faig és d’on surt la brutícia, si aquests
dies no podem sortir a l’exterior per arreplegar-ne. Suposo que deu aparèixer
per generació espontània. Agafo una mena d’aparell diabòlic amb turbina de
reactor que ha vingut a substituir l’escombra de tota la vida, i començo a
passejar-lo per tots els espais i racons de la casa. De tant en tant buido el
petit dipòsit per comprovar que, efectivament, la meva tasca no resulta del tot
inútil.
En fer cap a la cambra multiservei, on hi hem fet arrelar un ficus de fulla petita que acabarà per expulsar-nos de casa, quedo bocabadat davant una obra d’enginyeria artística tan perfecta com no recordo haver-ne vist cap altra. Es tracta d’una espectacular teranyina instal·lada a partir de quatre punts d’ancoratge: dues puntes de branca del ficus, la maneta de la finestra i la tapa de la caixa de la persiana. És en aquestes situacions quan acostuma a desvetllar-se’m la vessant més franciscana de la meva guia espiritual. M’estic una bona estona contemplant-la i decideixo indultar-la, pensant que una obra d’art d’aquesta categoria mereix ser immortalitzada. Quan acabo la tasca, endreço la màquina a l’armari de l’entrada del pis i en trec la càmera disposat a retratar la teranyina. Mentrestant, de la banda del passadís m’arriba un missatge de la meva dona: “Avui no t’has posat les ulleres de veure-hi bé, eh! No t’has adonat de la teranyina que...” “Quieta, no la toquis!” –exclamo mentre m’afanyo a posar-me al seu costat. Massa tard: el plomall amb què ella repassa tots els racons que a mi se’m fan escàpols ja ha fet desaparèixer l’obra d’art.
En fer cap a la cambra multiservei, on hi hem fet arrelar un ficus de fulla petita que acabarà per expulsar-nos de casa, quedo bocabadat davant una obra d’enginyeria artística tan perfecta com no recordo haver-ne vist cap altra. Es tracta d’una espectacular teranyina instal·lada a partir de quatre punts d’ancoratge: dues puntes de branca del ficus, la maneta de la finestra i la tapa de la caixa de la persiana. És en aquestes situacions quan acostuma a desvetllar-se’m la vessant més franciscana de la meva guia espiritual. M’estic una bona estona contemplant-la i decideixo indultar-la, pensant que una obra d’art d’aquesta categoria mereix ser immortalitzada. Quan acabo la tasca, endreço la màquina a l’armari de l’entrada del pis i en trec la càmera disposat a retratar la teranyina. Mentrestant, de la banda del passadís m’arriba un missatge de la meva dona: “Avui no t’has posat les ulleres de veure-hi bé, eh! No t’has adonat de la teranyina que...” “Quieta, no la toquis!” –exclamo mentre m’afanyo a posar-me al seu costat. Massa tard: el plomall amb què ella repassa tots els racons que a mi se’m fan escàpols ja ha fet desaparèixer l’obra d’art.
Una esponerosa aranya d’abdomen negre i groc, aturada a la
punta de la branca del ficus on havia ancorat la seva construcció, ens mira amb
cara mig d’assassina, mig de no entendre res. “Per què m’ho heu fet, això,
parella de salvatges?”, sembla que ens estigui dient. Com que la tenacitat i la perseverança d’aquesta
mena de bestioles és antològica, calculo que d’aquí a un parell de dies em
donarà una segona oportunitat. Només cal que sigui més ràpid jo amb la càmera
que la meva dona amb el plomall.
dijous, 19 de març del 2020
AQUAREL·LA
La jubilació acabada d'estrenar em permet dedicar-me a activitats que mai no havia pogut tastar. Segueixo escrivint, això sí, però he decidit aprendre una mica de fer anar el pinzell damunt el paper. A la pàgina d'aquarel·les hi tinc alguns exercicis. Només hi penjo els que són visibles sense que m'hagi de caure la cara de vergonya.
Aquests dies d'aïllament forçat dedico estones a aquesta activitat i he començat a pintar paisatges de la meva infantesa.
L'ermita de St. Francesc em resulta molt propera perquè em transporta als meus orígens. Vaig néixer a "Can Sargantana", la casa de pagès que queda just davant la petita església que van cremar l'any 1938, en plena guerra civil. La reconstrucció es va fer en pocs anys i en un estil romànic llombard una mica qüestionable. Sigui com sigui, a mi em resulta entranyable pels diumenges a la tarda, quan els seminaristes de Vic venien a fer-nos "doctrina" i era l'únic dia que ens ajuntàvem la mainada de les cases de pagès del voltant.
divendres, 10 de gener del 2020
DADES METEOROLÒGIQUES DEL 2019
Després d'anotar pacientment i durant 19 anys les dades meteorològiques que em dona l'estació precària que tinc muntada a la terrassa, puc començar a donar gràfiques de tendència de temperatures i pluviositat.
La tendència de la mitjana tèrmica anual es mostra clarament a l'alça (uns 2º durant el període) tal i com ho demostra la línia vermella. L'escalfament de l'atmosfera és evident.
Pel que fa a la pluviositat, les dades anuals són molt diverses: des de poc més de 450 mm l'any 2007 fins els gairebé 1.200 mm del 2018. Així i tot, calculada la línia que marca la tendència, ens mostra que hi ha un increment de la pluviositat anual, un resultat que és un punt enganyós si considerem els llargs períodes de secada que hem patit darrerament.
La tendència de la mitjana tèrmica anual es mostra clarament a l'alça (uns 2º durant el període) tal i com ho demostra la línia vermella. L'escalfament de l'atmosfera és evident.
Pel que fa a la pluviositat, les dades anuals són molt diverses: des de poc més de 450 mm l'any 2007 fins els gairebé 1.200 mm del 2018. Així i tot, calculada la línia que marca la tendència, ens mostra que hi ha un increment de la pluviositat anual, un resultat que és un punt enganyós si considerem els llargs períodes de secada que hem patit darrerament.
diumenge, 22 de desembre del 2019
NADAL 2019
Hi ha massa foscor
a penes mig dissimulada
per mil llums centellejants
que oculten aquesta tristor inexorable
a què d’un temps ençà ens hem mal avesat.
Hi ha massa fum,
confós amb la boira escadussera de la plana,
i ens amaga el cert i dreturer camí
que alguns profetes assenyats
van saber manifestar-nos.
Hi ha massa soroll,
fruit de laments, precs, retrets i excessos,
i no ens permet oir la tendra melodia
que savis mestres van voler donar-nos
per acomboiar el nostre pas poc definit.
Hi ha massa oblits
a la nostra memòria aperduada,
i ara mateix no sabríem recordar
la fita real del nostre incipient viatge,
aquell que tot just havíem encetat.
Que el fil de llum del petit estel espurnejant
nascut al nord ara fa poc, rere el Puigmal,
esvaeixi la foscor angoixant,
fongui el fum tan traïdor,
ofegui el soroll eixordador,
ens retorni els records lúcids
i posi ritme constant i temperat
als peus, al cor, als ulls i a la paraula.
divendres, 27 de setembre del 2019
EL TEMPLE ROMÀ DE VIC, UNA ALTRA VEGADA
Dimecres hi vam presentar "Olor de resclosit" i "Els molins hidràulics" d'en Francesc Roma.
La meva darrera novel·la, per tant, ja ha començat a circular de lector en lector. Al cap i a la fi, escriure es tracta d'això: arribar a aconseguir que algú llegeixi allò que has creat. I me n'haig de sentir íntimament satisfet i agraït.
He d'agrair la presència a tots els qui ens vau fer companyia en aquest acte; agrair a la Fundació del Món Rural que m'atorguessin aquest premi; a l'Andreu Carranza, en Martí Gironell i en Toni Pladevall (membres del jurat) que es fixessin en aquesta obra (el seu prestigi com a escriptors honora la meva humil aportació); a en Xevi Font, la Marta Pelfort, en Josep Font i, sobretot, en Joan Fossas per la seva inestimable col·laboració en l'elaboració del vídeo que hi vam projectar...
dijous, 19 de setembre del 2019
TOT A PUNT PER A LA PRESENTACIÓ DE LA DARRERA NOVEL·LA
Dimecres vinent dia 25, a les 7 de la tarda, al Temple Romà de Vic, presentem "Olor de resclosit" que va guanyar el III Premi de Narrativa de la Fundació Món Rural i que ha editat Cossetània.
Durant el mateix acte també es presentarà l'obra guanyadora del premi d'assaig: "Els molins hidràulics" de Francesc Roma.
Durant el mateix acte també es presentarà l'obra guanyadora del premi d'assaig: "Els molins hidràulics" de Francesc Roma.
dimecres, 17 de juliol del 2019
TRES DANIS
En Joan Casals m'acaba de lliurar el resultat final d'un projecte editorial engrescador. L'aventura solidària de la VW Golf Challenge, gràcies a la iniciativa d'Aprentik, disposa d'un conte titulat "Tres Danis" que permetrà explicar l'experiència a les escoles.
Jo m'he limitat a escoltar i recopilar anècdotes d'aquesta aventura i donar-hi format de conte. El llibre desprèn l'olor de les coses fetes amb el cor.
El meu agraïment a en Joan, la Imma i la Sílvia d'Aprentik per la confiança que han dipositat en mi encarregant-me aquest relat.
Jo m'he limitat a escoltar i recopilar anècdotes d'aquesta aventura i donar-hi format de conte. El llibre desprèn l'olor de les coses fetes amb el cor.
El meu agraïment a en Joan, la Imma i la Sílvia d'Aprentik per la confiança que han dipositat en mi encarregant-me aquest relat.
dimarts, 25 de juny del 2019
OLOR DE RESCLOSIT
"Olor de resclosit", la novel·la amb què vaig guanyar el III Premi de Narrativa de la Fundació Mon Rural, ja ha sortit d'impremta i la podeu trobar al catàleg de Cossetània.
https://www.cossetania.com/olor-de-resclosit-2276
Si tot va segons està previst, la presentarem a finals de setembre a Vic conjuntament amb en Francesc Roma que hi presentarà "Els molins hidràulics", l'obra amb què va guanyar el III Premi d'Assaig de la Fundació Món Rural.
https://www.cossetania.com/olor-de-resclosit-2276
Si tot va segons està previst, la presentarem a finals de setembre a Vic conjuntament amb en Francesc Roma que hi presentarà "Els molins hidràulics", l'obra amb què va guanyar el III Premi d'Assaig de la Fundació Món Rural.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)









