QUO VADIS?

Resulta que ahir es van fer públiques unes dades estadístiques que, com a mínim, es poden qualificar de curioses. Durant el darrer any han arribat a les llars catalanes el doble de mascotes que de criatures.
No, no cauré en l’error de treure conclusions simplistes i precipitades, tot i que venint del sector educatiu començo a témer per la feina de companys i companyes que no van tenir la sort de jubilar-se en el moment oportú com jo, que fins i tot vaig poder esquivar aquest merder de pandèmia.
Segurament hi deu tenir a veure la situació d’incertesa pandèmica que estem vivint des de fa gairebé dos anys, les dificultats d’aconseguir estabilitat econòmica abans de fer el pas de portar un nou ésser a aquest món amb la responsabilitat que això comporta, els dubtes de les dones davant la dificultat de conciliar maternitat i exercici de la professió, la poca aportació d’ajuts de l’estat per al foment de la natalitat... La llista de condicionants seria llarga i no em vull estendre.
Però convindreu amb mi que, per la manera com es tracten els animals de companyia (fins i tot “s’adopten”, un terme fins fa poc exclusiu dels fills), com se’ls parla, com se’ls acarona, com se’ls fa petons, més aviat es diria que hi ha qui els utilitza per sublimar la necessitat de paternitat/maternitat que la lògica del seu cervell els ha obligat a ajornar fins que de vegades se’ls acaba passant l’arròs.
Només una darrera reflexió que de ben segur que no agradarà gaire als animalistes, però que no em puc resistir de formular, i que és la mateixa que uso quan vaig a parlar amb els nens i nenes que llegeixen el meu llibre “Caramels de menta”:
“Una societat que arracona els vells mentre petoneja els gossos és una societat malalta.”