Em sembla que ja he explicat alguna vegada que de jove, quan estudiava magisteri, feia ús del tren per tornar a casa els caps de setmana. En un d'aquests trajectes, a l'alçada de Montcada, es va asseure davant meu al mateix compartiment un home d'una trentena d'anys que se'm va adreçar en castellà i jo, fent ús de la tendència innata a ser condescendent amb els interlocutors, vaig contestar-li també en aquesta llengua. Vam estar parlant una bona estona i, quan el tren estava entrant a l'estació de Granollers vam adonar-nos que tots dos érem exclusivament catalanoparlants, jo d'Osona i ell del Ripollés. L'íntima vergonya que vaig sentir en aquell moment em va fer prometre a mi mateix que no em tornaria a passar mai més.
Faig referència a aquesta anècdota perquè, ara que tots sembla que estem tan preocupats pel retrocés del català en la llengua parlada, faríem bé de procedir a una anàlisi de consciència i propòsit d'esmena pel pecat de renunciar de manera sistemàtica a l'ús de la nostra llengua tan bon punt el nostre interlocutor se'ns adreça en una llengua forana. La majoria d'ells segur que parlen el català prou correctament o, si més no, el comprenen en grau suficient com perquè els arribi sense gaire dificultat la informació que els adrecem.
Només així ens podran absoldre del pecat de contribuir per omissió a la desaparició de la nostra llengua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada