Mentre patia la cruel paradoxa d’haver dedicat tota la meva vida a la paraula oral i escrita i trobar-me immensament buit de mots per expressar el dolor que em rosegava les entranyes, em van venir al record aquests versos de Miguel Hernández:

Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.

I vaig pensar que ja em perdonaries, Miguel, si per una vegada a la vida cometia un plagi i aprofitava els teus mots per expressar, segurament de forma menys salvatge que tu però absolutament sentida, el que haig de dir a la meva companya de l’ànima que m’ha abandonat massa d’hora.

I, ja de passada, si les vostres ànimes lliures coincidissin per aquí dalt algun moment, et demanaria que provessis de fer-li comprendre i estimar la poesia, una tasca que a mi m’ha resultat impossible. Potser per aquest motiu he acabat dedicant el meu temps a la narrativa.

Gràcies, Miguel, pels teus mots i per la teva poètica saviesa.

ELEGIA PER AL COMIAT DE LA BALLESTINA 

amb qui tant he estimat

 

Desitjo ser, plorant, el jardiner

de la terra on posarem les teves cendres,

i em trobaràs d’un cap de dia a l’altre

acaronant-la com si fos la teva pell colrada

pel sol d’estiu que des del gris hivern tant anhelaves.

I a cada terròs que arrenqui

amb l’aixada o amb la fanga

hi sabré veure el teu cor valent i coratjós

que de tant d’estimar ha esgotat el seu batec.

I a cada nou brot hi trobaré

algun dels mots que ens han quedat per dir-nos,

perquè aquests darrers dies

ens hem ofegat sovint en llargs silencis.

I cada arrel anirà a cercar una engruna teva

per acompanyar-te a prendre el sol

i respirar l’aire que els teus pulmons lassats

han deixat de regalar-te massa d’hora.

I cada nova flor que despunti

esdevindrà un dels teus eterns somriures

quan compartíem el deler de viure

i encara confiàvem tenir-ho tot al nostre abast.

I en cada solc, en cara rastre de rampí

damunt la terra assaonada per la pluja

s’hi dibuixarà algun dels camins

que ja mai més podrem petjar, mans agafades.

I cap al tard, plantat al teu damunt,

mastegant algun renec inenarrable,

amb els ulls fits cap al rogenc ponent

amollaré quatre llàgrimes que sàpiguen besar-te.

I ja de nit, dissolt en la foscor que m’embolcalli,

adreçaré els meus peus profundament feixucs

cap a abraçar la buidor de casa nostra

per poder enyorar solemnement i íntima

els ulls que van saber-me enamorar

i que em mantindran empresonat

durant la resta dels meus dies,

que ara mateix desitjo escassos

car sense tu ja res no em sembla pas possible.