PARLANT DE GENOCIDIS

(Fixeu-vos que GENOCIDIS gairebé és un anagrama de NEGOCIS) 

 Ara que sembla que la guerra entre Israel i Palestina tornarà a cremar en somort, perquè tots sabem que la pau en aquell indret és impossible, he pensat que em tocava fer una mica de reflexió sobre tot el que ha passat. I la primera cosa que ha passat és que els països occidentals han quedat d’allò més ben retratats, començant per la potència alemanya que encara té problemes de consciència i creu que no ha acabat d’expiar el seu monumental pecat. 

Dins d’aquests països, els que millor s’han retratat són sobretot les dretes perquè l’actual deriva cap a posicions ultraliberals i conservadores els diu que ara toca ballar aquest vals. Em sobtava, en aquest sentit, la seva negativa a pronunciar el mot “genocidi” fins que, després de donar-hi unes quantes voltes, em sembla que he trobat una de les raons. Genocidi és el que va practicar el nazisme exterminant 6 milions de jueus. Genocidi és el que va practicar Pol Pot a Cambodja, exterminant una quarta part de la població. Com voleu anar a comparar aquests magnicidis amb els minsos 65.000 morts de Gaza?

 Hamàs, que com a organització té l’objectiu d’eliminar l’estat d’Israel, va decidir l’octubre de 2023 fer la salvatjada que ens va horroritzar a tots, conscients que la resposta jueva seria immediata i contundent, però comptava que la pressió internacional els acabaria parant els peus. Mala estratègia quan al davant tens un exèrcit ben armat pels EEUU i governat per radicals sionistes. El resultat ha estat la destrucció del 80% del territori de Gaza. 

 I qui hi ha guanyat en tot això? Les empreses que han subministrat armes a Israel, per descomptat, i si tot va més o menys bé, les grans constructores que ja es freguen les mans pensant quan comencen a enviar les excavadores i les grues per tornar-ho a aixecar amb els diners que la solidaritat internacional hi anirà abocant. Res de nou sota la capa del cel. 

 I els colons jueus, amb l’ajut o la connivència de l’exèrcit, seguiran ocupant territori de Cisjordània i expulsant-ne els palestins fins que resultarà completament impossible la creació de cap estat palestí per la fragmentació completa del territori. 

 Definitivament, els palestins tenen molt mala peça al teler.

RIBEIRA SACRA

Acabem d’arribar de terres gallegues on hem passat uns quants dies rondant per les gorges del Miño i del Sil. Gaudir de la jubilació et permet fer vacances quan l’eixam de gent delerosa de veure món ja torna a estar treballant. 

 Ens feia una mica de por perquè aquella zona estava a tocar dels incendis que el mes d’agost van calcinar milers d’hectàrees de bosc. Per si fos poc, dijous passat se’n va declarar un altre a la Ribeira do Sil que va cremar-ne 2.000 més. 

 Val a dir que de camí cap al nostre destí, a partir de Ponferrada vam travessar unes desenes de quilòmetres de paisatge ennegrit, sobretot a la zona de Quiroga, però l’indret del que es coneix com a Ribeira Sacra estava gairebé intacte. 

 Quan veus les vinyes en terrasses ocupant les parets gairebé verticals de les gorges del Sil, entens que parlin de viticultura heroica, perquè la verema s’ha de fer manual (paguen 65€ per un dia de feina) i el transport del raïm en bona part a coll (en aquest cas paguen 120€ diaris). Tot i que les explotacions grans disposen d’alguns mitjans mecànics per remuntar les caixes de raïm, te’n fas creus de la duresa d’aquesta feina. 

 L’indret té un encant especial i està sembrat d’esglésies, ermites i monestirs (d’aquí en treu el nom de “Sacra”). De fet, la propietat del territori, abans de la Desamortització de Mendizábal, era dels monestirs.

 Es tracta d’un indret curiós, que val la pena visitar a poc a poc aturant-te als nombrosos miradors que hi ha a banda i banda (fins a 53) per copsar unes imatges úniques i corprenedores. 

Si la visita es pot completar navegant durant una horeta amb un catamarà petitó mentre degustes uns quants glops de “godello”, l’experiència és magnífica. Si el patró del vaixell, conscient que la singladura es fa gairebé en família, es mostra proper i facilita el diàleg, ja no es pot demanar res més.

COMPLEX DE DINOSAURE

Agafar la programació del Mercat de Música Viva de Vic per repassar els cantants i grups que hi actuen i acabar comprovant que els que conec els puc comptar amb els dits d’una mà m’ha deixat garratibat. Aquesta sensació de trobar-me desplaçat en el temps ha coincidit amb el fet que acabo de complir 70 anys, que no són pas pocs. Sincerament, haig de confessar que la majoria de cantants i grups catalans que de vegades s’escapen del meu filtre quan escolto la ràdio no em diuen gaire res, i trobo que més que cantar es dediquen a gemegar en somort missatges que de vegades no comprenc i d’altres els considero més aviat buits. De tant en tant em sorprenc amb algun que deu tenir el mateix concepte melòdic que la meva pobra formació musical m’ha permès obtenir, però aquest fet no es dona gaire sovint. Per tant, aquest MMVV que ha començat avui m’ofereix poques possibilitats de gaudir del que m’interessa i, a més, alguns dels qui voldria escoltar comencen el concert tan tard que la meva senilitat estrenada m’ho desaconsella. En resum, confesso que he adquirit un complex de dinosaure que ja no seré capaç de llevar-me del damunt, més val que ho assumeixi amb una certa dignitat.

CANVI DE CICLE

Algú em dirà que això no és pas d’ara, que ja portem anys de davallada, i segurament tindrà tota la raó, però avui he tingut l’autèntica sensació que, atesa la meva edat, no tornaré a viure cap diada com les de la segona dècada d’aquest segle. Aquest matí hem sortit de casa amb la intenció de fer el volt matinal que ens permet estirar les cames i deixondir l’esperit i, mentre passàvem pel Passeig, he constatat que al llarg de tot el recorregut podia comptar les estelades dels balcons amb els dits d’una mà. M’han vingut al cap les diades de què parlava i val a dir que recordava tot el trajecte que hem fet a peu farcit de color groc i roig amb els estels destacant-hi, un fet que m’ha omplert de tristor. No us explicaré el procés que he fet des del 2017 ençà perquè em suposaria una tortura innecessària, però sí que voldria compartir un parell de reflexions. L’1 d’octubre el van enginyar una colla de polítics que van creure que podien aconseguir asseure el govern central a negociar un referèndum, mentre ens venien que l’objectiu era aconseguir la independència. Encara estic esperant que algun d’aquests cervells del procés tingui el valor de reconèixer-ho a cara descoberta com ho va fer la Clara Ponsatí, única responsable que em mereix tot el respecte. Després d’aquella enganyifa que ens va deixar amb posat de beneitons i les mans deixades anar, la repressió ha estat brutal i, en lloc de fer front comú, s’han dedicat a llançar-se pedres els uns als altres en un espectacle d’autoodi que des de l’estat centralista han aplaudit, encoratjat i propiciat. I suposo que ara tenim el que ens mereixem: un tòtil a la presidència de la Generalitat que actua sota el mandat directe de Madrid mentre repeteix que ens hem de centrar. Efectivament, tot sembla indicar que ens trobem en un canvi de paradigma, perquè veig molt lluny la possibilitat de tornar a treballar colze a colze per a un futur comú i engrescador. Mentrestant els discursos populistes, amb afegitons racistes sense cap mena de vergonya, també van guanyant terreny a casa nostra. Us hauria de desitjar una “Feliç Diada”, però us voleu creure que no em surt del cor?

SETGE AL TABAC

Com a exfumador que durant alguna etapa de la vida havia arribat a consumir un parell de paquets diaris i que he aconseguit alliberar-me del fum després de dos intents frustrats (espero que el tercer sigui definitiu perquè porto més de 5 anys sense pipar), em sembla que puc opinar amb coneixement de causa. Vaig deixar el tabac quan vaig prendre consciència que em resultava perjudicial, i ho vaig fer sense suports psicològics ni químics, per autoconvenciment i voluntat. Alguns exfumadors, un cop han abandonat el mal hàbit, es tornen autèntics talibans antitabac i em consta que són gairebé tan perjudicials com la mateixa nicotina per als qui els han de suportar. Espero no haver estat mai un d’aquests personatges perquè, contràriament al que diuen molts esfumadors, no em molesta el fum del tabac ni he advertit mai ningú sobre els perjudicis d’aquest consum. Simplement, penso que cadascú és prou gran per saber què li convé i no em fico en la seva vida. Per això aquesta darrera croada contra el tabac, que pretén eradicar-ne el consum de les terrasses, les parades d’autobús, els parcs, les platges, etc., em sembla una mena de despropòsit. Que no es pugui fumar en llocs tancats em sembla una cosa força raonable, però que en prohibeixin el consum en espais oberts diria que és pixar fora de test. En tot cas, sempre queda la imprescindible i interessant relació humana que permet, en el supòsit que en una terrassa tinguis al costat una autèntica xemeneia, demanar educadament si pot evitar de llençar-te tot el fum al damunt. Ves a saber si al final establiu una interessant conversa i acabeu fent amistat. A més, si aconsegueixen anar reduint-ne el consum, d’on haurà de sortir tot el que s’embutxaca l’estat dels impostos sobre el tabac?

HA TORNAT EL BUFÓ DEL REGNE

El senyor Albert Boadella, que fa anys que ha renunciat a exercir la seva condició de persona catalana, afirma en una entrevista apareguda a l’ABC, que tothom sap que es tracta d’un mitjà de comunicació altament fiable pel que fa a la seva imparcialitat política: “En 1975 los catalanes no odiaban al resto de España”. I s’ha quedat tan ample. Analitzant l’expressió, convé aclarir que no tots els catalans odien tota la resta de l’estat. Jo, per exemple, soc una mica selectiu en aquest camp i m’estalviaré de dir els que sí que odio perquè segurament se’m podria aplicar algun article del codi penal i acabaria processat per terrorisme que es una qualificació que darrerament tenen força a mà quan es tracta d’obrir diligències contra algú del nostre país. Només diré que hi ha individus (i indivídues) que només per la merda que vomiten ja són candidats a perdre la seva condició de persones i per tant no els considero dignes del meu respecte. En cas que l’opinió del senyor Boadella fos certa, tot i que ja he expressat els meus dubtes, voldria fer-li la consideració següent: “Què deuen haver fer a la resta de l’estat perquè aquí a Catalunya els tinguem tan entravessats?” Jo per si de cas apuntaré unes quantes realitats que poden haver-hi influït: retallar un estatut aprovat seguint tots els passos constitucionals, atribuir la culpa de tots els mals de l’estat als catalans, no valorar ni tan sols reconèixer la nostra contribució econòmica exagerada per poder mantenir els seus privilegis, posar tots els impediments possibles a la imprescindible protecció de la nostra llengua, enviar legions de repressors que al crit de “a por ellos” van repartir llenya als nostres avis que volien votar en referèndum... Podria seguir perquè la llista seria interminable, però em sembla que ja va servit. En tot cas, penso que convindria posar un morrió a aquests bocamolls que es despatxen a gust fent ús del dret a la llibertat d’expressió, però això no és possible perquè aleshores ens convertiríem en feixistes i això sí que em sabria greu.

ALGÚ HO HA FET MALAMENT...

A sota casa, just a la cantonada del parc Xavier Roca i Viñas, hi ha la zona de contenidors que donen servei als quatre blocs de pisos alineats del carrer de Joana Jugan. L’espai, que està ben delimitat i prou allunyat dels habitatges com perquè no generi problemes d’olors als veïns del primer bloc, disposa de prou contenidors (vidre, multiproducte, rebuig i orgànic) per garantir l’espai de recollida que necessiten tots els veïns. Però s’escau que es tracta del primer grup de contenidors que es troba venint de Calldetenes, per tant els veïns d’aquest poble i els de la zona Sant Llàtzer, que ja tenen establert el sistema de recollida de deixalles porta per porta disposen d’un lloc ideal per poder llençar quan els sembla bé les bosses que s’han oblidat de treure al carrer o bé les que no volen tenir desades dins a casa fins el dia que toca. Estic fart de veure persones que aparquen el cotxe i buiden el maleter farcit de bosses de deixalles diverses. Això provoca que massa sovint hi hagi escreix d’escombraries que queden escampades per terra tot al voltant dels contenidors. Si a aquest fet hi afegim el comportament incívic dels qui tenen mandra d’aixecar la tapa del contenidor i deixen la bossa a terra al seu costat, ja us podeu imaginar que l’espectacle més habitual de l’espai és més que lamentable. Però encara hi ha un altre fet que contribueix a complementar el desori: l’abandonament de mobles i estris diversos que fan nosa a casa i s’abandonen en aquest indret en lloc d’avisar perquè els vinguin a recollir. Durant el darrer mes hi he vist: tres matalassos, dos llits, un sofà, dues butaques esventrades, dues taules, cadires de tota mena, quatre o cinc armaris de diverses mides, un escalfador elèctric i fins i tot un frigorífic. I la solució és la següent: enganxar un adhesiu amb la frase “ALGÚ HO HA FET MALAMENT”, que ja podeu suposar que deu contribuir a generar un càrrec de consciència monumental a la persona incívica que ha abandonat el trasto. Si hi instal·len una càmera, em comprometo a tenir cura de revisar les imatges per anar fent una llista d’infractors de les ordenances. En cosa d’un parell de setmanes ho tindríem solucionat. Ah, però això seria il·legal, oi? Doncs haurem de seguir colgats de merda. Què hi farem!

CREADORS DE CONTINGUT

Ja fa temps que vaig sentint aquesta expressió en boca de joves que es veu que es guanyen la vida, i sembla que molt bé, exercint aquesta professió. A veure, en un país lliure cadascú pot dedicar la seva vida al que cregui més convenient excloent els actes criminals, cosa que hauríem de recordar als polítics i funcionaris corruptes, per tant no soc ningú per dir-los que es dediquin a una altra cosa. Ara bé, centrem-nos en l’expressió “creador/a de continguts”. Són continguts físics d’algun recipient? Són continguts culturals amb vocació didàctica? Són continguts qualificables d’informatius? La majoria no es podrien ni anomenar “continguts”, perquè estan fets per personatges sense cap mena de cultura ni formació i l’única vocació que sembla que tenen és la d’entretenir o divertir. Esment a part es podria fer dels qui es dediquen a publicitar productes i que s’anomenen “influencers”. La dependència de les xarxes socials de les generacions més joves és un tema que ens hauria de preocupar.

UNA MICA DE METEOROLOGIA

M'he entretingut a calcular les nits tropicals que hem patit durant aquest primer quart de segle i us les presento en forma de gràfic. Tot i que veureu que la línia puntejada que indica la tendència creix una mica (menys de 2 punts), adoneu-vos que fins al 2014 era normal tenir-ne 0, 1, 2 o 3, i que a partir del 2015 n'hi ha més. Estadísticament suposo que no resulta concloent, però no deixa de ser una altra dada que confirma el canvi climàtic.

ENCARA SOBRE INCENDIS FORESTALS

Sense voler-nos-les donar de “pinxos”, hauríem de recordar a la resta de l’estat que a casa nostra es van crear les anomenades ADF. Les Agrupacions de Defensa Forestal són entitats sense afany de lucre, formades per propietaris forestals, ajuntaments dels municipis del seu àmbit territorial, voluntaris i voluntàries i entitats municipals adherides segons conveni que tenen com a finalitat la prevenció i la lluita contra els incendis forestals. Les agrupacions de defensa forestal es varen regular a partir de l’any 1986 com a conseqüència del programa ‘Foc Verd’ elaborat pel Departament d’Agricultura Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya amb posterioritat a la primera gran onada d’incendis forestals que es va produir al país. Les ADF estan formades per persones que estimen i coneixen pap a pam el seu territori i tenen funcions específiques: 1. Elaboració i execució col·lectiva de programes de vigilància i prevenció d‘ incendis forestals. 2. Col·laboració activa en l‘ organització, el control i l‘ execució de mesures dictades o que es dictin per la Direcció General de Patrimoni Natural i Medi Físic en matèria de prevenció, o amb qualsevol altre organisme que tingui autoritat i competència en la lluita contra els incendis forestals. 3. Realització de campanyes de divulgació entre els titulars de terrenys forestals sobre les accions de prevenció i lluita contra els incendis forestals, perquè el sector tingui un coneixement més gran. 4. Sensibilització sobre la població rural i urbana en el territori de l‘ ADF. 5. Execució de plans de prevenció, creació i manteniment d‘ infraestructura, xarxa de camins i punts d‘ aigua. 6. Suport a l‘ extinció d‘ incendis forestals.

Tot i que en algun moment hi ha hagut una mica de tibantor amb els Bombers, que els volien relegar a tasques més secundàries, cal reconèixer que són els que poden arribar abans al foc i fer una primera intervenció, que moltes vegades resulta definitiva. Ja sé que a l’Estat Espanyol tenen un problema de territori “buidat”, però aquest fenomen també ens afecta a nosaltres i no per aquest motiu deixem el territori en un abandonament lamentable. Si a aquesta xarxa d’agrupacions hi afegim un cos professional i altament format de bombers reforçat amb bombers voluntaris, tenim una certa garantia que podem fer front a les catàstrofes que de tant en tant ens afecten. Compareu amb la realitat del territori espanyol que es crema: bombers forestals actius durant 4 mesos d’estiu, subcontractació del servei a empreses que lloguen treballadors sense formar a altres empreses de treball temporal. No és gens estrany que els primers grans incendis que han pogut controlar a Extremadura hagin estat els que disposaven dels nostres bombers del GRAF als quals hauran d’estar agraïts tota la vida. Creieu que hauran après alguna cosa d’aquesta catàstrofe?

QUE CREMI TOT!

Escoltant les picabaralles amb què ens il·lustren aquests dies d’estiu, no puc deixar de pensar en la immensitat de l’estupidesa humana, que aplicada a la mala fe bàsica a què ens tenen acostumats els de dretes i els de dretes més dretes, aporta un grau de perversitat que segurament encara pot amplificar-se quan tornin tots de vacances. Tant li fa que s’hagin cremat 400.000 hectàrees de territori, tant li fa que hagin cremat pobles sencers, tant li fa que hi hagi hagut morts, tant li fa que s’hagin perdut espais naturals que s’havien compromès a preservar, tant li fa que el control d’aquestes desgràcies sigui responsabilitat seva, tant li fa que la ciència i la realitat demostrin els efectes devastadors del canvi climàtic. Només importa la manera com poden aconseguir carregar les culpes a l’adversari polític per ensorrar-lo a la misèria. N a Galícia, ni a Castella i Lleó, ni a Extremadura, ni a Madrid no sembla que hagin fet els deures que els pertocava. Han seguit contractant bombers forestals per a la temporada d’estiu (4 mesos) perquè no poden fer front a la despesa que suposaria fer tasques de prevenció durant tot l’any. Han retallat els pressupostos per a protecció del territori perquè és una despesa supèrflua. És amb les retallades a la despesa social i de protecció del medi ambient com poden mantenir un equilibri pressupostari difícil quan es dediquen a abaixar els impostos. La imatge dels veïns dels pobles afectats intentant apagar focs de sisena generació amb mànegues de regar el jardí, amb galledes i garrafes, i ventant cops d’escombra provoca estupefacció i indignació. Mentrestant, els responsables de cada comunitat autònoma insistien a demanar la intervenció de l’exèrcit. Són conscients de la nul·la preparació del personal militar (excepció feta de la UME) en l’exercici d’aquesta tasca? Consideren que es pot apagar un incendi a canonades? Vergonya aliena, almenys jo sento vergonya aliena. Almenys nosaltres, que prou feina tenim amb el nostre territori, hi hem enviat equips de bombers i d'agents rurals. M'agradaria saber què hi han enviat les altres comunitats autònomes tan solidàries. Us deixo la imatge del ximple d’en Feijoó amb una mànega quan anys enrere i com a president de Galícia posava per a la foto solidària. Ara es dedica a incendiar fins i tot els efectes nefastos de la DANA, que ja té pebrots!

EL PROJECTE POLÍTIC DE VOX

Si us cau a les mans, no deixeu de llegir l’entrevista a Ignacio Garriga que avui surt a tota plana a l’Ara. Si considereu que hi ha declaracions que us provoquen urticària, preneu les precaucions imprescindibles.

El desacomplexament d’aquest personal de VOX és extraordinari. Emparant-se en la llibertat d’expressió, que seria la primera cosa que esborrarien de la nostra societat si mai arribessin a governar, detalla amb tot luxe de detalls el seu objectiu polític pel que fa a la nostra nació.

La supressió de la Generalitat i del Parlament de Catalunya, la dissolució del cos de Mossos d’Esquadra i tota una colla de perles d’aquesta magnitud conformen el seu programa polític que es basa en l’afirmació que Catalunya està ben finançada però pèssimament gestionada i que tornant a l’autogovern de Diputacions i Ajuntaments hi hauria diners per a tot.

Negar el perill de desaparició de la nostra llengua i afirmar que cal tornar al castellà com a llengua vehicular perquè el català ja es parla a casa és la cirereta del capdamunt del pastís.

D’entrada penses que seria desitjable i fins i tot socialment sa impedir que aquestes barbaritats puguin quedar impreses i a l’abast de tothom, però penses que justament en això rau la imprescindible llibertat d’expressió. És bo conèixer el que pensa l’enemic perquè és l’única manera que tenim de fer-li front.

Cal recordar-ho sempre, perquè si no ens tornaríem com ells. I de tant en tant reconèixer que tenen raó en alguna crítica que fan al sistema polític que ens governa és fins i tot sa. Altra cosa seria combregar amb les seves propostes de solució que sempre són moral i èticament deplorables.

AIXÒ DELS CURRÍCULUMS INFLATS...

És ben curiós com tots els polítics s’han afanyat a retallar i reduir els seus currículums personals pel que fa a estudis universitaris.

La cosa ve de lluny i semblava que els del PP tenien certa tendència a manifestar-se posseïdors de màsters i títols acadèmics que un cop garbellats no passaven de cursos realitzats en pseudouniversitats dels quals no podien ni demostrar la seva assistència. Però és que això d’ara és una mena de plaga que s’escampa per tota la classe política.

Què se’n podria esperar d’un país que va convertir la picaresca en un gènere novel·lesc reconegut pels seus valors?

Que per poder exercir de polític no calgui demostrar ni que tens els estudis primaris ja és una mena d’acudit de gènere negre, però de fet la possessió d’un títol universitari mai no aconseguirà convertir-te en millor persona, en més intel·ligent o eficient, ni evitarà que siguis un grandíssim fill de Satanàs.

Aleshores, quina necessitat tenen aquesta colla d’impresentables de guarnir el seu currículum amb suposats títols universitaris? Només hi ha una resposta: la necessitat d’aparentar una cultura que no tenen i que, en cas que la tinguessin, els impediria de dir els disbarats que diuen com a negacionistes científics, i decidir animalades contra la lògica i les lleis naturals més elementals.

Ara m’agradaria que comencessin a furgar en la carrera dels funcionaris, la promoció dels quals de vegades comporta l’acreditació d’estudis específics. En aquests país d’espavilats segur que trobarien un munt de titulacions falses creades expressament per aconseguir ascensos de categoria.

Res a dir. Però, si de cas, vosaltres no falsifiqueu cap document, perquè es tracta d’un delicte que us podria arribar a portar a la presó.

LA PLUJA DEL MES DE JULIOL

És el mes més variable de l'any pel que fa a pluviositat. Veureu que el 2021 i 2022 pràcticament no va ploure gens, el 2011 i el 2015 van tenir una pluviositat excepcional i aquest any, al centre de la Plana només han caigut 100 mm, una quantitat molt inferior a la que s'ha recollit en molts llocs d'Osona nord.

COLLA DE PIXAPINS!

El cas dels ajuntaments de Sant Llorenç de Morunys i Sant Pau de Segúries amb els imbècils urbanites queixant-se del cant del gall, les esquelles del bestiar i les campanes de l’església m’ha fet recordar que anys enrere a Llanars van aconseguir que un ramader posés silenciadors als batalls de les esquelles.

És ben bé que els humans tendeixen a posar en evidència la seva estupidesa tan bon punt s’ajunten un parell de persones desarrelades del seu medi i amb manifesta incapacitat d’adaptació a un ecosistema una mica diferent. S’ha de ser imbècil per anar a l’Ajuntament a queixar-se que el gall dels veïns el desperta massa d’hora.

La solució que han trobat als ajuntaments d’aquests dos pobles m’ha semblat genial. Els cartells indicant els “perills” a què s’exposa el viatger que gosi pernoctar-hi i el consell que, si no accepta les condicions de vida del poble, segurament es troba en un lloc equivocat m’han semblat genials.

DESMANEC TELEFÒNIC

No us penséssiu que el desmanec a l'hora de passar cables de fibra (ara ja han abandonat el coure) és cosa dels exteriors de les façanes on cada companyia penja la seva instal·lació de la manera més ràpida sense contemplar cap consideració estètica.
Aquesta imatge és la de la cambra de connexions telefòniques del bloc de casa. A primera vista, sembla impossible que aquest garbuix de cables pugui garantir la comunicació efectiva de tots els habitatges. Sigui com sigui, és millor no tocar res ni provar d'endreçar-ho, perquè llavors segur que una connexió o altra deixa de funcionar.
Cada companyia ha instal·lat la seva caixa de connexions sense encomanar-se a Déu ni al diable (només van demanar permís els de Goufone) i, mentre hi hagi espai disponible, aniran afegint les que els calgui. A veure quan triguem a col·lapsar les mànegues que distribueixen els cables fins a cada habitatge!

VALÈNCIA/VALÉNCIA

Es veu que els de VOX i PP de l’Ajuntament de València han trobat un suposat “lingüista” de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que ha fet un informe favorable a canviar l’accent greu (obert) del terme de la ciutat per un d’agut (tancat), al·legant que la majoria ho pronuncia d’aquesta segona manera. I emparant-se en aquest escrit han aprovat el canvi de denominació oficial de la ciutat capital del país germà.
Que sempre es trobaran imbècils capaços de dir que la terra és plana i el sol quadrat encara que el veiem rodó, és d’una certesa innegable, perquè fa temps que plouen negacionistes de tota mena a tots els racons. El més important és que el seu nom surti escrit en algun lloc, que amb això ja en tenen prou.
Emparar-se en el raonament que la majoria ho pronuncia així és d’una insensatesa monumental. Aleshores haurem de preparar-nos per escriure Madriz, Zaragozá, Zeviya, Cái...
No tenen cap mena de vergonya a potinejar les certeses científiques al seu lliure albir, si poden aconseguir insistir en la negació de la unitat de la llengua catalana, que de fet és l’única raó de tot plegat. Aquesta i desviar l’atenció de l’autèntic problema que tenen al País Valencià: que segueix estan governat per un miserable que és responsable de la mort de 224 persones per la seva ineptitud.

SERVEIS PÚBLICS?

Calldetenes, Folgueroles i Sant Julià no són pas tres pobles aïllats al mig de les Guilleries amb dificultats per poder-hi arribar, ben al contrari resulta que estan molt ben comunicats. Per això resulta encara més sorprenent que hagin patit abandonament d’un servei públic com el de Correus. I tractant-se d’un sistema de comunicació oficial que fan servir les administracions públiques per trametre comunicats, avisos, multes, etc... la cosa presenta un caire de deixadesa preocupant.
La quantitat de persones d’aquests pobles que han hagut de pagar recàrrecs per pagaments deguts a l’Administració i que se’ls han comunicat quan ja havien vençut els terminis és considerable. I no crec que n’hi hagi prou demanant disculpes, si és que hi ha algun funcionari que hagi gosat posar-se aquestes paraules a la boca, perquè ells no s’equivoquen mai i segueixen les normes sempre al peu de la lletra.
De què serveix excusar-se dient que han coincidit baixes laborals i període de vacances. L’única cosa que demostren és una manca de previsió i planificació lamentables. Algú s’imagina que aquest fet pugui passar en qualsevol de les empreses privades de missatgeria d’aquest país? Oi que no? Doncs ja està aclarit: els funcionaris dels serveis públics són una altra mena de persones i organitzativament no es regeixen pel sentit comú sinó per protocols i procediments que la resta de mortals no podem comprendre. No cal que ens hi esforcem.

NO ENS EN SORTIREM

Només faltava que la senyora Ione Belarra s’apuntés a la festa de la catalanofòbia i, com que aquests de Podemos cada dia pinten menys, se li ha acudit deixar anar una bomba: que transferir les competències d’immigració a la Generalitat serviria perquè els Mossos d’Esquadra fessin batudes racistes. I com que ningú no li va ensenyar mai a demanar disculpes, encara ha afegit que els de Junts ho demanen per poder competir amb Aliança Catalana a l’hora d’elaborar i practicar polítiques racistes.

Però què hem fet perquè ens odiïn tant des de tots els sectors polítics? Perquè fins ara els d’esquerres si més no dissimulaven una mica, però es veu que dir penjaments dels catalans dona rèdit a la resta de l’estat. I en això estan. Ja triguen a fer-la callar els dels Comuns. Si de cas, a casa nostra n’afegirem una altra a la llista de “persones non grates”.

Des que no és al govern central, aquesta noia cova ressentiment. Li hauríem de recordar que, mentre ella era ministra, l’estiu de 2022, hi va haver una matança d’immigrants a la tanca de Melilla. No recordo que llavors es descordés d’aquesta manera, i tenia tota la pinta de ser una batuda policial de la Guàrdia Civil amb connotacions racistes, em sembla.

PARLANT DEL SENYOR MONTORO

A mi, aquest personatge sempre m’havia resultat repel·lent, per la seva fatxenderia, el seu sarcasme, la supèrbia amb què responia; fins i tot les seves faccions em resultaven un punt repulsives, i me l’havia imaginat moltes vegades amb capa negra i lluint dos ullals que li sobresortien per les comissures dels llavis.
Durant les dues etapes en què va ser ministre, primer amb Aznar i després amb Rajoy, va tenir temps de retallar drets socials, controlar les despeses de les autonomies amb el FLA, fer-se amb la Conselleria d’Economia de la Generalitat arran de l’aplicació del 155 i decretar una amnistia fiscal que anys més tard va tombar-li la justícia.
Mentre feia i desfeia de forma despòtica al capdavant de la Hisenda de l’estat, el miserable s’enriquia de forma exagerada cobrant comissions a les empreses que volien algun tipus de rebaixa en els impostos, i que ell aconseguia aplicar-los per la via de canvis de reglamentació i legislació.
I ara resulta que al PP no el coneix ningú, que la cosa no va pas amb ells, perquè resulta que els actuals dirigents no hi mantenen cap mena de relació. Perquè resulta que els actuals dirigents són un model de responsabilitat, transparència i bones pràctiques.
Això ajudarà els sociates, que tenien l’aigua al coll, a tirar endavant fins que comencin a aparèixer les sentències dels judicis per corrupció en què estan embolicats els peperos. I nari nan!

INEPTITUD MANIFESTA

Devem ser l’únic país del món on una persona que realitza tasques de gestió pública, amb la seguretat de disposar d’aquest lloc de treball de forma vitalícia de no ser que assassinis algú, es pot permetre el luxe de mostrar una completa ineptitud sense veure perillar mai el seu lloc de treball.
El despropòsit que suposa que, a finals de juliol, s’hagin de tornar a fer els nomenaments dels mestres de l’escola pública és un escàndol de proporcions bíbliques i molt em temo que restarà apaivagat amb quatre paraules de disculpa de la consellera d’educació i mirant cap a una altra banda, no fos cas que descobrissin que la responsabilitat de la catàstrofe recau en algun dels càrrecs de confiança nomenats pels nous propietaris polítics del departament.
El fet que any rere any s’esdevinguin errors i conflictes en aquest departament (un merder en les proves de les oposicions, embolics en les matrícules de formació professional, retards sistemàtics en els nomenaments dels mestres...) hauria de fer pensar als responsables polítics que hi ha algun dèficit estructural en el funcionament de la conselleria.
Tenint en compte que, abans que resoldre els problemes es tendeix a minimitzar-los i apedaçar els forats, no dubteu que, per poc que els pressionin els de la USTEC que són del seu color polític, aquest any són capaços d’ajornar el començament del curs escolar de les centres públics.

PARLANT DE LAMINE YAMAL

“Quan surto de la Ciutat Esportiva, gaudeixo de la meva vida, i ja està!”, vas dir als mitjans de comunicació que pretenien treure suc d’alguna de les atzagaiades en què t’has vist embolicat aquest estiu.
No, amic, meu, no pots dir “i ja està!”, perquè no està. Quan de manera merescuda t’has convertit en un símbol de superació, constància, voluntat..., en un model per a tota una generació de joves que s’emmirallen en tu, la teva responsabilitat personal, ètica i moral no queda circumscrita a la Ciutat Esportiva i a l’estadi on jugues. I molt menys quan, com la majoria de joves de la teva edat, publiques a les xarxes tot el que fas.
Els treus aires de nou ric que comences a amanir amb el punt de fatxenderia que t’atorga un sou estratosfèric, units a la mediocritat intel·lectual que traspua el teu discurs, amb l’afegit d’una manca de model personal que t’hauria de proporcionar la família (i que sembla que només et pot aportar la teva àvia), em preocupen i haurien de preocupar tothom qui té un punt de responsabilitat en la teva carrera esportiva.
Tant de bo això que comença a mostrar-se sigui només un camí errat en començar la teva majoria d’edat que de seguida seràs capaç de corregir. Als nostres joves els calen models positius que els aportin valors com la humilitat, la constància, el treball, l’esforç, la solidaritat, l’empatia. Tu, que tens uns orígens prou humils, podries ser un referent imprescindible. Tant de bo no descarrilis en aquest objectiu.

PREMI NOBEL DE LA PAU

Estic atònit. Si em punxen no em surt sang. Acabo d’assabentar-me que el genocida Netanyahu proposa en Trump com a candidat al Premi Nobel de la Pau.

D’entrada que un senyor que té damunt la seva consciència un mínim de 60.000 morts palestins gosi fer sortir de la seva boca la paraula “pau” ja és una barbaritat absoluta. Si a més el tema es combina amb el cognom Trump, l’afer es transforma en una barrabassada monumental.

Resulta que tota aquesta colla d’ultradretans que han aparegut com cargols després d’un ruixat tenen molta tirada a omplir-se la boca amb paraules com “llibertat”, “democràcia” i “pau” i fer-les servir com a bandera per poder executar els seus crims. Recordeu que el senyor Putin va envair Ucraïna per alliberar-la dels nazis que la governen?

Però no sé si recordeu que el senyor Henry Kissinger va guanyar el Premi Nobel de la Pau l’any 1973, i no era precisament una persona que seguís els postulats d’en Gandhi. O sigui que convindrà estar alerta.

Com deia l’inefable Quixot: “Cosas veredes, Sancho, que faran fablar las piedras”

DIALÈCTICA LAMENTABLE

Vet aquí que sentint bramar, desbarrar i insultar els actuals polítics en llocs on hauria d’imperar el respecte, l’educació i l’ús de la paraula per expressar raonaments que siguin adients a la nostra condició d’animals amb enteniment, m’ha vingut a la memòria la saviesa del senyor Enrique Tierno Galván, alcalde de Madrid de 1979 a 1986, famós pels seus bans. Us copio un fragment d’un d’aquests bans, de data 22 de juliol de 1983:

"Adviértase por postrera vez a aquellos vecinos, que por desgracia no faltan, que hagan sus aguas menores aprovechando por lo común el recato de los corpulentos árboles, destruyendo las flores, las hojas o los brotes de plantas, retoños o esquejes, que serán rigurosamente castigados, lo mismo que quienes hagan o dejen hacer las mayores aguas a sus perros u otros animales domésticos en los prados que los vecinos a veces pisan descalzos o buscando con poca fortuna asiento y descanso en ellos."

Podríeu imaginar-vos que algun dels actuals polítics fos capaç d’escriure un text semblant? El lèxic precís, la sintaxi escrupolosa i complexa, l’estil exquisit i un punt arcaic del “vell professor” va passar a la història com a model de redacció elegant.

Temps enrere, als parlaments encara imperava una certa correcció i contenció, fet que permetia que contrincants i enemics declarats discutissin de forma acalorada però sense perdre el nord, el senderi i l’educació més elementals com passa tristament en aquests moments.

No sé d’on ho vaig treure ni qui ho deia, perquè la memòria em comença a jugar males passades, però vaig trobar genial la reflexió de qui afirmava que un dels mals de la democràcia és que posa al mateix nivell de valor i degut respecte les opinions raonades i les estupideses més monumentals. Si hi afegim que la democràcia és l’únic sistema polític que permet que els seus enemics puguin arribar a destruir-la des de dintre, tindrem un bon retrat de la situació actual en què tot indica que duem el carro pel pedregar.

MANCA DE PLACES

 
M’imagino la complexitat que comporta atendre les preferències familiars a l’hora d’adjudicar les places de Batxillerat en un context de certa saturació deguda sobretot al fet que l’any 2009 va viure un repunt de la natalitat. Acceptem allò tan simple que es diu en aquest casos: és impossible fer-ho a gust de tothom.

Ateses aquestes prèvies, no resulta gaire difícil fer el càlcul del nombre d’alumnes nascuts aquest any i comparar la quantitat amb l’oferta de places als instituts i centres concertats de la comarca per comprovar que l’oferta quedava curta i acabaria passant el que ha passat.

Es poden argumentat les excuses que vulgueu: dobles sol·licituds (Cicles Formatius i Batxillerat), sol·licituds fora de la població, excés de demanda de Batxillerat que es regula al segon curs per abandonament... El que no es pot fer és mantenir en la incertesa un nombre tan elevat d’alumnes que resten en llista d’espera pendents que el lent aparell burocràtic del departament acabi resolent el conflicte.

Voleu dir que amb una mica de voluntat executiva no podien haver resolt expeditivament aquest conflicte generat per la seva manca de previsió? Si no són capaços de gestionar amb agilitat un procés de matriculació (recordeu que cada any tenen embolics formidables amb la matriculació dels Cicles Formatius), imagineu-vos la gestió de plantilles de professorat i la cerca de solucions per al progressiu deteriorament de la qualitat de l’ensenyament d’aquest país.

Ah! No patiu gens ni mica perquè l’eficiència del Govern de Tothom està garantida.

OFICI SUSPÈS

Escric aquestes quatre ratlles coincidint temporalment amb l’ofici que s’havia de celebrar a la Catedral de Vic amb la presència de Monsenyor Argüello, cap dels bisbes espanyols. La pressió popular i ciutadana ha obligat el nostre bisbe Romà Casanova a suspendre l’acte, abans que fer un lleig al seu superior i demanar-li que es quedés a casa perquè aquí no era ben rebut a causa de les seves polèmiques declaracions, única demanda feta per les comparses del seguici i per la població en general.

Fins aquí, res a dir perquè es tracta d’una decisió presa des del lliure albir del seu càrrec i responsabilitat; però l’argumentació que fa servir per justificar-la ja resulta una mica més polèmica. Parlar de la “preparació d’unes quantes accions contràries i limitatives de la llibertat religiosa” és voler agafar el rave per les fulles, perquè ningú no ha parlat mai d’impedir la celebració de l’acte litúrgic. I afegir que l’anul·lació ha estat per “garantir la seguretat de les persones i del patrimoni cultural” és el mateix que considerar que les comparses del seguici són una colla de terroristes disposats a trinxar béns i persones amb la finalitat d’aconseguir el seu objectiu. Gràcies, senyor bisbe, per donar munició a la caverna ultraconservadora de l’estat i en particular de la Conferencia Episcopal Española, estigui ben segur que serà usada amb diligència.

Puc comprendre l’enuig que li ha provocat la reacció de la població, però si no ha estat capaç de preveure-la és que, tot i els anys que fa que exerceix de bisbe d’aquesta diòcesi, no sap el terreny que trepitja. El concepte de “Ciutat dels Sants”, malgrat disposar d’una de les fàbriques de capellans més grans del país, fa temps que ha desaparegut de la realitat que vostès pretendrien mantenir. En resum, ha renunciat a l’únic acte litúrgic que li omple la catedral un dia a l’any. Comprenc que li sàpiga greu, però coneix perfectament l’alternativa. Li ha faltat valor i personalitat per aplicar-la.

ARRAN DE SIXENA

La tossuderia proverbial dels “manyos”, que aplicada al seu govern es veu que obté resultats hiperbòlics, quan té alguna cosa a veure amb Catalunya provoca situacions esperpèntiques, de vegades dramàtiques i aviat ens adonarem que tràgiques.

Recordeu l’estupidesa mental de considerar el català de la Franja de Ponent com a LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental)? Era un autèntic acudit. Recordeu la miserable maniobra del senyor Lambán en relació als Jocs Olímpics d’Hivern, la candidatura dels quals encapçalava Barcelona i que va fer fracassar amb l’argument que, si no apareixia Aragó o Saragossa al nom de la candidatura, no hi havia res a parlar? Un despropòsit que va fer avortar un projecte potser massa agosarat. La reclamació dels béns del Monestir de Sixena que va reclamar al Museu Diocesà de Lleida i que es van endur aprofitant l’aplicació de l’article 155 va ser un altre triomf inenarrable del senyor Lambán (PSOE) que va aprofitar per treure pit contra Catalunya. I el darrer despropòsit és la reclamació per via judicial de les pintures murals de Sixena que s’exposen al MNAC i que la sentència qualifica d’espoli.
Sentint el senyor Jorge Antonio Azcón Navarro, actual president del Govern d’Aragó (en aquest cas del PP), amb el posat de perdonavides que l’acompanya, exigint la devolució immediata dels frescos i una multa per cada dia que triguin a tornar-los, sento vergonya, vergonya aliena.
D’entrada no es pot parlar d’espoli perquè va ser un rescat: si el senyor Gudiol no les hagués arrencat després de l’incendi de la sala capitular de Sixena, ara ja no existirien. Les pintures consten en qualitat de dipòsit, no pas de propietat. Les feines de restauració, manteniment i conservació han estat llargues, costoses i extraordinàriament valuoses per la manera com s’ha conservat un patrimoni cultural romànic únic al món. En lloc de retrets i amenaces, caldrien alguns mots d'agraïment.
És ben cert que la tendència a acumular en un mateix museu obres artístiques provinents de llocs ben llunyans fa molts anys que s’ha abandonat en benefici dels patrimonis locals i nacionals que mai no haurien d’haver-ne perdut la pertinença per proximitat. Els museus de tot el món estan plens de peces que caldria retornar al seu origen, si volguéssim ser justos. Però aquest no és el cas dels murals de Sixena, perquè el seu trasllat suposarà un deteriorament inexorable.
A veure si en aquest procés judicial el tema acaba caient a les mans d’algú que tingui cinc cèntims de seny i acabi imperant la raó. Em temo que prevaldrà la màxima aragonesa: “abans destruïdes que en possessió dels catalans”.
Potser es podria fer una mena de jugada mestra com la que van realitzar a Santa Maria de Lluçà per impedir que els murals romànics acabessin al MNAC? Aprofitant la rehabilitació de l’edifici, les pintures van acabar casualment en una sala la porta d’accés a la qual és massa petita per poder-les treure. Quan els tècnics van venir disposats a emportar-se-les es van quedar amb un pam de nas. Encara hi són, i que sigui per molts anys!

EL MEU AVI

 

Que el senyor Ortega Monasterio era “presumptament” un senyor de moral distreta (per dir-ho eufemísticament) a hores d’ara ningú en dubta malgrat la demanda presentada per la seva família contra la CCMA i l’autora del reportatge “Murs de silenci”, Anna Teixidor, a qui els reclamen un milió d’euros d’indemnització.

I vet aquí que arriba la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell d’aquest any i l’Ajuntament decideix que l’acte no es clourà cantant “El meu avi” al·legant que toca renovar una mica l’espectacle després de cinc dècades. I la família del compositor ha posat el crit al cel i ja tenim la polèmica estructurada.

Posem una mica de seny i perspectiva a l’assumpte. Us imagineu la quantitat d’obres artístiques que admirem i que tenen com a autor un personatge de dubtosa integritat moral i ètica? Us imagineu la quantitat de pintors, escultors, músics, cantants, escriptors i dramaturgs dels quals n’admirem l’obra sense detenir-nos a fer cap mena de judici sobre la seva qualitat humana? Perquè en el fons ens hem acostumat a separar obra i autor a l’hora de fer cap mena de valoració.

“El meu avi” és una cançó (havanera) que ja forma part del bagatge musical del nostre país i molts ni tan sols coneixen el nom del seu autor. Permeteu que segueixi formant part de l’imaginari col·lectiu i deixeu-vos de romanços. I dediquem-nos a discutir i polemitzar sobre temes realment importants de país.

L’ESGLÉSIA CATALANA

 

Queden lluny aquells temps en què sonaven cognoms com Deig, Guix, Camprodon, Pont i Gol,  Torrella, Jubany... davant de les diòcesis del nostre país. Queda lluny aquell concili de la Tarraconense i les seves conclusions deuen dormir en un calaix tancat a pany i clau, perquè ningú s’imagina que es pugui crear una Conferència Episcopal Tarraconense (Déu nos en guard de dir-ne “Catalana”), des de la qual provar d’esmorteir el ranci discurs de la Conferència Episcopal Espanyola alineada des de sempre als poders rònecs de l’estat.

Em pregunto quin paper haurien desenvolupat els abats Aureli M. Escarré, Cassià M. Just o Sebastià Bardolet davant la visita i el discurs impresentable de l’actual rei a Montserrat. Segurament, per una qüestió d’educació (que no de respecte perquè no el mereix), haurien rebut el monarca de la dinastia franquista amb discreció i no haurien dubtat ni un moment a fer-li saber quatre coses que hauria de tenir clares i recordar-les cada vegada que trepitgi territori català. Ben al contrari, l’abat actual, Manel Gasch, en la línia marcada pel govern socialista (el de tothom) va mostrar un servilisme lamentable a ulls dels qui ens estimem el país.

I arriba la Festa Major de Vic i sembla que assistirem a un altre despropòsit. Monseñor Argüello, en qualitat de Bisbe de Valladolid on es troba enterrat Sant Miquel dels Sants, voltarà per Vic de bracet amb el nostre bisbe que el deurà acollir amb el mateix servilisme de què parlàvem perquè resulta que és el president de la Conferència Episcopal Espanyola. Vista la ideologia d’aquest personatge i les seves opinions lamentables, el que convindria més aviat seria declarar-lo persona non grata a la nostra ciutat, però això sí que és voler tocar el cel amb la mà.

Els mals resultats escolars

 

Les darreres proves de competències bàsiques han tornat a palesar que al nostre país tenim els alumnes amb els pitjors resultats de tots els temps. Podem posar-hi “peròs” i fer servir tots els eufemismes que vulguem, però la realitat és tossuda i més val que parem de fer-nos trampes al solitari perquè resulta una estupidesa.

Recordo un vers de Jorge Manrique a “Coplas por la muerte de su padre” que deia “como a nuestro parescer, cualquiera tiempo pasado fue major”, i que ara m’ha vingut a la memòria perquè la darrera cosa que desitjaria és que penséssiu que em mou aquest sentiment a l’hora de parlar de l’escola, tot i que de raons ja us adonareu que no me’n falten.

Hem arribat a la misèria actual per moltes i diverses raons, que procuraré enumerar amb la consciència que segurament no es tracti d’una llista completa, perquè segur que s’hi podrien afegir altres elements que han confluït en el temps per multiplicar els efectes negatius de tot plegat.

En primer lloc, convindria deixar ben clar que els constants canvis legislatius, reformes, contrareformes i recontrareformes que ha sofert el sistema educatiu durant les tres darreres dècades han suposat un excel·lent brou de cultiu que ha permès que viréssim indefectiblement sempre cap a la pitjor via possible. Hem d’agrair als polítics la seva perspicàcia a l’hora de planificar, preveure, organitzar i legislar tot el que fa referència al sistema educatiu.

Convindria també fer esment als canvis tecnològics que s’han produït durant aquest temps, sense que el sistema educatiu encertés a entomar-los en la justa mesura: o hem fet tard a l’hora d’aplicar-los o bé ho hem fet sense cap mena de control ni preparació dels docents, i hem permès que el món digital envaís l’escola i adulterés tots els processos.

Paral·lelament, els canvis socials han anat conformant una societat que no s’assembla en res a la de fa trenta anys, que era més respectuosa amb les institucions educatives, valorava més la tasca dels educadors i no eludia les responsabilitats educatives de la família.

A risc que em titllin de xenòfob, permeteu-me que anoti com a quart element discordant en el panorama educatiu l’allau d’immigració que l’escola, com a primer esglaó d’acolliment social, ha hagut d’atendre. És impossible absorbir 70.000 alumnes de matrícula viva, els que han arribat fora de termini aquest curs passat,  sense que se’n ressenti l’organització escolar, els grups classe i en definitiva els resultats acadèmics de tot l’alumnat. Qui digui el contrari fa volar coloms.

Convindria afegir també la gran idea d’escola inclusiva que amb un toc de vareta màgica van determinar una colla de cervells pensants que no han trepitjat mai una aula. En un món ideal, utòpic, fantàstic... això seria fabulós, però la realitat a les aules és ben altra: elements disruptius, impossibilitat de crear ambient d’atenció... Segur que els processos d’aprenentatge s’alenteixen i no s’arriben als objectius que abans s’assolien.

Un altre element preocupant és la desaparició dels llibres de text, que almenys garantien una coherència en el procés d’aprenentatge de conceptes i procediments nous. La lectura sobre paper, igual que l’escriptura manual contribuïen a un millor aprenentatge de la llengua, base de tota la resta d’aprenentatges. Els resultats dels alumnes actuals en llenguatge en són una prova fefaent.

Permeteu-me que hi afegeixi la sorprenent descoberta del treball per “projectes”. La idea és bonica, interessant, engrescadora i fins i tot motivadora per als alumnes. Reconec haver treballat diversos projectes (tot i que llavors no fèiem servir aquesta terminologia) amb resultats francament satisfactoris. Però creure que a través dels projectes es pot garantir l’aprenentatge de tots els continguts curriculars és creure en els contes de fades. Han fiat l’aprenentatge de les Ciències Naturals (Coneixement del Medi) íntegrament als projectes i ara s’adonen que tenen els pitjors resultats de la història educativa. Suposo que se n’adonaran.

Per acabar-ho d’adobar, hem anat modificant el sistema d’avaluació fins a convertir-lo en una mena d’autoenganyifa que permet bàsicament constatar que tots els alumnes evolucionen i que cadascú ho fa al seu ritme perquè així no s’han de plantejar repeticions de curs traumàtiques. Per si fos poc, ara es valoren “capacitats” per poder flexibilitzar molt més l’avaluació. Resumint: tots van molt bé fins que deixen d’anar bé i es foten de lloros davant d’un fracàs escolar inevitable.

Sé que aquest element distorsionador no agradarà a tothom i em guanyaré uns quants enemics, però si me’l quedo per a mi sol em provocarà una llaga d’estómac, per tant l’aboco i endavant les atxes. La formació del professorat actual és precària, d’una mediocritat preocupant: el coneixement enciclopèdic de què gaudíem els professionals de l’educació ara ha estat substituït per les consultes ràpides a la Viquipèdia. El voluntarisme i el concepte de gratuïtat en l’exercici de la professió que vaig descobrir en l’equip de mestres que em va acollir amb qui vaig lluitar colze a colze durant anys ha desaparegut. I en tot cas convindria fer reflexionar els equips docents en el sentit que una escola no és una fàbrica amb una cadena de producció que s’interromp pel toc d’un rellotge.

A les escoles públiques encara cal afegir-hi un altre factor de distorsió: la impossibilitat de crear equips docents estables degut al sistema de trasllats dels funcionaris. Digueu-me com pot funcionar una escola o un institut que cada mes de setembre es troba amb entre un 25% i un 50% de personal docent nou acabat d’aterrar i que desconeix per complet el projecte educatiu del centre que li ha tocat.

Afegiu-hi que encara cueja el curs escolar perdut per la pandèmia, que els instituts fan jornada intensiva sense tenir en compte les necessitats dels alumnes, que encara impera la infantil creença que qualsevol aprenentatge cal fer-lo de forma més lúdica possible, que els alumnes pateixen una sobreexposició a les pantalles... Tot plegat ens ha portat a una realitat insostenible.

Davant d’aquest panorama, les declaracions de la consellera d’educació indicant que milloraran la formació del professorat en ciències, formaran 30 mestres experts en didàctica de les matemàtiques i crearan 150 places d’auxiliars de conversa per a la llengua anglesa sonen a allò de sempre, a “música celestial”, però permeteu-me que jo ho qualifiqui de “la xocolata del lloro”. La trista realitat no és que desconeguin la solució d’aquest enorme disbarat, sinó que  no saben ni com posar-s’hi. 

Per resumir, direm que tenim mala peça al teler, que ni l’ordit presenta l’alineació correcta dels fils ni la trama respecta la tensió necessària. I davant d’aquest desastre, en lloc de canviar la peça, ens entestem a clavar algun cop de martell al teler i posar unes gotes d’oli als engranatges confiant que tot plegat reprendrà la dretura imprescindible per acabar obtenint un resultat acceptable. I la peça cada vegada surt més rebregada.

Llista de morosos d’Hisenda

 

Aquesta setmana vinent Hisenda assaltarà el meu compte corrent per cobrar la primera part del que considera que haig d’afegir d’IRPF perquè anys enrere vaig cometre l’estupidesa de fer una cosa que es deia “pla de pensions” i que no ha estat més que una enganyifa perquè resulta que ara pago més impostos que els que hauria pagat si els hagués declarat i no els hagués invertit en futuribles. Què hi farem! Això ens passa als qui anem amb el lliri a la mà i no disposem d’un assessor fiscal.

Fins aquí, tot seria normal, perquè els qui només hem ingressat diners de la nòmina durant tota la vida no tenim cap mena de possibilitat d’estalviar-nos ni cinc cèntims d’impostos.

Però resulta que els d’Hisenda han publicat la llista de morosos que deuen més de 600.000 euros i he començat a dir disbarats. Comprovar que folklòriques, cantants “engominats”, exbanquers corruptes, actrius, hotelers, futbolistes, àrbitres, aristòcrates, inversors, gestors immobiliaris... tenen un deute global de 1.600 milions d’euros hauria de provocar una indignació global espectacular. Ben al contrari, la notícia no deixa de ser un breu que acabarà evaporant-se en pocs dies gràcies a la merda de corrupció d’un sistema democràtic que comença a fer aigües per totes bandes.

Amb l’eficiència que demostren per perseguir la més mínima desviació o error en la declaració de l’IRPF de les persones “normals”, no em faran pas creure que no disposen de cap mena de procediment per aconseguir que aquesta cola de miserables morals acabin afluixant la mosca. I si no se’n surten, redéu!, es procedeix a la confiscació de propietats fins aconseguir la liquidació del deute. Ah!, que això no és pot fer sense actuacions judicials? Doncs a mi resulta que em van arribar a cobrar 300€ per una multa de trànsit de 100€, la notificació de la qual no vaig rebre mai perquè ja havia sortit al Boletín Oficial de la Provincia de Huesca. I ja podia cridar ous a vendre, que l’apel·lació m’hagués costat més que la multa en qüestió.

Ja ho veieu, pel que fa a Hisenda com en tots els altres camps de l’administració, tampoc no hi ha cap mena d’igualtat, no ens enganyem.  

Els Reis a Montserrat

 

Feia temps que restava en un mutisme imposat per la impossibilitat de fer front a totes les misèries humanes que dia a dia arribaven als meus ulls i a les meves orelles, però abans d’ahir va caure la darrera gota que calia per fer vessar el got i apel·lar a la meva consciència de ciutadà d’aquest país que, malgrat restar una mica anestesiat des de fa prop de vuit anys, desitja mantenir els ulls oberts, el cor despert i la voluntat disposta.

L’any 2016, l’ínclit Jorge Fernández Díaz, exercint de ministre català al govern central, va gosar vantar-se d’haver-nos “destrozado el sistema sanitario”. Durant aquella època, al comandament de la seva “policía patriótica”, va inventar tots els dossiers que va voler amb acusacions falses contra els polítics catalans que tenien una mica de carisma.

L’infrafinançament de la Generalitat ha portat el nostre sistema educatiu a un punt de no retorn davant d’un abisme pertorbador.

Ja havien aprofitat la crisi econòmica per desmantellat el sistema econòmic català fonamentat en una bona colla de Caixes d’Estalvis arrelades al territori.

El dèficit d’inversions del Govern Central en infraestructures ha acabat portant a la misèria el sistema de transport públic per ferrocarril a Catalunya.

Amb la repressió posterior al Referèndum de l’1 d’octubre de 2017 van aconseguir escapçar els partits polítics i les organitzacions de país que podien plantar cara a la guerra bruta exercida des dels poders ocults de l’estat.

Van aconseguir que moltes empreses catalanes canviessin la seu social a punts diversos de l’estat per acabar de malmetre el nostre sistema econòmic.

També s’ha de dir que la mediocritat dels representants polítics dels nostres partits ha contribuït a una mena de lluita fraternal que ha assolit quotes d’estupidesa inenarrables que han acabat de completar l’escenari dantesc en què ens trobem.

Algú dubtava que després de tot aquest desori acabarien manant els sociates amb l’ajut indispensable de les faccions suposadament esquerranoses del nostre mapa polític? I, òbviament, ho acabat fent amb el lideratge del personatge més mediocre que volta per l’univers polític català, que té dos únics objectius: seguir fil per randa les indicacions del govern central i viatjar per la geografia estatal a demanar perdó a tots els presidents dels governs autonòmics pel fet de ser català, que segons es veu consisteix en el veritable “pecat original”.

I arriba el dia 23 de juny, i té els santíssims pebrots de rebre a mans besades el descendent directe de Felip V a Montserrat. Perquè es veu que ha aconseguit pacificar aquest país i retornar-lo a la letargia en què voldria veure per sempre més instal·lada la nostra voluntat d’independència. I va el que es va guanyar la nostra estimació el 3 d’octubre de 2017 i gosa donar lliçons democràtiques i parlar de la necessària renúncia als “nacionalismes excloents”. “Pa mear y no echar gota”, que diuen els que fan servir la llengua invasora de la nostra cultura.

I nosaltres ja estem cansats, decebuts, desanimats, sense ni esma per aconseguir emprenyar-nos, perquè al capdavall hem arribat a la conclusió que no ens podem fiar de ningú, perquè de pic o de palada tots ens han donat pel sac alguna vegada.

I ens rellisca el “finançament singular”, la merda d’empresa inventada per gestionar el servei de rodalies, l’oficialitat del català a Europa”, l’aplicació de l’amnistia, l’ús del català a l’escola, i totes les promeses que ens vulguin fer perquè ja ens hem tornat objectors de consciència política.

Mentrestant, els que viuen amb aspiracions dictatorials i saben aplicar el populisme sense embuts fa temps que es freguen les mans i a cada anyada de cultiu milloren la collita. Jo me’n vaig a viure en un iglú al pol nord, almenys em podré protegir de les temperatures roents que ens regalarà el canvi climàtic.

LA NIUADA DE TÓRTORES JA HA EMPRÈS EL VOL

Amb 20 dies n'han tingut prou per emancipar-se i llançar-se a l'aventura sense ajut dels progenitors. Es podria dir que ara patim una mica la síndrome del niu buit. Però la parella segueix rondant per la terrassa i segurament hi haurà una segona nierada, com a mínim, perquè es veu que n'arriben a fer fins a quatre. En tot cas, ara saben que tenen el niu sota aixopluc i una menjadora amb grana a prop. Aquestes ja formen part de la família. 

LES NOSTRES TÓRTORES

Creixen com bolets. Guaiteu com s'han fet en cosa d'un parell de setmanes. Ara ja estan plomant i els seus pares les deixen moltes estones soletes. Només les venen a péixer de tant en tant. 

JA HAN NASCUT!

Després de setze dies d'incubació, han nascut els dos pollets de tórtora. Ara a comprovar com van creixent. 

TENIM OKUPES A LA TERRASSA

Vet aquí que en una de les torratxes de la paret de la terrassa, una parella de tórtores ha decidit fer-hi el niu, han post un ou (potser dos, però no ho hem comprovat per no destorbar-los) i ja porten més d'una setmana covant. En la línia de facilitar-los la vida, la meva dona, que té un notable esperit franciscà, fins i tot ha decidit posar-los una menjadora amb grana i engrunes de pa. Però es veu que encara no es fien gaire de nosaltres perquè no en volen saber res. Aquí teniu la ufanosa"okupa" tota arraulida rere un parell de fulles de gerani esperant que passin els 15 dies que es veu que dura la incubació. Si arriben a sortir els menuts, ja us els presentarem.

LA PLUVIOSITAT DEL MES DE MARÇ

 

Aquest gràfic ha estat confeccionat amb les dades obtingudes de l'estació meteorològica instal·lada a la terrassa de l'edifici de casa. Contràriament al que podríem pensar, el mes de març d'aquest any no ha estat el més plujós d'ençà que en prenc nota, sinó que el guanya de llarg el del 2011. Potser l'evidència més important és que es tracta d'un més extraordinàriament variable pel que fa a pluviositat que va dels 5,5 mm del 2019 fins als 165,5 mm del 2011. Fixeu-vos que la mitjana de pluviositat calculada amb les dades d'aquests 25 anys és de 53.8 mm. 

Sí que puc afirmar que aquest mes de març ha estat de llarg el mes més plujós d'aquest quart de segle, perquè s'han obtingut dades de precipitació 23 dies, quan a la nostra comarca podem considerar un mes plujós si ha plogut una dotzena de dies. 

EL MUSEU DEL BLAT DEL COLOMER

Els responsables de 2n d'ESO de la meva escola de tota la vida (ESCOLA VEDRUNA TONA), em van demanar si podia acompanyar els nois i noies que fan el projecte "Del correu del blat a l'elaboració del pa" en la seva visita al Colomer per recollir informació sobre les feines del camp i tot el procés de sembra, conreu, sega i batuda del cereal tal i com es feina el segle passat, abans de la mecanització general de l'agricultura a la nostra comarca. 

No cal dir que em vaig sentir enormement gratificat pel fet que encara es recordin de mi quan aviat farà cinc anys que em vaig jubilar. 

Ahir, recordant la tasca que fèiem anys enrere amb el crèdit de síntesi, vaig tornar a explicar-los com es lllaurava i preparava el camp, com se sembrava  a mà, la feina de les quadrilles de segadors, les batudes a l'era amb bestiar de peu rodó, la construcció dels pallers, la conservació del blat abans de dur-lo a moldre...

Em vaig tornar a sentir mestre per unes hores i això, als qui hem tingut el goig de poder gaudir de la millor professió del món, és el millor regal que se'ns pot fer. Gràcies per pensar en mi, i compteu amb la meva col·laboració mentres vulgueu mantenir aquest projecte, que em sembla especialment interessant perquè d'alguna manera permet que les noves generacions tinguin l'accés a una cultura rural que de mica en mica va desapareixent. 

METEOROLOGIA 2024

Aquestes gràfiques s'han confeccionat a partir de les dades meteorològiques que he recollit els darrers 24 anys a la terrassa de casa. Permeteu-me que hi faci algunes observacions: 

1) El primer gràfic ens indica que aquest any 2024 ha plogut el que pertocaria com a mitjana en un any normal, però la sequera dels tres anys anteriors encara no s'ha superat. 

2) El segon gràfic ens mostra la tendència de la temperatura mitjana anual i podem comprovar que la línia ascendent ja marca més de 2ºC d'increment. 

3) Per als negacionistes del canvi climàtic, afegeixo el gràfic 3 que ens mostra el nombre de dies anuals amb temperatures màximes per sobre de 34ºC i 36ºC. A veure qui és capa´de negar l'increment de temperatures. 

4) Per si fos poc, el darrer gràfic ens indica el nombre de dies de cada any que han tingut una temperatura mitjana inferior a 0ºC. Veureu que l'any 2001 n'hi va haver disset i que des del 2013 hi ha la majoria d'anys sense cap dia amb temperatura mitjana < 0ºC.