Els mals resultats escolars

 

Les darreres proves de competències bàsiques han tornat a palesar que al nostre país tenim els alumnes amb els pitjors resultats de tots els temps. Podem posar-hi “peròs” i fer servir tots els eufemismes que vulguem, però la realitat és tossuda i més val que parem de fer-nos trampes al solitari perquè resulta una estupidesa.

Recordo un vers de Jorge Manrique a “Coplas por la muerte de su padre” que deia “como a nuestro parescer, cualquiera tiempo pasado fue major”, i que ara m’ha vingut a la memòria perquè la darrera cosa que desitjaria és que penséssiu que em mou aquest sentiment a l’hora de parlar de l’escola, tot i que de raons ja us adonareu que no me’n falten.

Hem arribat a la misèria actual per moltes i diverses raons, que procuraré enumerar amb la consciència que segurament no es tracti d’una llista completa, perquè segur que s’hi podrien afegir altres elements que han confluït en el temps per multiplicar els efectes negatius de tot plegat.

En primer lloc, convindria deixar ben clar que els constants canvis legislatius, reformes, contrareformes i recontrareformes que ha sofert el sistema educatiu durant les tres darreres dècades han suposat un excel·lent brou de cultiu que ha permès que viréssim indefectiblement sempre cap a la pitjor via possible. Hem d’agrair als polítics la seva perspicàcia a l’hora de planificar, preveure, organitzar i legislar tot el que fa referència al sistema educatiu.

Convindria també fer esment als canvis tecnològics que s’han produït durant aquest temps, sense que el sistema educatiu encertés a entomar-los en la justa mesura: o hem fet tard a l’hora d’aplicar-los o bé ho hem fet sense cap mena de control ni preparació dels docents, i hem permès que el món digital envaís l’escola i adulterés tots els processos.

Paral·lelament, els canvis socials han anat conformant una societat que no s’assembla en res a la de fa trenta anys, que era més respectuosa amb les institucions educatives, valorava més la tasca dels educadors i no eludia les responsabilitats educatives de la família.

A risc que em titllin de xenòfob, permeteu-me que anoti com a quart element discordant en el panorama educatiu l’allau d’immigració que l’escola, com a primer esglaó d’acolliment social, ha hagut d’atendre. És impossible absorbir 70.000 alumnes de matrícula viva, els que han arribat fora de termini aquest curs passat,  sense que se’n ressenti l’organització escolar, els grups classe i en definitiva els resultats acadèmics de tot l’alumnat. Qui digui el contrari fa volar coloms.

Convindria afegir també la gran idea d’escola inclusiva que amb un toc de vareta màgica van determinar una colla de cervells pensants que no han trepitjat mai una aula. En un món ideal, utòpic, fantàstic... això seria fabulós, però la realitat a les aules és ben altra: elements disruptius, impossibilitat de crear ambient d’atenció... Segur que els processos d’aprenentatge s’alenteixen i no s’arriben als objectius que abans s’assolien.

Un altre element preocupant és la desaparició dels llibres de text, que almenys garantien una coherència en el procés d’aprenentatge de conceptes i procediments nous. La lectura sobre paper, igual que l’escriptura manual contribuïen a un millor aprenentatge de la llengua, base de tota la resta d’aprenentatges. Els resultats dels alumnes actuals en llenguatge en són una prova fefaent.

Permeteu-me que hi afegeixi la sorprenent descoberta del treball per “projectes”. La idea és bonica, interessant, engrescadora i fins i tot motivadora per als alumnes. Reconec haver treballat diversos projectes (tot i que llavors no fèiem servir aquesta terminologia) amb resultats francament satisfactoris. Però creure que a través dels projectes es pot garantir l’aprenentatge de tots els continguts curriculars és creure en els contes de fades. Han fiat l’aprenentatge de les Ciències Naturals (Coneixement del Medi) íntegrament als projectes i ara s’adonen que tenen els pitjors resultats de la història educativa. Suposo que se n’adonaran.

Per acabar-ho d’adobar, hem anat modificant el sistema d’avaluació fins a convertir-lo en una mena d’autoenganyifa que permet bàsicament constatar que tots els alumnes evolucionen i que cadascú ho fa al seu ritme perquè així no s’han de plantejar repeticions de curs traumàtiques. Per si fos poc, ara es valoren “capacitats” per poder flexibilitzar molt més l’avaluació. Resumint: tots van molt bé fins que deixen d’anar bé i es foten de lloros davant d’un fracàs escolar inevitable.

Sé que aquest element distorsionador no agradarà a tothom i em guanyaré uns quants enemics, però si me’l quedo per a mi sol em provocarà una llaga d’estómac, per tant l’aboco i endavant les atxes. La formació del professorat actual és precària, d’una mediocritat preocupant: el coneixement enciclopèdic de què gaudíem els professionals de l’educació ara ha estat substituït per les consultes ràpides a la Viquipèdia. El voluntarisme i el concepte de gratuïtat en l’exercici de la professió que vaig descobrir en l’equip de mestres que em va acollir amb qui vaig lluitar colze a colze durant anys ha desaparegut. I en tot cas convindria fer reflexionar els equips docents en el sentit que una escola no és una fàbrica amb una cadena de producció que s’interromp pel toc d’un rellotge.

A les escoles públiques encara cal afegir-hi un altre factor de distorsió: la impossibilitat de crear equips docents estables degut al sistema de trasllats dels funcionaris. Digueu-me com pot funcionar una escola o un institut que cada mes de setembre es troba amb entre un 25% i un 50% de personal docent nou acabat d’aterrar i que desconeix per complet el projecte educatiu del centre que li ha tocat.

Afegiu-hi que encara cueja el curs escolar perdut per la pandèmia, que els instituts fan jornada intensiva sense tenir en compte les necessitats dels alumnes, que encara impera la infantil creença que qualsevol aprenentatge cal fer-lo de forma més lúdica possible, que els alumnes pateixen una sobreexposició a les pantalles... Tot plegat ens ha portat a una realitat insostenible.

Davant d’aquest panorama, les declaracions de la consellera d’educació indicant que milloraran la formació del professorat en ciències, formaran 30 mestres experts en didàctica de les matemàtiques i crearan 150 places d’auxiliars de conversa per a la llengua anglesa sonen a allò de sempre, a “música celestial”, però permeteu-me que jo ho qualifiqui de “la xocolata del lloro”. La trista realitat no és que desconeguin la solució d’aquest enorme disbarat, sinó que  no saben ni com posar-s’hi. 

Per resumir, direm que tenim mala peça al teler, que ni l’ordit presenta l’alineació correcta dels fils ni la trama respecta la tensió necessària. I davant d’aquest desastre, en lloc de canviar la peça, ens entestem a clavar algun cop de martell al teler i posar unes gotes d’oli als engranatges confiant que tot plegat reprendrà la dretura imprescindible per acabar obtenint un resultat acceptable. I la peça cada vegada surt més rebregada.