Com a exfumador que durant alguna etapa de la vida havia arribat a consumir un parell de paquets diaris i que he aconseguit alliberar-me del fum després de dos intents frustrats (espero que el tercer sigui definitiu perquè porto més de 5 anys sense pipar), em sembla que puc opinar amb coneixement de causa.
Vaig deixar el tabac quan vaig prendre consciència que em resultava perjudicial, i ho vaig fer sense suports psicològics ni químics, per autoconvenciment i voluntat. Alguns exfumadors, un cop han abandonat el mal hàbit, es tornen autèntics talibans antitabac i em consta que són gairebé tan perjudicials com la mateixa nicotina per als qui els han de suportar. Espero no haver estat mai un d’aquests personatges perquè, contràriament al que diuen molts esfumadors, no em molesta el fum del tabac ni he advertit mai ningú sobre els perjudicis d’aquest consum. Simplement, penso que cadascú és prou gran per saber què li convé i no em fico en la seva vida.
Per això aquesta darrera croada contra el tabac, que pretén eradicar-ne el consum de les terrasses, les parades d’autobús, els parcs, les platges, etc., em sembla una mena de despropòsit. Que no es pugui fumar en llocs tancats em sembla una cosa força raonable, però que en prohibeixin el consum en espais oberts diria que és pixar fora de test. En tot cas, sempre queda la imprescindible i interessant relació humana que permet, en el supòsit que en una terrassa tinguis al costat una autèntica xemeneia, demanar educadament si pot evitar de llençar-te tot el fum al damunt. Ves a saber si al final establiu una interessant conversa i acabeu fent amistat.
A més, si aconsegueixen anar reduint-ne el consum, d’on haurà de sortir tot el que s’embutxaca l’estat dels impostos sobre el tabac?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada