ARRAN DE SIXENA

La tossuderia proverbial dels “manyos”, que aplicada al seu govern es veu que obté resultats hiperbòlics, quan té alguna cosa a veure amb Catalunya provoca situacions esperpèntiques, de vegades dramàtiques i aviat ens adonarem que tràgiques.

Recordeu l’estupidesa mental de considerar el català de la Franja de Ponent com a LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental)? Era un autèntic acudit. Recordeu la miserable maniobra del senyor Lambán en relació als Jocs Olímpics d’Hivern, la candidatura dels quals encapçalava Barcelona i que va fer fracassar amb l’argument que, si no apareixia Aragó o Saragossa al nom de la candidatura, no hi havia res a parlar? Un despropòsit que va fer avortar un projecte potser massa agosarat. La reclamació dels béns del Monestir de Sixena que va reclamar al Museu Diocesà de Lleida i que es van endur aprofitant l’aplicació de l’article 155 va ser un altre triomf inenarrable del senyor Lambán (PSOE) que va aprofitar per treure pit contra Catalunya. I el darrer despropòsit és la reclamació per via judicial de les pintures murals de Sixena que s’exposen al MNAC i que la sentència qualifica d’espoli.
Sentint el senyor Jorge Antonio Azcón Navarro, actual president del Govern d’Aragó (en aquest cas del PP), amb el posat de perdonavides que l’acompanya, exigint la devolució immediata dels frescos i una multa per cada dia que triguin a tornar-los, sento vergonya, vergonya aliena.
D’entrada no es pot parlar d’espoli perquè va ser un rescat: si el senyor Gudiol no les hagués arrencat després de l’incendi de la sala capitular de Sixena, ara ja no existirien. Les pintures consten en qualitat de dipòsit, no pas de propietat. Les feines de restauració, manteniment i conservació han estat llargues, costoses i extraordinàriament valuoses per la manera com s’ha conservat un patrimoni cultural romànic únic al món. En lloc de retrets i amenaces, caldrien alguns mots d'agraïment.
És ben cert que la tendència a acumular en un mateix museu obres artístiques provinents de llocs ben llunyans fa molts anys que s’ha abandonat en benefici dels patrimonis locals i nacionals que mai no haurien d’haver-ne perdut la pertinença per proximitat. Els museus de tot el món estan plens de peces que caldria retornar al seu origen, si volguéssim ser justos. Però aquest no és el cas dels murals de Sixena, perquè el seu trasllat suposarà un deteriorament inexorable.
A veure si en aquest procés judicial el tema acaba caient a les mans d’algú que tingui cinc cèntims de seny i acabi imperant la raó. Em temo que prevaldrà la màxima aragonesa: “abans destruïdes que en possessió dels catalans”.
Potser es podria fer una mena de jugada mestra com la que van realitzar a Santa Maria de Lluçà per impedir que els murals romànics acabessin al MNAC? Aprofitant la rehabilitació de l’edifici, les pintures van acabar casualment en una sala la porta d’accés a la qual és massa petita per poder-les treure. Quan els tècnics van venir disposats a emportar-se-les es van quedar amb un pam de nas. Encara hi són, i que sigui per molts anys!