Els Reis a Montserrat

 

Feia temps que restava en un mutisme imposat per la impossibilitat de fer front a totes les misèries humanes que dia a dia arribaven als meus ulls i a les meves orelles, però abans d’ahir va caure la darrera gota que calia per fer vessar el got i apel·lar a la meva consciència de ciutadà d’aquest país que, malgrat restar una mica anestesiat des de fa prop de vuit anys, desitja mantenir els ulls oberts, el cor despert i la voluntat disposta.

L’any 2016, l’ínclit Jorge Fernández Díaz, exercint de ministre català al govern central, va gosar vantar-se d’haver-nos “destrozado el sistema sanitario”. Durant aquella època, al comandament de la seva “policía patriótica”, va inventar tots els dossiers que va voler amb acusacions falses contra els polítics catalans que tenien una mica de carisma.

L’infrafinançament de la Generalitat ha portat el nostre sistema educatiu a un punt de no retorn davant d’un abisme pertorbador.

Ja havien aprofitat la crisi econòmica per desmantellat el sistema econòmic català fonamentat en una bona colla de Caixes d’Estalvis arrelades al territori.

El dèficit d’inversions del Govern Central en infraestructures ha acabat portant a la misèria el sistema de transport públic per ferrocarril a Catalunya.

Amb la repressió posterior al Referèndum de l’1 d’octubre de 2017 van aconseguir escapçar els partits polítics i les organitzacions de país que podien plantar cara a la guerra bruta exercida des dels poders ocults de l’estat.

Van aconseguir que moltes empreses catalanes canviessin la seu social a punts diversos de l’estat per acabar de malmetre el nostre sistema econòmic.

També s’ha de dir que la mediocritat dels representants polítics dels nostres partits ha contribuït a una mena de lluita fraternal que ha assolit quotes d’estupidesa inenarrables que han acabat de completar l’escenari dantesc en què ens trobem.

Algú dubtava que després de tot aquest desori acabarien manant els sociates amb l’ajut indispensable de les faccions suposadament esquerranoses del nostre mapa polític? I, òbviament, ho acabat fent amb el lideratge del personatge més mediocre que volta per l’univers polític català, que té dos únics objectius: seguir fil per randa les indicacions del govern central i viatjar per la geografia estatal a demanar perdó a tots els presidents dels governs autonòmics pel fet de ser català, que segons es veu consisteix en el veritable “pecat original”.

I arriba el dia 23 de juny, i té els santíssims pebrots de rebre a mans besades el descendent directe de Felip V a Montserrat. Perquè es veu que ha aconseguit pacificar aquest país i retornar-lo a la letargia en què voldria veure per sempre més instal·lada la nostra voluntat d’independència. I va el que es va guanyar la nostra estimació el 3 d’octubre de 2017 i gosa donar lliçons democràtiques i parlar de la necessària renúncia als “nacionalismes excloents”. “Pa mear y no echar gota”, que diuen els que fan servir la llengua invasora de la nostra cultura.

I nosaltres ja estem cansats, decebuts, desanimats, sense ni esma per aconseguir emprenyar-nos, perquè al capdavall hem arribat a la conclusió que no ens podem fiar de ningú, perquè de pic o de palada tots ens han donat pel sac alguna vegada.

I ens rellisca el “finançament singular”, la merda d’empresa inventada per gestionar el servei de rodalies, l’oficialitat del català a Europa”, l’aplicació de l’amnistia, l’ús del català a l’escola, i totes les promeses que ens vulguin fer perquè ja ens hem tornat objectors de consciència política.

Mentrestant, els que viuen amb aspiracions dictatorials i saben aplicar el populisme sense embuts fa temps que es freguen les mans i a cada anyada de cultiu milloren la collita. Jo me’n vaig a viure en un iglú al pol nord, almenys em podré protegir de les temperatures roents que ens regalarà el canvi climàtic.