L’ESGLÉSIA CATALANA

 

Queden lluny aquells temps en què sonaven cognoms com Deig, Guix, Camprodon, Pont i Gol,  Torrella, Jubany... davant de les diòcesis del nostre país. Queda lluny aquell concili de la Tarraconense i les seves conclusions deuen dormir en un calaix tancat a pany i clau, perquè ningú s’imagina que es pugui crear una Conferència Episcopal Tarraconense (Déu nos en guard de dir-ne “Catalana”), des de la qual provar d’esmorteir el ranci discurs de la Conferència Episcopal Espanyola alineada des de sempre als poders rònecs de l’estat.

Em pregunto quin paper haurien desenvolupat els abats Aureli M. Escarré, Cassià M. Just o Sebastià Bardolet davant la visita i el discurs impresentable de l’actual rei a Montserrat. Segurament, per una qüestió d’educació (que no de respecte perquè no el mereix), haurien rebut el monarca de la dinastia franquista amb discreció i no haurien dubtat ni un moment a fer-li saber quatre coses que hauria de tenir clares i recordar-les cada vegada que trepitgi territori català. Ben al contrari, l’abat actual, Manel Gasch, en la línia marcada pel govern socialista (el de tothom) va mostrar un servilisme lamentable a ulls dels qui ens estimem el país.

I arriba la Festa Major de Vic i sembla que assistirem a un altre despropòsit. Monseñor Argüello, en qualitat de Bisbe de Valladolid on es troba enterrat Sant Miquel dels Sants, voltarà per Vic de bracet amb el nostre bisbe que el deurà acollir amb el mateix servilisme de què parlàvem perquè resulta que és el president de la Conferència Episcopal Espanyola. Vista la ideologia d’aquest personatge i les seves opinions lamentables, el que convindria més aviat seria declarar-lo persona non grata a la nostra ciutat, però això sí que és voler tocar el cel amb la mà.