Microconte de confinament, 46

UN AMIC QUE VOLA

L’Enric fa dies que passa llargues estones a la terrassa. Els primers dies de confinament sí que l’havia pres com a centre d’operacions de la seva vida, però de mica en mica se n’havia anat oblidant i només hi sortia molt de tant en tant. Al cap i a la fi, la mida reduïda de l’espai tampoc no permet fer-hi activitats gaire lluïdes, no ens enganyem. Així i tot, ara s’hi enfila dos o tres cops al matí, i a la tarda encara hi torna. La mare se n’ha adonat, però ho atribueix a la necessitat vital de respirar aire pur, ara que la primavera es deixa sentir per tot arreu. Com que ja pot sortir a fer un volt una horeta cada dia, aquest temps d’alliberament li deu semblar insuficient.

A mig matí, des del menjador on es troba plegant la roba que acaba de treure de l’assecadora, veu com el fill procedent de la cuina s’esquitlla rabent cap al passadís. Li ha semblat que amagava alguna cosa a la mà de la banda de la paret, però l’ha deixat fer. “Quina en deu portar de cap, aquest?” –pensa, però no li comenta res perquè en acabar de plegar i endreçar la roba es fa el ferm propòsit de treure el cap al terrat amb la finalitat de comprovar què s’hi cou.

Al cap d’una bona estona, puja el tram d’escales que menen al lloc on a partir d’avui ha decidit que començaria a prendre el sol, i de manera sigil·losa treu el nas des del llindar de la porta d’accés. El que veu la deixa astorada: un ocellàs de la mida d’una gallina, de bec groc amb una taca vermella, plomatge blanc i ales grisenques, còmodament instal·lat a l’ampit de la paret que tanca la terrassa s’entreté a menjar bocins de magdalena que el seu fill li peix amb tota cura. Reprimeix les ganes de llançar cap comentari per mostrar la seva sorpresa, conscient que destorbaria el moment de relació nen-ocell, especialment insòlita si considerem el caràcter territorial i fins a cert punt violent dels gavians argentats.

–Tenies gana, eh? –comenta l’Enric mentre li peix un altre bocí de magdalena.

–Crioc-crioc-crioc.

–És clar, com que ara no hi ha ningú pels parcs no hi trobes menjar, oi?

–Coi-coi-coi-coi.

–No pateixis, que cada dia et portaré alguna cosa perquè no passis gana.

I l’ocell, després d’empassar-se el darrer bocí, estira les ales i emprèn el vol travessant el carrer fins a la teulada de l’altra banda.

–Quants dies fa que dura, això? –demana la mare que ha acabat d’accedir a la terrassa.

–Ah, oh! Hola, mare! –fa el nen una mica atabalat, conscient que l’han enxampat i han descobert el seu secret.

–Ho saps que els gavians són perillosos? A veure si t’arrenca un dit d’un cop de bec.

–La meva amiga no ho faria mai, això.

–Com, que la teva amiga?

–Sí, és una gavina que es diu Lina i, com que em va dir que tenia gana, cada dia miro de donar-li una mica de menjar.