Quan el dia 21 de març em vaig fer el ferm propòsit
d’escriure un relat diari mentre durés aquest coi de confinament, poc podia
imaginar-me que duraria mesos. He mantingut la paraula donada perquè sé que
alguns dels qui m’heu anat seguint a Facebook ja ho havíeu assimilat com un
hàbit dels molts que aquests dies estranys us heu anat imposant per omplir un
temps que mai no us havia semblat tan dilatat. I què coi!, això també em
suposava un compromís creatiu i un repte. Com que em conec, i sense
plantejar-me reptes em costa molt ser constant en la tasca d’escriure, m’ha
anat molt bé per omplir una horeta llarga cada dia amb una ocupació que m’ha divertit
una cosa de no dir.
Però totes les coses que comencen s’han d’acabar un dia o
altre. Sembla que el límit de la meva capacitat creativa està en cinquanta
microrelats, si més no aquesta és la conclusió a què he arribat avui, després
de barallar-me amb el full en blanc i encetar un parell de vegades un nou text
que sempre s’assemblava sospitosament a algun altre dels que he compartit amb
vosaltres durant quaranta-nou dies. Per a un escriptor, el plagi és un pecat
capital, però plagiar-se a si mateix ja resultaria una estupidesa monumental.
Per tant, ho deixem aquí, en el benentès que si un dia se m’encén la bombeta i
surt alguna cosa que tingui una mica de cara i ulls, no dubteu que de seguida ho
compartiré amb tots vosaltres. Mentrestant em plantejo un altre repte: escriure
un poema minimalista (haikú, tanka...) cada dia, il·lustrar-lo i compartir-lo
amb vosaltres. Si us ve de gust, podreu seguir tafanejant el que escrigui cada
dia. En tot cas, procureu ser tan
benèvols i indulgents amb el que llegiu com ho heu estat durant aquestes set
setmanes.
Gràcies a tots i totes pel vostre interès, pels comentaris,
pels ànims, per les valoracions exagerades, per haver compartit els textos
permetent que arribessin a més lectors. Per a mi ha estat una experiència molt
gratificant, perquè no és gens habitual que un text acabat de redactar arribi
de forma tan immediata al lector, de vegades arriben a passar anys fins que
veus el text en lletra d’impremta i enquadernat en una llibreria.
Vinga, doncs, fins sempre! Seguim en contacte virtual cada
dia, si així ho desitgeu.
I, de regal, us deixo el primer haikú:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada