dissabte, 9 de maig de 2020

Això és to... Això és to... Això és tot, amics!


Quan el dia 21 de març em vaig fer el ferm propòsit d’escriure un relat diari mentre durés aquest coi de confinament, poc podia imaginar-me que duraria mesos. He mantingut la paraula donada perquè sé que alguns dels qui m’heu anat seguint a Facebook ja ho havíeu assimilat com un hàbit dels molts que aquests dies estranys us heu anat imposant per omplir un temps que mai no us havia semblat tan dilatat. I què coi!, això també em suposava un compromís creatiu i un repte. Com que em conec, i sense plantejar-me reptes em costa molt ser constant en la tasca d’escriure, m’ha anat molt bé per omplir una horeta llarga cada dia amb una ocupació que m’ha divertit una cosa de no dir.
Però totes les coses que comencen s’han d’acabar un dia o altre. Sembla que el límit de la meva capacitat creativa està en cinquanta microrelats, si més no aquesta és la conclusió a què he arribat avui, després de barallar-me amb el full en blanc i encetar un parell de vegades un nou text que sempre s’assemblava sospitosament a algun altre dels que he compartit amb vosaltres durant quaranta-nou dies. Per a un escriptor, el plagi és un pecat capital, però plagiar-se a si mateix ja resultaria una estupidesa monumental. Per tant, ho deixem aquí, en el benentès que si un dia se m’encén la bombeta i surt alguna cosa que tingui una mica de cara i ulls, no dubteu que de seguida ho compartiré amb tots vosaltres. Mentrestant em plantejo un altre repte: escriure un poema minimalista (haikú, tanka...) cada dia, il·lustrar-lo i compartir-lo amb vosaltres. Si us ve de gust, podreu seguir tafanejant el que escrigui cada dia.  En tot cas, procureu ser tan benèvols i indulgents amb el que llegiu com ho heu estat durant aquestes set setmanes.
Gràcies a tots i totes pel vostre interès, pels comentaris, pels ànims, per les valoracions exagerades, per haver compartit els textos permetent que arribessin a més lectors. Per a mi ha estat una experiència molt gratificant, perquè no és gens habitual que un text acabat de redactar arribi de forma tan immediata al lector, de vegades arriben a passar anys fins que veus el text en lletra d’impremta i enquadernat en una llibreria.
Vinga, doncs, fins sempre! Seguim en contacte virtual cada dia, si així ho desitgeu.
I, de regal, us deixo el primer haikú:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada