ELS TEIXIDORS de Gerhart HAUPMANN

 Després de tornar als escenaris al cap de quatre dècades amb "El club dels poetes morts", he tornat a acceptar de fer d'actor. En aquest cas en un paper que sembla que m'escau en una obra molt coral: "Els teixidors" de Gerhart Haupmann. Una altra vegada torno a experimentar les mateixes sensacions que ja només tenia en els records de joventut. Espero que la meva mediocritat com a actor no desllueixi la bona feina de la resta de companys de repertori, molt més avesats que jo en aquesta tasca. 

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 164

“BARRIP-BARRAP”

S’aplica a qui fa les coses sense mirament, de manera poc fina. També s’aplica a un moviment atropellat.
És una expressió col·loquial que segur que té un origen expressiu, que pretén ser descriptiu d’un moviment o d’un soroll apressat.
“No siguis tan barrip-barrap, que les coses fetes amb una mica de mirament sempre surten millor”.
“Va arribar i barrip-barrap, va fotre en doina tot el que teníem classificat damunt la taula.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 163

“ESTRITLLAR-SE”

És un verb impersonal referit només al fenomen meteorològic d’asserenar-se el cel, el temps, el dia.
Tot i que sembla un mot d’aquells que l’ús popular ha anat transformant, és perfectament correcte i el podem trobar al Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC.
És un mot que segurament procedeix de l’adjectiu “estelat” que va anar agafant la forma “estitllat” fins a patir l’afegit de la erra per culpa del mot estrella.
“A migdia el cel es va anar estritllant i va quedar una tarda d’allò més assolellada”.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 162

“MANDANGA”

És el típic exemple de paraula comodí que pot tenir el significat que vulguem en el llenguatge col·loquial i l’apliquem quan no trobem el mot adequat. Si busqueu el diccionari, trobareu que significa “cosa de poca importància o que molesta, punyeta”. Per tant la podem usar per referir-nos a qualsevol cosa que tingui aquest sentit. Resulta tan polivalent que fins i tot s’usa per referir-se a gresca, a material pornogràfic, a drogues i fins i tot a la menstruació.
És d’un origen incert, potser per deformació reiterada del terme “mangada” en el sentit de “manca”.
“Fes el favor d’apartar tota aquesta mandanga, que necessito la taula ben neta”.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 161

“ESCORRIALLES”

Són la resta de gotes d’algun líquid que queden en un recipient. De manera més genèrica també s’aplica a les restes de qualsevol cosa.
La paraula és un derivat del verb “escórrer” que ve del llatí “excurrere” i significava córrer cap a fora. És curiós que aquest significat encara perduri en el terme col·loquial com ens referim a l’ejaculació.
“La pobra criatura, sense que ningú se n’adonés, va anar bevent les escorrialles de tots els gots i va agafar una bona pítima.”
“De tots els diners que havia heretat de jove només en quedaven les escorrialles.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 160

“DEBADES”

Ha quedat relegada al nivell literari de la llengua, però l’hauríem de recuperar per al nivell estàndard i fins i tot el col·loquial. És un adverbi que significa en va, sense efecte, inútilment.
La paraula sembla que prové de l’àrab “bâtil” que vol dir inútil.
“És debades que vulguis insistir tant, quan saps perfectament que no el mouràs de la seva ceba.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 159

“SENALLA”

És un cabàs d’espart o de palma més ample de boca que de baix, quasi tan alt com ample de boca. També ens hi podem referit com a “senatxo”
Ve del llatí “cenaculum” el plural del qual era “cenacula” i es referia a la cambra alta d’una casa. Com que a les cambres altes s’hi guardava el gra, es considerava el graner. D’aquí en ve el nom del recipient per a portar el gra.
"El pare feia passar el cinturó per una de les nanses de la senalla i agafava l'altra amb la mà. L'omplia de blat i sembrava a mà escampant la llavor a voleia, orientant-se gràcies als saions de palla amb què havia marcat el camp."
“Sempre la veig va carregada amb la senalla de la compra. Qualsevol diria que només surt de casa per anar a comprar.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 158

“SUNYER” (SOMIER)

Tot i que la forma normativa és “somier”, sempre m’havia cridat l’atenció que se’n digués “sunyer” de forma força estesa a Osona. Finalment he trobat la solució al Diccionari de la llengua catalana de l’IEC. En el llenguatge infantil “sunyer” era equivalent a “son” (“Ja corre el sunyer”, quan la criatura tancava els ulls).
L’única referència etimològica del mot “sunyer” és com a nom propi medieval, i venia del llatí “Suniarius” que l’havien adaptat del germànic “sunjõ”.
Sigui com sigui, em sembla que podem seguir anomenant “sunyer” al “somier”, ni que sigui com una mostra més de dialectalisme osonenc.
“Hem comprat un sunyer nou de trinca perquè el que teníem feia tanta panxa al mig que ens havíem d’arrapar a les vores del llit per no estimbar-nos-hi.”

PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA "LLÀGRIMES EIXUTES"

 

D'ençà que l'any 2007 vam presentar "Demà encara volaran les orenetes" a la llibreria "La Tralla", han passat més de quinze anys. Durant aquest temps he anat publicant fins a 14 llibres més, per tant vindria a suposar un llibre per any. Alguns els hem presentat fins a dues vegades i tres vegades, però sempre hem procurat que cada acte tingués alguna cosa diferent, perquè la presentació d'un llibre acostuma a ser força pesada. Doncs aquesta vegada em sembla que us tornarem a sorprendre. Veniu a fer-nos companyia, si us plau, ni que sigui per poder conèixer d'aprop la nova i excepcional Biblioteca Pilarín Bayés. 

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 157

“SAPASTRE”

Tant el podem usar per referir-nos a una persona beneitona, ximpleta, curta de gambals, com a algú que fa la feina malament, un malfeiner amb qui no es pot comptar.
Sembla que el mot, derivat del preromà “sapo” amb l’influx de mots com pillastre, podria haver arribat a casa nostra a través dels pastors del Pirineu, molts d’ells d’origen basc.
“Mira que arribes a ser sapastre! Ja et vaig dir que em penediria d’haver-te recomanat al fuster. No has durat ni una setmana com a aprenent.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 156

“RAMPELL”

Es tracta d’un desig sobtat i passatger de fer alguna cosa.
És un derivat de la paraula “rampa” que ve del francès “ramper” equivalent al nostre “grimpar”.
“Li va venir el rampell d’anar-se’n i ens va deixar amb la paraula a la boca.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 155

“RESQUÍCIA”

La fem servir més en la seva forma plural “resquícies” per referir-nos a restes o vestigis d’alguna cosa.
La paraula ve del terme castellà “resquicio” que significa “escletxa”. El seu origen remot l’hem d’anar a buscar en el terme llatí “re-excrepitiare” derivar de “crepita –ae”, terme referit a un so sec, pet.
“Ves i busca a la nevera, em sembla que encara queden resquícies del dinar d’ahir.”