PARLANT DE LAMINE YAMAL

“Quan surto de la Ciutat Esportiva, gaudeixo de la meva vida, i ja està!”, vas dir als mitjans de comunicació que pretenien treure suc d’alguna de les atzagaiades en què t’has vist embolicat aquest estiu.
No, amic, meu, no pots dir “i ja està!”, perquè no està. Quan de manera merescuda t’has convertit en un símbol de superació, constància, voluntat..., en un model per a tota una generació de joves que s’emmirallen en tu, la teva responsabilitat personal, ètica i moral no queda circumscrita a la Ciutat Esportiva i a l’estadi on jugues. I molt menys quan, com la majoria de joves de la teva edat, publiques a les xarxes tot el que fas.
Els treus aires de nou ric que comences a amanir amb el punt de fatxenderia que t’atorga un sou estratosfèric, units a la mediocritat intel·lectual que traspua el teu discurs, amb l’afegit d’una manca de model personal que t’hauria de proporcionar la família (i que sembla que només et pot aportar la teva àvia), em preocupen i haurien de preocupar tothom qui té un punt de responsabilitat en la teva carrera esportiva.
Tant de bo això que comença a mostrar-se sigui només un camí errat en començar la teva majoria d’edat que de seguida seràs capaç de corregir. Als nostres joves els calen models positius que els aportin valors com la humilitat, la constància, el treball, l’esforç, la solidaritat, l’empatia. Tu, que tens uns orígens prou humils, podries ser un referent imprescindible. Tant de bo no descarrilis en aquest objectiu.

PREMI NOBEL DE LA PAU

Estic atònit. Si em punxen no em surt sang. Acabo d’assabentar-me que el genocida Netanyahu proposa en Trump com a candidat al Premi Nobel de la Pau.

D’entrada que un senyor que té damunt la seva consciència un mínim de 60.000 morts palestins gosi fer sortir de la seva boca la paraula “pau” ja és una barbaritat absoluta. Si a més el tema es combina amb el cognom Trump, l’afer es transforma en una barrabassada monumental.

Resulta que tota aquesta colla d’ultradretans que han aparegut com cargols després d’un ruixat tenen molta tirada a omplir-se la boca amb paraules com “llibertat”, “democràcia” i “pau” i fer-les servir com a bandera per poder executar els seus crims. Recordeu que el senyor Putin va envair Ucraïna per alliberar-la dels nazis que la governen?

Però no sé si recordeu que el senyor Henry Kissinger va guanyar el Premi Nobel de la Pau l’any 1973, i no era precisament una persona que seguís els postulats d’en Gandhi. O sigui que convindrà estar alerta.

Com deia l’inefable Quixot: “Cosas veredes, Sancho, que faran fablar las piedras”

DIALÈCTICA LAMENTABLE

Vet aquí que sentint bramar, desbarrar i insultar els actuals polítics en llocs on hauria d’imperar el respecte, l’educació i l’ús de la paraula per expressar raonaments que siguin adients a la nostra condició d’animals amb enteniment, m’ha vingut a la memòria la saviesa del senyor Enrique Tierno Galván, alcalde de Madrid de 1979 a 1986, famós pels seus bans. Us copio un fragment d’un d’aquests bans, de data 22 de juliol de 1983:

"Adviértase por postrera vez a aquellos vecinos, que por desgracia no faltan, que hagan sus aguas menores aprovechando por lo común el recato de los corpulentos árboles, destruyendo las flores, las hojas o los brotes de plantas, retoños o esquejes, que serán rigurosamente castigados, lo mismo que quienes hagan o dejen hacer las mayores aguas a sus perros u otros animales domésticos en los prados que los vecinos a veces pisan descalzos o buscando con poca fortuna asiento y descanso en ellos."

Podríeu imaginar-vos que algun dels actuals polítics fos capaç d’escriure un text semblant? El lèxic precís, la sintaxi escrupolosa i complexa, l’estil exquisit i un punt arcaic del “vell professor” va passar a la història com a model de redacció elegant.

Temps enrere, als parlaments encara imperava una certa correcció i contenció, fet que permetia que contrincants i enemics declarats discutissin de forma acalorada però sense perdre el nord, el senderi i l’educació més elementals com passa tristament en aquests moments.

No sé d’on ho vaig treure ni qui ho deia, perquè la memòria em comença a jugar males passades, però vaig trobar genial la reflexió de qui afirmava que un dels mals de la democràcia és que posa al mateix nivell de valor i degut respecte les opinions raonades i les estupideses més monumentals. Si hi afegim que la democràcia és l’únic sistema polític que permet que els seus enemics puguin arribar a destruir-la des de dintre, tindrem un bon retrat de la situació actual en què tot indica que duem el carro pel pedregar.

MANCA DE PLACES

 
M’imagino la complexitat que comporta atendre les preferències familiars a l’hora d’adjudicar les places de Batxillerat en un context de certa saturació deguda sobretot al fet que l’any 2009 va viure un repunt de la natalitat. Acceptem allò tan simple que es diu en aquest casos: és impossible fer-ho a gust de tothom.

Ateses aquestes prèvies, no resulta gaire difícil fer el càlcul del nombre d’alumnes nascuts aquest any i comparar la quantitat amb l’oferta de places als instituts i centres concertats de la comarca per comprovar que l’oferta quedava curta i acabaria passant el que ha passat.

Es poden argumentat les excuses que vulgueu: dobles sol·licituds (Cicles Formatius i Batxillerat), sol·licituds fora de la població, excés de demanda de Batxillerat que es regula al segon curs per abandonament... El que no es pot fer és mantenir en la incertesa un nombre tan elevat d’alumnes que resten en llista d’espera pendents que el lent aparell burocràtic del departament acabi resolent el conflicte.

Voleu dir que amb una mica de voluntat executiva no podien haver resolt expeditivament aquest conflicte generat per la seva manca de previsió? Si no són capaços de gestionar amb agilitat un procés de matriculació (recordeu que cada any tenen embolics formidables amb la matriculació dels Cicles Formatius), imagineu-vos la gestió de plantilles de professorat i la cerca de solucions per al progressiu deteriorament de la qualitat de l’ensenyament d’aquest país.

Ah! No patiu gens ni mica perquè l’eficiència del Govern de Tothom està garantida.

OFICI SUSPÈS

Escric aquestes quatre ratlles coincidint temporalment amb l’ofici que s’havia de celebrar a la Catedral de Vic amb la presència de Monsenyor Argüello, cap dels bisbes espanyols. La pressió popular i ciutadana ha obligat el nostre bisbe Romà Casanova a suspendre l’acte, abans que fer un lleig al seu superior i demanar-li que es quedés a casa perquè aquí no era ben rebut a causa de les seves polèmiques declaracions, única demanda feta per les comparses del seguici i per la població en general.

Fins aquí, res a dir perquè es tracta d’una decisió presa des del lliure albir del seu càrrec i responsabilitat; però l’argumentació que fa servir per justificar-la ja resulta una mica més polèmica. Parlar de la “preparació d’unes quantes accions contràries i limitatives de la llibertat religiosa” és voler agafar el rave per les fulles, perquè ningú no ha parlat mai d’impedir la celebració de l’acte litúrgic. I afegir que l’anul·lació ha estat per “garantir la seguretat de les persones i del patrimoni cultural” és el mateix que considerar que les comparses del seguici són una colla de terroristes disposats a trinxar béns i persones amb la finalitat d’aconseguir el seu objectiu. Gràcies, senyor bisbe, per donar munició a la caverna ultraconservadora de l’estat i en particular de la Conferencia Episcopal Española, estigui ben segur que serà usada amb diligència.

Puc comprendre l’enuig que li ha provocat la reacció de la població, però si no ha estat capaç de preveure-la és que, tot i els anys que fa que exerceix de bisbe d’aquesta diòcesi, no sap el terreny que trepitja. El concepte de “Ciutat dels Sants”, malgrat disposar d’una de les fàbriques de capellans més grans del país, fa temps que ha desaparegut de la realitat que vostès pretendrien mantenir. En resum, ha renunciat a l’únic acte litúrgic que li omple la catedral un dia a l’any. Comprenc que li sàpiga greu, però coneix perfectament l’alternativa. Li ha faltat valor i personalitat per aplicar-la.

ARRAN DE SIXENA

La tossuderia proverbial dels “manyos”, que aplicada al seu govern es veu que obté resultats hiperbòlics, quan té alguna cosa a veure amb Catalunya provoca situacions esperpèntiques, de vegades dramàtiques i aviat ens adonarem que tràgiques.

Recordeu l’estupidesa mental de considerar el català de la Franja de Ponent com a LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental)? Era un autèntic acudit. Recordeu la miserable maniobra del senyor Lambán en relació als Jocs Olímpics d’Hivern, la candidatura dels quals encapçalava Barcelona i que va fer fracassar amb l’argument que, si no apareixia Aragó o Saragossa al nom de la candidatura, no hi havia res a parlar? Un despropòsit que va fer avortar un projecte potser massa agosarat. La reclamació dels béns del Monestir de Sixena que va reclamar al Museu Diocesà de Lleida i que es van endur aprofitant l’aplicació de l’article 155 va ser un altre triomf inenarrable del senyor Lambán (PSOE) que va aprofitar per treure pit contra Catalunya. I el darrer despropòsit és la reclamació per via judicial de les pintures murals de Sixena que s’exposen al MNAC i que la sentència qualifica d’espoli.
Sentint el senyor Jorge Antonio Azcón Navarro, actual president del Govern d’Aragó (en aquest cas del PP), amb el posat de perdonavides que l’acompanya, exigint la devolució immediata dels frescos i una multa per cada dia que triguin a tornar-los, sento vergonya, vergonya aliena.
D’entrada no es pot parlar d’espoli perquè va ser un rescat: si el senyor Gudiol no les hagués arrencat després de l’incendi de la sala capitular de Sixena, ara ja no existirien. Les pintures consten en qualitat de dipòsit, no pas de propietat. Les feines de restauració, manteniment i conservació han estat llargues, costoses i extraordinàriament valuoses per la manera com s’ha conservat un patrimoni cultural romànic únic al món. En lloc de retrets i amenaces, caldrien alguns mots d'agraïment.
És ben cert que la tendència a acumular en un mateix museu obres artístiques provinents de llocs ben llunyans fa molts anys que s’ha abandonat en benefici dels patrimonis locals i nacionals que mai no haurien d’haver-ne perdut la pertinença per proximitat. Els museus de tot el món estan plens de peces que caldria retornar al seu origen, si volguéssim ser justos. Però aquest no és el cas dels murals de Sixena, perquè el seu trasllat suposarà un deteriorament inexorable.
A veure si en aquest procés judicial el tema acaba caient a les mans d’algú que tingui cinc cèntims de seny i acabi imperant la raó. Em temo que prevaldrà la màxima aragonesa: “abans destruïdes que en possessió dels catalans”.
Potser es podria fer una mena de jugada mestra com la que van realitzar a Santa Maria de Lluçà per impedir que els murals romànics acabessin al MNAC? Aprofitant la rehabilitació de l’edifici, les pintures van acabar casualment en una sala la porta d’accés a la qual és massa petita per poder-les treure. Quan els tècnics van venir disposats a emportar-se-les es van quedar amb un pam de nas. Encara hi són, i que sigui per molts anys!

EL MEU AVI

 

Que el senyor Ortega Monasterio era “presumptament” un senyor de moral distreta (per dir-ho eufemísticament) a hores d’ara ningú en dubta malgrat la demanda presentada per la seva família contra la CCMA i l’autora del reportatge “Murs de silenci”, Anna Teixidor, a qui els reclamen un milió d’euros d’indemnització.

I vet aquí que arriba la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell d’aquest any i l’Ajuntament decideix que l’acte no es clourà cantant “El meu avi” al·legant que toca renovar una mica l’espectacle després de cinc dècades. I la família del compositor ha posat el crit al cel i ja tenim la polèmica estructurada.

Posem una mica de seny i perspectiva a l’assumpte. Us imagineu la quantitat d’obres artístiques que admirem i que tenen com a autor un personatge de dubtosa integritat moral i ètica? Us imagineu la quantitat de pintors, escultors, músics, cantants, escriptors i dramaturgs dels quals n’admirem l’obra sense detenir-nos a fer cap mena de judici sobre la seva qualitat humana? Perquè en el fons ens hem acostumat a separar obra i autor a l’hora de fer cap mena de valoració.

“El meu avi” és una cançó (havanera) que ja forma part del bagatge musical del nostre país i molts ni tan sols coneixen el nom del seu autor. Permeteu que segueixi formant part de l’imaginari col·lectiu i deixeu-vos de romanços. I dediquem-nos a discutir i polemitzar sobre temes realment importants de país.

L’ESGLÉSIA CATALANA

 

Queden lluny aquells temps en què sonaven cognoms com Deig, Guix, Camprodon, Pont i Gol,  Torrella, Jubany... davant de les diòcesis del nostre país. Queda lluny aquell concili de la Tarraconense i les seves conclusions deuen dormir en un calaix tancat a pany i clau, perquè ningú s’imagina que es pugui crear una Conferència Episcopal Tarraconense (Déu nos en guard de dir-ne “Catalana”), des de la qual provar d’esmorteir el ranci discurs de la Conferència Episcopal Espanyola alineada des de sempre als poders rònecs de l’estat.

Em pregunto quin paper haurien desenvolupat els abats Aureli M. Escarré, Cassià M. Just o Sebastià Bardolet davant la visita i el discurs impresentable de l’actual rei a Montserrat. Segurament, per una qüestió d’educació (que no de respecte perquè no el mereix), haurien rebut el monarca de la dinastia franquista amb discreció i no haurien dubtat ni un moment a fer-li saber quatre coses que hauria de tenir clares i recordar-les cada vegada que trepitgi territori català. Ben al contrari, l’abat actual, Manel Gasch, en la línia marcada pel govern socialista (el de tothom) va mostrar un servilisme lamentable a ulls dels qui ens estimem el país.

I arriba la Festa Major de Vic i sembla que assistirem a un altre despropòsit. Monseñor Argüello, en qualitat de Bisbe de Valladolid on es troba enterrat Sant Miquel dels Sants, voltarà per Vic de bracet amb el nostre bisbe que el deurà acollir amb el mateix servilisme de què parlàvem perquè resulta que és el president de la Conferència Episcopal Espanyola. Vista la ideologia d’aquest personatge i les seves opinions lamentables, el que convindria més aviat seria declarar-lo persona non grata a la nostra ciutat, però això sí que és voler tocar el cel amb la mà.

Els mals resultats escolars

 

Les darreres proves de competències bàsiques han tornat a palesar que al nostre país tenim els alumnes amb els pitjors resultats de tots els temps. Podem posar-hi “peròs” i fer servir tots els eufemismes que vulguem, però la realitat és tossuda i més val que parem de fer-nos trampes al solitari perquè resulta una estupidesa.

Recordo un vers de Jorge Manrique a “Coplas por la muerte de su padre” que deia “como a nuestro parescer, cualquiera tiempo pasado fue major”, i que ara m’ha vingut a la memòria perquè la darrera cosa que desitjaria és que penséssiu que em mou aquest sentiment a l’hora de parlar de l’escola, tot i que de raons ja us adonareu que no me’n falten.

Hem arribat a la misèria actual per moltes i diverses raons, que procuraré enumerar amb la consciència que segurament no es tracti d’una llista completa, perquè segur que s’hi podrien afegir altres elements que han confluït en el temps per multiplicar els efectes negatius de tot plegat.

En primer lloc, convindria deixar ben clar que els constants canvis legislatius, reformes, contrareformes i recontrareformes que ha sofert el sistema educatiu durant les tres darreres dècades han suposat un excel·lent brou de cultiu que ha permès que viréssim indefectiblement sempre cap a la pitjor via possible. Hem d’agrair als polítics la seva perspicàcia a l’hora de planificar, preveure, organitzar i legislar tot el que fa referència al sistema educatiu.

Convindria també fer esment als canvis tecnològics que s’han produït durant aquest temps, sense que el sistema educatiu encertés a entomar-los en la justa mesura: o hem fet tard a l’hora d’aplicar-los o bé ho hem fet sense cap mena de control ni preparació dels docents, i hem permès que el món digital envaís l’escola i adulterés tots els processos.

Paral·lelament, els canvis socials han anat conformant una societat que no s’assembla en res a la de fa trenta anys, que era més respectuosa amb les institucions educatives, valorava més la tasca dels educadors i no eludia les responsabilitats educatives de la família.

A risc que em titllin de xenòfob, permeteu-me que anoti com a quart element discordant en el panorama educatiu l’allau d’immigració que l’escola, com a primer esglaó d’acolliment social, ha hagut d’atendre. És impossible absorbir 70.000 alumnes de matrícula viva, els que han arribat fora de termini aquest curs passat,  sense que se’n ressenti l’organització escolar, els grups classe i en definitiva els resultats acadèmics de tot l’alumnat. Qui digui el contrari fa volar coloms.

Convindria afegir també la gran idea d’escola inclusiva que amb un toc de vareta màgica van determinar una colla de cervells pensants que no han trepitjat mai una aula. En un món ideal, utòpic, fantàstic... això seria fabulós, però la realitat a les aules és ben altra: elements disruptius, impossibilitat de crear ambient d’atenció... Segur que els processos d’aprenentatge s’alenteixen i no s’arriben als objectius que abans s’assolien.

Un altre element preocupant és la desaparició dels llibres de text, que almenys garantien una coherència en el procés d’aprenentatge de conceptes i procediments nous. La lectura sobre paper, igual que l’escriptura manual contribuïen a un millor aprenentatge de la llengua, base de tota la resta d’aprenentatges. Els resultats dels alumnes actuals en llenguatge en són una prova fefaent.

Permeteu-me que hi afegeixi la sorprenent descoberta del treball per “projectes”. La idea és bonica, interessant, engrescadora i fins i tot motivadora per als alumnes. Reconec haver treballat diversos projectes (tot i que llavors no fèiem servir aquesta terminologia) amb resultats francament satisfactoris. Però creure que a través dels projectes es pot garantir l’aprenentatge de tots els continguts curriculars és creure en els contes de fades. Han fiat l’aprenentatge de les Ciències Naturals (Coneixement del Medi) íntegrament als projectes i ara s’adonen que tenen els pitjors resultats de la història educativa. Suposo que se n’adonaran.

Per acabar-ho d’adobar, hem anat modificant el sistema d’avaluació fins a convertir-lo en una mena d’autoenganyifa que permet bàsicament constatar que tots els alumnes evolucionen i que cadascú ho fa al seu ritme perquè així no s’han de plantejar repeticions de curs traumàtiques. Per si fos poc, ara es valoren “capacitats” per poder flexibilitzar molt més l’avaluació. Resumint: tots van molt bé fins que deixen d’anar bé i es foten de lloros davant d’un fracàs escolar inevitable.

Sé que aquest element distorsionador no agradarà a tothom i em guanyaré uns quants enemics, però si me’l quedo per a mi sol em provocarà una llaga d’estómac, per tant l’aboco i endavant les atxes. La formació del professorat actual és precària, d’una mediocritat preocupant: el coneixement enciclopèdic de què gaudíem els professionals de l’educació ara ha estat substituït per les consultes ràpides a la Viquipèdia. El voluntarisme i el concepte de gratuïtat en l’exercici de la professió que vaig descobrir en l’equip de mestres que em va acollir amb qui vaig lluitar colze a colze durant anys ha desaparegut. I en tot cas convindria fer reflexionar els equips docents en el sentit que una escola no és una fàbrica amb una cadena de producció que s’interromp pel toc d’un rellotge.

A les escoles públiques encara cal afegir-hi un altre factor de distorsió: la impossibilitat de crear equips docents estables degut al sistema de trasllats dels funcionaris. Digueu-me com pot funcionar una escola o un institut que cada mes de setembre es troba amb entre un 25% i un 50% de personal docent nou acabat d’aterrar i que desconeix per complet el projecte educatiu del centre que li ha tocat.

Afegiu-hi que encara cueja el curs escolar perdut per la pandèmia, que els instituts fan jornada intensiva sense tenir en compte les necessitats dels alumnes, que encara impera la infantil creença que qualsevol aprenentatge cal fer-lo de forma més lúdica possible, que els alumnes pateixen una sobreexposició a les pantalles... Tot plegat ens ha portat a una realitat insostenible.

Davant d’aquest panorama, les declaracions de la consellera d’educació indicant que milloraran la formació del professorat en ciències, formaran 30 mestres experts en didàctica de les matemàtiques i crearan 150 places d’auxiliars de conversa per a la llengua anglesa sonen a allò de sempre, a “música celestial”, però permeteu-me que jo ho qualifiqui de “la xocolata del lloro”. La trista realitat no és que desconeguin la solució d’aquest enorme disbarat, sinó que  no saben ni com posar-s’hi. 

Per resumir, direm que tenim mala peça al teler, que ni l’ordit presenta l’alineació correcta dels fils ni la trama respecta la tensió necessària. I davant d’aquest desastre, en lloc de canviar la peça, ens entestem a clavar algun cop de martell al teler i posar unes gotes d’oli als engranatges confiant que tot plegat reprendrà la dretura imprescindible per acabar obtenint un resultat acceptable. I la peça cada vegada surt més rebregada.

Llista de morosos d’Hisenda

 

Aquesta setmana vinent Hisenda assaltarà el meu compte corrent per cobrar la primera part del que considera que haig d’afegir d’IRPF perquè anys enrere vaig cometre l’estupidesa de fer una cosa que es deia “pla de pensions” i que no ha estat més que una enganyifa perquè resulta que ara pago més impostos que els que hauria pagat si els hagués declarat i no els hagués invertit en futuribles. Què hi farem! Això ens passa als qui anem amb el lliri a la mà i no disposem d’un assessor fiscal.

Fins aquí, tot seria normal, perquè els qui només hem ingressat diners de la nòmina durant tota la vida no tenim cap mena de possibilitat d’estalviar-nos ni cinc cèntims d’impostos.

Però resulta que els d’Hisenda han publicat la llista de morosos que deuen més de 600.000 euros i he començat a dir disbarats. Comprovar que folklòriques, cantants “engominats”, exbanquers corruptes, actrius, hotelers, futbolistes, àrbitres, aristòcrates, inversors, gestors immobiliaris... tenen un deute global de 1.600 milions d’euros hauria de provocar una indignació global espectacular. Ben al contrari, la notícia no deixa de ser un breu que acabarà evaporant-se en pocs dies gràcies a la merda de corrupció d’un sistema democràtic que comença a fer aigües per totes bandes.

Amb l’eficiència que demostren per perseguir la més mínima desviació o error en la declaració de l’IRPF de les persones “normals”, no em faran pas creure que no disposen de cap mena de procediment per aconseguir que aquesta cola de miserables morals acabin afluixant la mosca. I si no se’n surten, redéu!, es procedeix a la confiscació de propietats fins aconseguir la liquidació del deute. Ah!, que això no és pot fer sense actuacions judicials? Doncs a mi resulta que em van arribar a cobrar 300€ per una multa de trànsit de 100€, la notificació de la qual no vaig rebre mai perquè ja havia sortit al Boletín Oficial de la Provincia de Huesca. I ja podia cridar ous a vendre, que l’apel·lació m’hagués costat més que la multa en qüestió.

Ja ho veieu, pel que fa a Hisenda com en tots els altres camps de l’administració, tampoc no hi ha cap mena d’igualtat, no ens enganyem.  

Els Reis a Montserrat

 

Feia temps que restava en un mutisme imposat per la impossibilitat de fer front a totes les misèries humanes que dia a dia arribaven als meus ulls i a les meves orelles, però abans d’ahir va caure la darrera gota que calia per fer vessar el got i apel·lar a la meva consciència de ciutadà d’aquest país que, malgrat restar una mica anestesiat des de fa prop de vuit anys, desitja mantenir els ulls oberts, el cor despert i la voluntat disposta.

L’any 2016, l’ínclit Jorge Fernández Díaz, exercint de ministre català al govern central, va gosar vantar-se d’haver-nos “destrozado el sistema sanitario”. Durant aquella època, al comandament de la seva “policía patriótica”, va inventar tots els dossiers que va voler amb acusacions falses contra els polítics catalans que tenien una mica de carisma.

L’infrafinançament de la Generalitat ha portat el nostre sistema educatiu a un punt de no retorn davant d’un abisme pertorbador.

Ja havien aprofitat la crisi econòmica per desmantellat el sistema econòmic català fonamentat en una bona colla de Caixes d’Estalvis arrelades al territori.

El dèficit d’inversions del Govern Central en infraestructures ha acabat portant a la misèria el sistema de transport públic per ferrocarril a Catalunya.

Amb la repressió posterior al Referèndum de l’1 d’octubre de 2017 van aconseguir escapçar els partits polítics i les organitzacions de país que podien plantar cara a la guerra bruta exercida des dels poders ocults de l’estat.

Van aconseguir que moltes empreses catalanes canviessin la seu social a punts diversos de l’estat per acabar de malmetre el nostre sistema econòmic.

També s’ha de dir que la mediocritat dels representants polítics dels nostres partits ha contribuït a una mena de lluita fraternal que ha assolit quotes d’estupidesa inenarrables que han acabat de completar l’escenari dantesc en què ens trobem.

Algú dubtava que després de tot aquest desori acabarien manant els sociates amb l’ajut indispensable de les faccions suposadament esquerranoses del nostre mapa polític? I, òbviament, ho acabat fent amb el lideratge del personatge més mediocre que volta per l’univers polític català, que té dos únics objectius: seguir fil per randa les indicacions del govern central i viatjar per la geografia estatal a demanar perdó a tots els presidents dels governs autonòmics pel fet de ser català, que segons es veu consisteix en el veritable “pecat original”.

I arriba el dia 23 de juny, i té els santíssims pebrots de rebre a mans besades el descendent directe de Felip V a Montserrat. Perquè es veu que ha aconseguit pacificar aquest país i retornar-lo a la letargia en què voldria veure per sempre més instal·lada la nostra voluntat d’independència. I va el que es va guanyar la nostra estimació el 3 d’octubre de 2017 i gosa donar lliçons democràtiques i parlar de la necessària renúncia als “nacionalismes excloents”. “Pa mear y no echar gota”, que diuen els que fan servir la llengua invasora de la nostra cultura.

I nosaltres ja estem cansats, decebuts, desanimats, sense ni esma per aconseguir emprenyar-nos, perquè al capdavall hem arribat a la conclusió que no ens podem fiar de ningú, perquè de pic o de palada tots ens han donat pel sac alguna vegada.

I ens rellisca el “finançament singular”, la merda d’empresa inventada per gestionar el servei de rodalies, l’oficialitat del català a Europa”, l’aplicació de l’amnistia, l’ús del català a l’escola, i totes les promeses que ens vulguin fer perquè ja ens hem tornat objectors de consciència política.

Mentrestant, els que viuen amb aspiracions dictatorials i saben aplicar el populisme sense embuts fa temps que es freguen les mans i a cada anyada de cultiu milloren la collita. Jo me’n vaig a viure en un iglú al pol nord, almenys em podré protegir de les temperatures roents que ens regalarà el canvi climàtic.

LA NIUADA DE TÓRTORES JA HA EMPRÈS EL VOL

Amb 20 dies n'han tingut prou per emancipar-se i llançar-se a l'aventura sense ajut dels progenitors. Es podria dir que ara patim una mica la síndrome del niu buit. Però la parella segueix rondant per la terrassa i segurament hi haurà una segona nierada, com a mínim, perquè es veu que n'arriben a fer fins a quatre. En tot cas, ara saben que tenen el niu sota aixopluc i una menjadora amb grana a prop. Aquestes ja formen part de la família.