EN RECORD I EN DEFENSA DE CARME JUNYENT

Ens ha deixat una altra persona sàvia i, en aquesta casos convé recordar allò que “ens falten savis i ens sobren saberuts”, tot i que no sé si tothom estaria d’acord amb aquesta afirmació. En tot cas, vist com ens van les coses en tots els àmbits, crec que hauríem de fer més cas als savis que als saberuts.
S’ha mort la Carme Junyent, una lingüista de referència de qui hauríem de tenir en compte les seves reflexions en uns moments en què la nostra llengua torna a estar seriosament amenaçada. Ens ha deixat, i alguns només en recorden les seves opinions al voltant del llenguatge inclusiu amb perles com “encara que tota la classe siguin noies, jo m’hi adreço en masculí”. D’acord, no tenia pèls a la llengua i gaudia de la provocació perquè la polèmica genera debat, però haver de llegir coses com les que poso a continuació a mi em fan mal al cor:
“Va dedicar molts esforços a evitar que les persones no binàries morissin amb el seu gènere reconegut. Al mateix temps va lluitar per normalitzar el català, cosa que l’ha dut a morir amb dignitat. És ara quan hem de ser crítics amb el seu llegat.” (Marta Roqueta, periodista)
“Ens ha deixat una lingüista de referència, però que es negava a acceptar i a entendre el llenguatge inclusiu en català, per no parlar de les perles transfòbiques que deixava anar. Sincerament, bon vent i barca nova!” (Jèssica Pulla, drag queen)
Les autores d’aquestes dues perles carregades de mala bava no m’atreviria ni a posar-les dins la categoria de saberudes, perquè atacar qui s’acaba de morir perquè no estaves d’acord amb ella per raó d’unes “construccions gramaticals i sintàctiques” demostren una radicalitat perillosa a la qual lamentablement ens anem acostumant. Que no es tracta d’un feixista, un dictador o un assassí, sinó d’una catedràtica d’universitat amb el cap molt ben moblat. Quina llàstima que ja no respectem ni els difunts!
Per la meva part, només dir que subscric fil per randa les opinions de la Carme Junyent i mostrar-li el meu respecte i reconeixement. Tot aquest moviment radical i progressista que creu que el fet de canviar el llenguatge permetrà canviar la societat s’ho hauria de fer mirar. No hi ha cap base científica que relacioni el gènere gramatical predominant d’una llengua amb el masclisme de la societat on es parla. Només han aconseguit complicar les estructures sintàctiques ampliant els sintagmes nominals i convertint les frases més simples en feixugues construccions que no solucionen cap problema.

GALERIA DE PERSONATGES IL·LUSTRES, 4

LUIS MANUEL RUBIALES BÉJAR

Què es pot dir d’aquest personatge que amb la cara ja paga? La seva pinta de goril·la de discoteca o de macarra de club de carretera deixen ben a les clares que es tracta d’un personatge fatxenda, cregut, altiu, perdonavides, masclista, manipulador... Els seus actes l’han acabat retratant i posant en evidència davant de tot el món. El tal Rubiales havia jugat a futbol i havia passat per un munt de clubs, la majoria de segona i tercera: Guadix, Granada, Mallorca, Lleida, Xerez, Llevant, Alacant, i va acabar la seva carrera jugant quatre partits amb el Hamilton Amical d’Escòcia. De seguida va afanyar-se a treure el nas a l’Associació de Futbolistes Espanyols, sindicat del qual va ser president i va aconseguir convocar diverses vagues. Des d’aquest càrrec va aconseguir saltar a la presidència de la Reial Federació Espanyola de Futbol que ha portat com si es tractés del negoci familiar. Va tenir la brillant idea de cessar Lopetegui com a seleccionador dos dies abans del Mundial de Rússia. Va aconseguir portar la Supercopa d’Espanya a l’Aràbia Saudita cobrant comissions de les quals també va sucar Gerard Piqué, va voler fer treure la senyera de la Copa de la Reina que va guanyar el Barça, va fer que les jugadores del Barça es posessin elles mateixes les medalles de la Supercopa d’aquest any, etc. Però se’l recordarà pel que acabarà significant la seva tomba: la sacsejada d’ous a la llotja d’autoritats del mundial femení, el petó a la boca de Jenni Hermoso i les grapejades a d’altres jugadores durant la celebració del campionat. Quina llàstima que el govern d’aquest estat no hagi estat prou diligent aprovant abans les lleis que haurien permès esborrar-lo del mapa!

SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ

SIGNATURA DE LLIBRES

L'Editorial Documenta Balear, que em va publicar el darrer llibre "Maleïda pandèmia", em va convidar a signar llibres al seu estand del Moll de la Fusta. Una nova experiència com a autor. 

GALERIA DE PERSONATGES IL·LUSTRES, 3

ALBERTO NÚÑEZ FEIJOÓ

A veure si soc capaç de fer una breu nota biogràfica del darrer “tonto” útil que els del PP estan a punt d’enviar a la foguera amb la Isabel Díaz Ayuso atiant les flames. El tal Alberto Núñez Feijoó va néixer el 1961 i va estudiar Dret a la Universitat de Santiago de Compostela. Des del 1985 al 1991 va ser funcionari de la Xunta de Galícia i, a partir d’aquí ha fet carrera política llepant els talons de tothom qui el volgués promocionar a un càrrec on cobrés força i hagués de treballar poc. Així aconseguí la Presidència de la Xunta, el de President del PP després de la fugida de Pablo Casado, el de Senador nomenat pel parlament gallec per poder tenir visibilitat a Madrid, el de candidat a la Presidència del Govern, càrrec que no assolirà mai i serà la seva sentència a l’ostracisme. Convé recordar, tot i que ell no ho recorda, la seva íntima amistat amb Marcial Dorado, un dels narcotraficants més importants del país, de qui va confessar que sabia que es dedicava al contraban, una activitat que es veu que deu ser perfectament legal a Galícia. És conegut sobretot per les seves ficades de pota i raonaments de l’estil del senyor Mariano Rajoy. La darrera, aquesta setmana, quan va dir que estava d’acord que es parlés en català al Congrés dels Diputats sempre i quan a les escoles de Catalunya també es parlessin les dues llengües en exercici de la llibertat individual. Com si això no fos una lamentable realitat des de fa anys.

GALERIA DE PERSONATGES IL·LUSTRES, 2

DANI CARVAJAL RAMOS

Aquest capità de l’equip del Real Madrid, procedent de família humil (el seu pare era taxista), va entrar de ben jove a la disciplina de l’equip blanc i, tot i que durant unes temporades va jugar a Alemanya, el van recuperar per convertir-lo en un dels pilars de l’equip. Ves a saber si hi van tenir res a veure les seves idees polítiques, que no va poder amagar quan va invitar l’il·lustre Santiago Abascal a la llotja del Santiago Bernabéu. No ens hauria d’estranyar que des de la seva òptica masclista i negacionista hagi fet costat a un personatge repugnant com l’expresident de la Federación Española de Fútbol, un tal Luis Rubiales, negant la condició de víctima a Jenny Hermoso i relativitzant la conducta de l’abusador. De res han servit les explicacions que s’ha vist obligat a fer com a capità de la selecció per tractar de tapar les seves vergonyants declaracions. Ja ho veieu, es veu que el masclisme, en el món del futbol, té arrels molt profundes que costaran d’erradicar.

GALERIA DE PERSONATGES IL·LUSTRES, 1

FEDERICO JIMÉNEZ LOSANTOS

El dia que els de Terra Lliure li van disparar un tret a la cama segur que li van quedar afectades algunes neurones que el van convertir definitivament en el personatge reaccionari i masclista que tots coneixem. Des de llavors, sota el paraigua de José M. Aznar, de la jerarquia eclesiàstica, o actualment d’Isabel Díaz Ayuso, s’ha dedicat a enverinar la convivència, a dividir l’estat en bons i dolents, a insultar amb total impunitat i, sobretot, a odiar tot allò que fa tuf de català. Tenint en compte aquests antecedents, no ens ha d’estranyar que hagi vomitat la seva bilis nauseabunda damunt del que ja s’ha convertit en un mite del nostre país: l’Aitana Bonmatí. Quan la noia ha fet referència als valors de lluita que li han transmès els seus pares, s’ha afanyat a acusar el seu pare, Vicent Conca, de terrorista. I quin acte terrorista va cometre? Doncs que l’ínclit jutge Garzón el va fer detenir l’any 1992 quan era militant de l’MDT. Tant li fa que l’estat espanyol hagi sigut condemnat pel Tribunal dels Drets Humans per les tortures a què es va sotmetre els detinguts en aquella operació prèvia als Jocs Olímpics. Quan es tracta de salvar la unitat d’Espanya, ja hem vist que tot s’hi val. Definitivament, aquest personatge il·lustre encara té moltes coses a aportar en defensa del lema “una, grande y libre”.

CARTA AL DIRECTOR

 EL 9 NOU 01/09/2023

PREMI LITERARI "GUILLEM DE BELIBASTA"

Tragó és un poble de 60 habitants que pertany al municipi de Peramola, a tocar d'Oliana. Fa ja nou anys que celebren aquest certamen literari que és un dels més ben dotats econòmicament de la seva categoria. És sorprenent la implicació de tothom en l'organització d'un esdeveniment cultural d'aquesta categoria, i no em puc estar de pensar que si això es donés arreu del nostre país, potser les coses anirien d'una altra manera.
Ahir em van convidar, com a finalista, al sopar i l'acte de lliurament dels premis. L'acollida, el tracte, la relació amb organitzadors, jurat, autoritats i finalistes, la perfecta organització de l'acte... Tot plegat fa que la Dolo i jo ens hàgim endut Tragó i la seva gent al cor per molt de temps.
En aquestes ocasions, el menys important resulta el premi, que en el meu cas va ser un accèssit pel relat "Llàgrimes verdes" i suposava la publicació del text juntament amb els altres quatre premiats. Una altra injecció de motivació per seguir escrivint.

AVINYONET DE PUIGVENTÓS

VETLLADA POÈTICA

Ahir al vespre vam ser a Avinyonet de Puigventós, un petit poble de l'Alt Empordà que té un encant innegable. Haver quedat finalista al Concurs de Poesia que celebren cada any ens ha permès descobrir aquest llogarret que, si no fos per això, segurament no hauríem visitat mai.La trobada de lletraferits es va desenvolupar amb la lectura de tots els poemes finalistes i algunes actuacions musicals que la complementaven. Sincerament, crec que aquests formats s'haurien de posar al dia perquè s'eternitzen i no conviden a interessar-se per la poesia, però l'espai exterior triat era excepcionalment acollidor i ho compensava.
En tot cas, el meu agraïment als organitzadors del certamen i al jurat per haver considerat que el meu poema mereixia ser publicat enmig de l'altra llarga vintena de textos.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 92

POLITICA FICCIÓ

El senyor Pedro Sánchez accepta totes les condicions que li imposen els partits minoritaris i surt elegit president pels propers quatre anys.
A l’hora de formar govern, nomena un ministre d’ERC per a la cartera de transports, comunicacions i agenda urbana (i soluciona el problema de RENFE i el corredor mediterrani); un ministre de JUNTS per a la cartera d’economia (i posa ordre als comptes estatals desinflant partides innecessàries); un ministre del PNB per a la cartera d’indústria (i aconsegueix que el sistema industrial basc s’exporti a tot l’estat); un ministre de BILDU per a interior (i aboleix la Guàrdia Civil, per exemple)... No considerem els ministres de Sumar que se suposa que n’hi haurà tres o quatre, però ja els està bé disposar de carteres socials, d’igualtat, de feminisme, fins i tot de cultura o treball.
En cosa de mig any s’organitza un referèndum d’autodeterminació que tot i els esforços dels partits independentistes dona resultats negatius perquè la gent n’està fins als pebrots de tots ells, i arriben a la conclusió que si de debò governéssim nosaltres hi hauria ball de bastons cada setmana.
Com a contraprestació i premi, el govern central millora el finançament econòmic i la balança fiscal s’equilibra de forma raonable.
No tornem a parlar de la independència fins d’aquí a vint-i-cinc anys, una cosa que a mi ja no em preocupa gens perquè segur que estaré criant malves.
Veieu que bonica pot arribar a ser la ficció?

REFLEXIONS DE JUBILAT, 91

COMPORTAMENTS DE “TIFOSSI”

El que ha passat amb la dreta i la ultradreta després de les eleccions municipals i autonòmiques només té una explicació: han aplicat criteris de vencedor que corresponen més aviat a qui celebra una lliga a la Cibeles que no pas la necessària prudència que hauria de guiar els passos dels qui pretenen governar des de la credibilitat que es guanya amb la confiança.
Posar al davant de tres parlaments autonòmics tres personatges extrets de la caverna del franquisme autàrquic és un despropòsit. Permetre que un extorero sigui vicepresident i conseller de cultura seria un acudit de mal gust si no fos perquè es tracta d’un acte de revenja. Prohibir les classes en català (valencià) a les zones del país on la llengua catalana no es considera pròpia també és un acte de revenja. Prohibir publicacions catalanes a les biblioteques és d’una insensatesa inaudita. Humiliar una companya de partit a Extremadura, fent-li empassar el gripau d’haver d’acceptar els troglodites contraris a tot el que pugui fer olor de llibertat, és de ser pocavergonya i supremacista.
I tot això segur que els ha passat factura a les urnes, perquè alguns dels qui els havien votat, en veure el desastre que s’apropava han posat el fre de mà, s’ho han repensat i han reculat fins a la darrera cruïlla per agafar un altre camí.
I ara tenim els de sempre, els que tenen molt mal perdre, emprenyats amb el món mundial i buscant culpables del seu fracàs. I a mi em fan por, molta por perquè tenen aliats molt poderosos a les cúpules de poder reals de l’estat (jutges, banquers, grans empreses, exèrcit, alts funcionaris...) i segur que a algun capcalent se li acudirà que es poden fer disbarats acusant de frau, il·legitimitat, traïció, etc. En Trump els va ensenyar el camí.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 90

TANQUEM LA PARADETA

Es veia a venir: hi havia indicis prou contundents per pensar que la cosa anava de mal borràs, que duien el carro pel pedregar. Els resultats d’aquestes darreres eleccions demostren que aquella majoria independentista a la qual alguns il·luminats encara s’aferren se n’ha anat a can Pistraus perquè, tot i que sóc de lletres, sé sumar i a mi només em surt un 28%. I no cal que em vinguin a dir que la lectura no es pot fer així perquè no sé quines mandangues del vot dual, de la baixa participació, etc.
Si en el moment que caldria anar més units que mai, a ningú li ha importat perdre un ull a condició que l’adversari quedés cec, no seria d’estranyar que tots acabéssim amb un bastonet blanc. Amb els cants de sirena que arriben de lluny, l’obsessió per la poltrona dels altres, la radicalitat extrema dels tercers i l’estúpida tossudesa dels qui no han arribat a l’1% hem aconseguit els resultats més galdosos de tota la història del moviment d’alliberament iniciat fa més d’una dècada.
I ara què? A minimitzar els efectes de la garrotada i fer la viu-viu? Sense un canvi de lideratges i la ferma decisió de començar de zero i treballar colze a colze, això nostre no té cap futur. I quan abans comencem, millor per a tots.
No sé com acabarà tot plegat, però recordem que hem salvat els mobles gràcies a l’estupidesa dels troglodites revengistes i negacionistes que així que han tocat poder s’han afanyat a cometre disbarats, un fet que no ha passat inadvertit als qui, vull considerar que de bona fe, havien cregut en ells per resoldre el catàleg de problemes que tenim pendents de resoldre.