Aquesta locució que no arriba a la categoria de frase feta me la va recordar ahir la Núria Serrabassa i em va fer gràcia perquè feia molt de temps que no la sentia, amb el que l’havia fet servir de petit quan encara vivíem a Can Sargantana al costat de Sant Francesc s’hi Moria. El jove poeta osonenc Carles Dachs, amb qui comparteixo tasques de jurat als Premis Literaris de Gurb, va guanyar el Premi de Poesia Maria Mercè Marçal de 2015 amb un poemari titulat “A dalt més alt”, i com que la poesia sembla la germana petita de la nostra literatura, m’ha semblat oportú esmentar-ho.
L’expressió es fa servir per referir-nos, a les cases de pagès tradicionals, a l’espai sota teulada, el que ara en diríem les golfes, que era el lloc destinat a graner, on s’assecava i es mantenia lliure d’humitats i també protegit de robatoris, el resultat de la collita.
“Pujar els sacs de cinquanta quilos d’ordi a dalt més alt era una tasca d’allò més feixuga, i acabàvem el dia esllomats.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada