DISCIPLINA DE PARTIT

Malament anem si ens dediquem a fulminar persones per expressar opinions raonables, malament. Jaume Alonso Cuevillas va dir el que la majoria d’aquest país comença a veure clar: que declaracions altisonants, que només serveixen per arrencar l’aplaudiment incondicional dels independentistes radicals i tenen l’estranya virtut d’engreixar el recompte de greuges provinents de la justícia no justa de la metròpoli, no porten enlloc i seria qüestió d’anar actuant amb més intel·ligència que l’enemic. Potser el seu pecat va ser qualificar-les de bestieses, potser. Jo les qualificaria de foc d’encenalls i així potser no rebria el clatellot que li han ventat. Però aquesta mena de tendència a la uniformització monolítica de l’opinió dins de cada partit fa temps que em resulta preocupant. Cada vegada que veig en una votació del Parlament com hi ha el cap de files de cada partit que assenyala amb la mà alçada l’opció que han de votar els seus correligionaris hi ha alguna cosa que se’m regira a l’interior. Tanta lluita per la llibertat, tants anhels de democràcia, tanta valoració de la llibertat d’expressió per acabar renunciant-hi per culpa de la disciplina de partit?
A veure si resulta que m’estic tornant àcrata sense adonar-me’n. Hi hauré de reflexionar.