90 ANYS

Quan el 12 d’abril de 1931, Lluís Companys va proclamar la República Catalana des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, n’hi havia molts que pensaven que acabava de “marcar-se un farol” (ho sento per no haver trobat equivalent correcte en català) i que la resposta des de la centralitat de l’estat seria contundent i tràgica. Però en Macià no va voler ser menys i va fer el mateix des del balcó de la Diputació de Barcelona el dia 14 d’abril. Els avalaven, simplement, els resultats d’unes eleccions municipals que van voler convertir en plebiscitàries, i tothom temia la repressió consegüent de l’exèrcit espanyol. Però vet aquí que, com que els republicans havien guanyat a la majoria de les grans ciutats de l’estat i en “Cametes” (Alfons XIII) no se sentia prou recolzat per l’exèrcit, el rei va fotre el camp amb la cua entre cames i el mateix 14 d’abril Niceto Alcalá-Zamora va declarar la República Espanyola des del balcó del Ministeri de Governació.

La nostra república va durar ben poc perquè al cap de tres dies tres ministres del govern provisional de Madrid (Marcelino Domingo, Luís Nicolau d’Olwer i Fernando de los Ríos) viatgen a Barcelona i convencen Francesc Macià que faci marxa enrere i accepti la bona voluntat del govern central que es compromet a restaurar la Generalitat de Catalunya i acceptar l’Estatut d’Autonomia que s’aprovi al nostre país. L’estatut de Núria (1932), aprovat en referèndum, va ser “ribotat” per les Corts Espanyoles (perquè vegeu que la història sempre es repeteix) abans d’aprovar-lo definitivament.
Però quedem-nos amb el “farol” de Lluís Companys. Quina casualitat que tants anys després (2017) hi hagués algú (Carles Puigdemont) que volgués tornar a anar de “farol”! Suposo que devia voler comprovar si funcionava i l’estat espanyol s’avenia a negociar. I ja en veieu els resultats: ni ha fugit el Borbó, ni s’ha fet efectiva la República Catalana amb què ens van entabanar, ni ens han ofert res de nou que pugui esmorteir els nostres anhels. Només repressió, presó, exili, inhabilitacions, retallades de poder i una submissió cada vegada més evident als designis de la “Corte y Villa”.
I encara hi ha qui parla d’embats i desbordaments democràtics. Vinga, home! Celebrarem el 90è aniversari d’una realitat, mentre evitem escoltar els cants de sirena que emeten els mediocres polítics actuals que hauríem de decidir-nos a escombrar d’una vegada per totes. Us imagineu els centenars de càrrecs de confiança que en aquests moments pul·lulen per l’administració i que es resisteixen a deixar la poltrona? Jo diria que l’autèntic problema són precisament aquests. Deixo per un altre dia la diferenciació entre “Administració” i “Govern”. Sort en tenim de la primera. De moment.