DEMÀ ENCARA VOLARAN LES ORENETES

Avui he anat a parlar del meu primer llibre amb els nois i noies de 3r d'ESO de l'Escola Vedruna-Tona, que l'han llegit durant aquest tercer trimestre. Poder parlar amb els lectors de "Demà encara volaran les orenetes" és una experiència interessant. Ja fa deu anys que va sortir a les llibreries i, d'ençà, un parell de milers de persones em consta que l'han llegit. Poder posar cara i ulls als lectors d'una obra pròpia és un privilegi per als autors, conèixer la seva opinió, respondre als seus dubtes, comentar-ne alguns aspectes és un bon exercici d'allò que jo en dic "continuar aprenent a escriure". Gràcies.

TORNA, TORNA, SERRALLONGA!

Dins la campanya "Lluites compartides" d'Òmnium Cultural, dissabte es va presentar a Vic l'exposició que commemora la lluita de tota la comarca contra la pretesa explotació de mineral d'urani a la zona del Collsacabra i les Guilleries. Em van demanar si els podia redactar el text de l'exposició i m'hi vaig avenir amb tota la il·lusió del món. La quantitat de documents i testimonis que em van fer arribar em va portar records de quatre dècades enrere. Dissabte passat es va inaugurar l'exposició en un lloc emblemàtic d'aquest moviment: el pati del col·legi Sant Albert, ara Biblioteca Joan Triadú. Trenta-nou anys després d'estrenar-se, els Esquirols van tornar a cantar al mateix lloc la cançó "Torna, torna, Serrallonga". El Comitè Antiurani d'Osona va arribar a agrupar en un mateix objectiu tota la gent de la comarca. Els darrers en apuntar-se al moviment van ser els partits polítics i els sindicats. No n'hem après gens. 

DES D'UNA CABANA DALT D'UN UN FAIG

Cap al tard,

la fageda despullada

es guarneix

amb una harmoniosa piuladissa

d’ocells entremaliats

que juguen a fer-se fonedissos

entre el brancatge escardalenc.

Una ermita al cel suspesa

esguarda el Puigmal des de lluny.

I el Pedraforca, sentinella,

vetlla el son amb serenor.

Dalt del cel,

mil picarols inaudibles

s’estenen damunt el bosc.

                        Vallclara (Sant Hilari)

                        2 d’abril de 2017

UN MAR DE COLOR ROSA

Passejar-se enmig de camps de fruiters florits és un plaer indescriptible. La iniciativa de l'Ajuntament d'Aitona amb la creació de Fruiturisme és un encert i s'ha d'agrair. Allò que hem vist tantes vegades dels cirerers florits al Japó resulta que ho tenim a tocar de casa.
Poder aturar-te en un camp de nactariners i escoltar el relat de viva veu de qui els cuida no té preu. Si a més es presenta com a "pagès per vocació, per devoció, per passió i pel que faci falta", podeu comptar que l'activitat resulta del tot rodona.
Per si fos poc, hem fet el camí vora el riu Segre des de Soses fins a Aitona i hem avistat tantes aus que la llista resultaria llarga: ànecs coll-verds, corbs marins, polles d'aigua, agrons blancs, cigonyes, una dotzena de cignes...

CAVALCADA DE REIS A VIC

El merder que han muntat amb uns fanalets que porten l'estelada és per a fer-s'ho mirar. Fa anys que volten per aquestes terres, d'ençà que el símbol independentista va passar a ser motiu mercantil d'àmplia acceptació. Fa anys que vaig a la cavalcada de Vic i sempre hi ha alguns d'aquests fanalets i mai ningú no ha fet cap escarafall. Ara la caverna centralista ho ha aprofitat per muntar l'enèsima campanya de desprestigi del procés. I què? Suposo que en l'exercici de la seva santa (i cada vegada més reduïda) llibertat els pares tenen dret de posar en mans del seu fill un fanalet amb l'estelada. De la mateixa manera que van amb ells a les manifestacions de cada 11 de setembre. A més, estic segur que no hi haurà cap d'aquests nens que (molt més lliures i respectuosos del que els curts de gambals pensen) avergonyeixi cap amic perquè no el porta. Personalment, trobo que el ditxós fanalet és una mica pobre (en el sentit estètic) i que limita l'enorme imaginació dels nens a l'hora de construir-ne. Em quedo amb el comentari del meu veí Aran de tres anyets que en mostrar-me el fanalet jo li vaig dir: "Quin drac més bonic!", i em va contestar: "No és un drac, Joan. És un dinosaure. Els dracs són verds!" Allò era un fanalet de veritat!

NADAL 2016

Obrim els ulls damunt la fina línia

que ens manté de peus a terra temps i temps,

enlairem el cor estels amunt, fent via a l’infinit

i sentim-nos anodines i menudes engrunes d’univers.

Guaitem de lluny estant la nostra vida grisa,

esbotzem l’absurda closca protectora

i esquincem efímers embolcalls intranscendents.

Aquest Nadal ens escauria repensar-nos

des d’una estricta, pura, imprescindible humilitat.

SALUTACIÓ DEL PRESIDENT DE LA COMUNITAT VALENCIANA

Acabo de rebre una salutació molt especial amb motiu del Premi Micalet de Teatre 2016: la del President de la Generalitat Valenciana. Ja sé que pot ser insignificant, però és una mostra evident de la unitat de la nostra llengua, una unitat essencial per a la seva preservació. Tant de bo ara que bufen vents favorables puguem tornar a reconstruir els ponts de comunicació que durant més de vint anys s'han dedicat a destruir.

PREMI MICALET DE TEATRE 2016

Acabo de rebre el "Premi Micalet de Teatre" atorgat per la Societat Coral el Micalet de València. No cal dir que per a mi ha estat un honor, però sobretot la satisfacció d'haver pogut compartir la vetllada amb Marc Granell, un poeta actual a qui han reconegut la seva obra literària i també el seu compromís amb la llengua i la recuperació nacional del País Valencià.

 "Permeteu-me que, en adreçar-vos aquests quatre mots d’agraïment faci referència a tres realitats que em vénen presents en aquest moment. En primer lloc, us haig de dir que em fa molt feliç haver pogut contribuir amb la meva humil aportació literària al reforçament de la unitat de la llengua catalana, una unitat que hi ha qui s’entesta a fraccionar, potser per allò que ens ve dels romans “divide et impera”. Diguem-ne com vulguem: valencià-català, català-valencià, valencià-català-balear. No és important el terme que usem sinó allò que volem significar de trobada i d’unitat cultural amb respecte a la diversitat. En segon lloc, manifestar-vos que produeix una notable satisfacció el fet d’haver pogut contribuir amb un granet de sorra al manteniment d’una memòria històrica no prou ben protegida. L’acció de “Cota 705” se situa en plena Batalla de l’Ebre i aporta elements de reflexió que casen perfectament amb aquest objectiu. Sóc dels qui pensen que quan no guardem memòria dels errors estem fatalment condemnats a repetir-los. Hi ha encara un tercer motiu, aquest més íntim i personal, que voldria posar de relleu. Per als qui ens dediquem a escriure en aquesta nostra llengua, rebre un premi sempre suposa una important motivació, i us asseguro que amb el d’avui he aconseguit càrrega d’energia per seguir fent-ho durant força temps. I res més. Permeteu-me la gosadia de dir-vos les darreres paraules en la vostra variant lingüística que també vull fer meva: “Us agraïsc de tot cor aqueix guardó i portaré el vostre reconeixement molt endins la resta de la meua vida.”

Tardor

Vestim amb peces amples, tons de gris,

ocres, marrons i vermells esgrogueïts;

fonem-nos amb el sòl, ara estantís,

i esperem la vinguda de les nits.

Respirem blans aromes de desig,

prenem la mà que ens ha portat alè.

Les fulles mortes fan d’aquest trepig

la melodia d’un camí serè.

Convida el temps al suau recolliment

que endreça el cor i cau a l’esperit.

Tapís rogenc al cel, cap a ponent.

La llar acull la manca de delit

i tot davalla al fons d’un firmament

que empara el mot que neix a dins del pit.

UN 12 D'OCTUBRE BEN GALDÓS

Que el senyor Fernández Díaz em titlli d'indigent cultural, a mi i a tots els qui pensem que allò d'Amèrica va ser un immens genocidi, no em fa ni fred ni calor, més aviat el retrata a ell com a indigent ètic, moral i cultural, però no ens ha d'estranyar perquè ha donat moltes proves fefaents de la seva baixesa. 
Que en quaranta anys de democràcia l'estat no hagi estat capaç de fer desaparèixer aquesta rèmora anacrònica del franquisme és una altra misèria dels residus en descomposició de l'imperialisme espanyol que mai no ha estat capaç d'aprofitar una d'aquestes tronades cimeres iberoamericanes per demanar perdó, fer acte de contrició i propòsit d'esmena davant els actuals líders i representants dels països americans que van conquerir, "alfabetitzar", "convertir" i, sobretot expoliar.
Dit això, convé també pensar que analitzar aquella realitat al cap de cinc segles amb l'optica i el punt de vista actual, amb uns valors actuals i uns drets humans compartits mundialment, no deixa de ser una mica arriscat. Ho dic perquè tenim una tendència preocupant a usar el recurs fàcil de comparar genocidis, i les referències més properes les tenim molt vives i presents.
Si ens entestem a gratar en fets històrics remots i analitzar-los amb patrons ètics actuals, anirem massa enrere i algú parlarà de la desaparició dels neandertals a mans dels sàpiens sàpiens i ho posarà com a exemple del primer gran genocidi.

PARLEM D'ACCENTS DIACRÍTICS?

Quatre dècades explicant a classe que són les mores que mengen móres i no a l'inrevés, que els óssos no deuen tenir els ossos peluts, que tinc un nét i unes nétes molt net i netes, i quan ja estic a punt de llençar la tovallola i donar-me per vençut em vénen (no venen) a dir que aquests esforços (tot i que siguin continguts) han resultat d'allò més estèrils?
Sí, ja sé que no els volen pas eliminar tots, només faltaria! Que en volen mantenir poc més d'una dotzena. Si els altres se'ls volen carregar perquè són (que no tenen son) mots poc usats, no veig quina nosa hi fan, la veritat.
Posats a treballar per a la modernització de la llengua, se m'acudeixen altres possibilitats: poden eliminar la l·l i posar seny pràctic en tot allò que es refereix a l'ús dels pronoms febles.
I si volen tirar per la banda de les barbaritats, poden facilitar la tasca dels mestres:
-eliminar la grafia "h" menys en les onomatopeies i el mot halar,
-eliminar la "v", que al cap i a la fi sona igual que la grafia "b",
-eliminar les grafies mudes,
-canviar la correspondència so grafia g/j eliminant el dígraf gu
-fer l'equivalència "s" essa sorda i escriure "z" sempre en la sonora,
-afegir una grafia nova per a la vocal neutra...
La cosa quedaria més o menys així:
"æbui no e pogut llæji la nobelæ que m'as æmbiat æ cazæ pærquè e pæsat masæ æstonæ æscribin æquet ærticlæ"
Fa força mal d'ulls, però també ens hi podem acostumar. En aquest país som de mentalitat oberta.

11 DE SETEMBRE DE 2016

Hem anat a Salt a passejar l'estelada i a bategar amb milers i milers d'altres cors que senten el mateix que nosaltres. Tant de bo aquesta sigui la darrera manifestació de reivindicació i l'any vinent pugui ser de celebració.