Que el senyor Fernández Díaz em titlli d'indigent cultural, a mi i a tots els qui pensem que allò d'Amèrica va ser un immens genocidi, no em fa ni fred ni calor, més aviat el retrata a ell com a indigent ètic, moral i cultural, però no ens ha d'estranyar perquè ha donat moltes proves fefaents de la seva baixesa.
Que en quaranta anys de democràcia l'estat no hagi estat capaç de fer desaparèixer aquesta rèmora anacrònica del franquisme és una altra misèria dels residus en descomposició de l'imperialisme espanyol que mai no ha estat capaç d'aprofitar una d'aquestes tronades cimeres iberoamericanes per demanar perdó, fer acte de contrició i propòsit d'esmena davant els actuals líders i representants dels països americans que van conquerir, "alfabetitzar", "convertir" i, sobretot expoliar.
Dit això, convé també pensar que analitzar aquella realitat al cap de cinc segles amb l'optica i el punt de vista actual, amb uns valors actuals i uns drets humans compartits mundialment, no deixa de ser una mica arriscat. Ho dic perquè tenim una tendència preocupant a usar el recurs fàcil de comparar genocidis, i les referències més properes les tenim molt vives i presents.
Si ens entestem a gratar en fets històrics remots i analitzar-los amb patrons ètics actuals, anirem massa enrere i algú parlarà de la desaparició dels neandertals a mans dels sàpiens sàpiens i ho posarà com a exemple del primer gran genocidi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada