TRENCAR-SE COLL I BARRES

Aquesta expressió sempre m’ha fet molta gràcia. Si ens parem a pensar en el seu sentit propi, la realitat que explica és necessàriament tràgica: trencar-se el coll significa dinyar-la per necessitat i si parlem de barres, no te’n dic res d’aquest os que difícilment es pot enguixar per esperar que torni a soldar-se i poder mastegar els aliments. 
En tot cas, fa temps que no la sento i no l’hauríem de perdre. 
“Baixant amb la bici per aquelles trialeres va cuidar trencar-se coll i barres.”

ARA VE QUAN EL MATEN

Aquesta expressió sempre m’ha recordat el company de butaca que ja ha vist la pel·lícula i no es pot estar d’anar avançant esdeveniments, allò que ens hem malacostumat a anomenar “espòilers”. En tot cas, el sentit figurat ens porta a advertir que en qualsevol procés s’apropa un moment crucial, una situació difícil on hi haurem de posar tota l’empenta si en volem sortir airosos. 

“Portem tot el matí preparant el terreny i fent el forat per plantar-hi el tronc. Ara ve quan el maten. S’ha d’aixecar aquest buscall i només som dos. T’hi veus amb cor o anem a buscar reforços?”

PAGA QUE ÉS GATA

Aquesta expressió se sol usar quan és hora d’afluixar la mosca, una altra de les frases fetes que serveixen per refermar el fet d’haver de pagar, sobretot quan no se’n tenen prou ganes. L’expressió sembla que ve d’una rondalla antiga que explicava com una colla d’estudiants afamats anaven voltant pels hostals de la Plana proveïts d’un sac on hi havien ficat un gat. De tant en tant li clavaven alguna coça perquè l’animal donés senyals de vida. A l’hora de pagar, feien una proposta a l’hostaler: si endevinava què duien al sac, pagaven doble, si no ho endevinava els sortia el menjar de franc. Quan l’hostaler, que havia sentit perfectament miolar el gat, els contestava en aquest sentit, ells deien: “Paga, que és gata!”
“Au va, para de queixar-te i somicar que avui vas granat. Paga, que és gata!”

PAGAR AMB LA CARA

En sentit estricte, deuria ser acostar la cara al datàfon a l’hora de pagar, sense necessitat de treure la targeta o el mòbil, una realitat que no trigarem a veure, perquè es veu que l’iris de cadascú és tan únic com ho poden ser les empremtes dactilars. Però el seu sentit figurat té més a veure amb aquella dita que la cara és el mirall de l’ànima i la podem llegir sense por a equivocar-nos. Altres vegades, també la podem fer servir per expressar que sense paraules ja ens ho han dit tot.
“Aquest només pot fer papers de dolent. Amb la cara ja paga.”
“Has vist quina reacció ha tingut? Amb la cara ja paga!”

SEMBLAR EN PEPITO VA DE CURT

Aquesta és una expressió que jo devia haver sentit cada tardor quan tornava a posar-me els pantalons llargs per fer front a l’hivern glaçat i boirós de la Plana de Vic. El creixement anual obligava la meva mare a desfer la vora dels pantalons i allargar-los un parell de dits perquè tornessin a caure damunt les sabates. Tot això passava quan la roba durava uns quants anys, no com ara que cada temporada fem foc nou dels armaris.
“On vas amb aquests pantalons? Que no veus que ensenyes tot el turmell? Sembles en Pepito va de curt.”

TOCAR-NE DE CALENTS

Aquesta expressió fa referència al fet de disposar de diners físicament i amb una certa abundància, una realitat que amb els temps que corren i tirant de targes de pagament i de crèdit fins i tot per comprar el pa està perdent bona part del seu sentit. Hi ha una altra expressió que pot ser sinònima: “ANAR GRAS”.
“Feia temps que no en tocava de calents, però noi, això d’anar a fer hores a les tardes i cobrar en negre és tota una experiència.”

REFLEXIONS DE JUBILAT, 17

DAMNIFICATS D’ALT STANDING

No us ha sorprès la celeritat amb què han trobat solució per als damnificats de l’incendi del macrobloc de pisos del barri de Campanar a València? Han trobat un bloc nou de pisos de protecció oficial encara per estrenar i aniran reallotjant els damnificats començant per aquelles famílies que tenen fills petits.
Si feu un mínim esforç de comparació amb els que han hagut de fugir de casa per por que els caigués a sobre als blocs amenaçats de ruïna de Badalona, us adonareu que la resposta no és tan contundent, malgrat que els responsables polítics de gestionar els desastres siguin en tots dos casos del PP.
Això em fa arribar a la conclusió que hi ha damnificats de diferents categories, i a la planta baixa de la piràmide hi hauria els benaventurats que viuen ocupant naus industrials abandonades on quan es cala foc han de fugir per cames i buscar-se la vida.
Però en aquest cas els habitatges eren d’un nivell elevat, per tant se suposa que els propietaris i llogaters devien tenir possibles, i amb aquests s’hi ha de quedar bé. Collons com grinyola tot això de la igualtat!

REFLEXIONS DE JUBILAT, 16

NO HI HA UN PAM DE NET!

La darrera descoberta de corrupció política que ha aparegut, la d’un tal Koldo Garcia, que com tants d’altres (el germà de l’Ayuso, per exemple) va aprofitar el desgavell de contractacions de la pandèmia per cobrar comissions milionàries, ens demostra que de miserables sense cap mena d’ètica n’hi deu haver en tots els partits polítics i els únics que se’n deuen salvar són els que no han governat mai.
Pensar que mentre la gent es moria davant la impotència dels professionals que havien de fer front a una pandèmia sense material de protecció, sense medicaments i sense cap preparació específica, hi havia qui s’estava embutxacant euros a cabassades ho trobo d’una baixesa moral indescriptible.
La pregunta que em ve al cap és com pot arribar a assessor d’un ministre algú que van rebutjar per entrar a la Guàrdia Civil perquè tenia antecedents penals i que la feina més reeixida que va tenir va ser la de goril·la d’un club nocturn?
Aquesta contractació a dit d’assessors i nomenament de càrrecs de confiança que fan tots els partits polítics així que entren en un govern deu ser la via més rapida perquè els inútils, els penques i els vividors acabin fent carrera. Alguna mena de control s’hauria d’exercir sobre aquest personal que són sangoneres de l’administració pública.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 15

COP D’ESTAT

Ves, fins avui no m’he adonat que ahir era 23 de febrer. Suposo que tots recordem perfectament on érem quan el fdp (a aquell sí que li agradava la fruita) d’en Tejero va assaltar el Congrés dels Diputats pistola en mà.
És una data inesborrable de la nostra memòria, tot i que en aquells moments encara ni tan sols intuíem què hi havia al darrere del pronunciament militar, que no n’arribàvem a intuir les conseqüències, i que alguns dels efectes els vam acabar de copsar el 2 d’octubre de 2017.
Ja ningú no dubta que darrere d’aquell cop d’estat (aquell sí que ho era, collons!), que tothom va donar per sortosament fallit, hi havia el “fugado” (aquest sí que ho és) “campechano” que acabarà els seus dies lluny del país on el va deixar regnant en Franco, i que va aprofitar la seva immunitat per cometre tots els delictes, abusos i martingales que el seu cervell Borbó malalt li va donar a entendre.
I resulta que encara va aparèixer com el salvador de la democràcia, una consideració que qui més qui menys li va atorgar. Redeu, que en podem arribar a ser de rucs!

REFLEXIONS DE JUBILAT, 14

MÚSICA INDESITJABLE

És molt probable que, anant a peu per dins del poble us hàgiu creuat amb algun espècimen d’aquests mutants que, al volant del seu cotxe normalment tunejat i amb els vidres abaixats, us fa escoltar la sorollada que emet el seu equip de so amb potència mesurable en megavats, que ell deu considerar música celestial, atesa la cara de satisfacció amb què circula.
Sempre m’he quedat amb les ganes d’aturar-ne un i comunicar-li que el so de màquina de batre que em fa escoltar em desagrada profundament i que les ordenances municipals deuen dir alguna cosa relativa al nivell de decibels amb què contamina sonorament l’espai urbà.
De vegades, sobretot de nit, he arribat a sentir algun d’aquests salvatges des dins de casa, i deu picar fort, perquè els vidres dobles amb aïllament acústic no són capaços de retenir l’embat de les ones acústiques desbordades. És llavors quan em venen ganes d’abrigar-li una galleda d’aigua des de la finestra, però me n’estic perquè, quan tingués la galleda plena, ell ja seria carrer enllà desvetllant altres veïns.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 13

QUIN JUTGE!

La pobra veïna d’origen africà de Santa Margalida (Mallorca) que porta un quart de segle integrada a la població i relacionant-se amb els seus veïns en un perfecte català, no “ha justificat un grau suficient d’integració a la societat espanyola” per poder aconseguir la nacionalitat d’aquest país d’opereta.
L’entrevista que el jutge li va fer, i que ella suposava que seria en català, l’únic idioma que parla perquè és l’oficial de la comunitat autònoma on resideix, va ser en castellà, una llengua que només coneix gràcies a un parell de cursets organitzats pel seu ajuntament.
Quin malànima estúpid pot denegar aquest dret emparant-se en la constitució? O sigui, que un jutge que no deu saber un borrall de català, perquè el deu considerar poc menys que una mena de dialecte o argot parlat per la xusma amb qui no es relaciona, pot ser ciutadà de ple dret de Mallorca i la pobra dona, evidentment molt més mallorquina i catalana que ell, no té prou voluntat d’integració a la societat que l’ha acollida.
“Cosas veredes, amigo Sancho, que faran fablar las piedras”. He buscat una referència en la llengua imposada i he trobat aquesta expressió del Quixot de Cervantes.

REFLEXIONS DE JUBILAT, 12

ENCARA MÉS INCIVISME

Si per aquelles coses s’escau que us trobeu passejant pel camí que transcorre paral·lel al costat del riu Gurri, tant si ho feu cap al nord amb direcció a Malloles com si ho feu cap al sud, cap a la font dels Frares, us recomano que vigileu bé on trepitgeu i no se us acudeixi apartar-vos ni un pam del camí fressat.
Fa un cert temps, vaig recriminar al propietari d’un gos que deixés la tifarada que acabava d’evacuar i s’allunyés sense recollir-la. Em va contestar que el gos no havia pas defecat al camí, sinó al marge damunt de l’herba i que allà no estava pas obligat a recollir-ho. No recordo exactament què li vaig dir, però em sembla que em vaig referir als meus dubtes sobre el raonament que acabava de fer a manera d’exculpació.
Aquest diumenge mateix vaig poder comprovar que un altre cívic propietari de gos, que per la mida es podria comparar a un vedell, deixava amb total impunitat una monumental tifarada just en aquella línia poc marcada entre el terra fressat i la fullaraca de sota els arbres. Segurament havia d’haver-li fet notar la meva disconformitat amb el seu comportament, però què voleu que us digui! Em cansa aquesta feina d’agent cívic sense cap mena de reconeixement i amb resultats tan poc reeixits.