NO TOT SÓN FLORS I VIOLES

Què més voldríem que sempre ens ponguessin totes! Però aquesta nostra vida està feta de vivències bones, no tan bones, dolentes i molt dolentes, i hem d’anar-les entomant com venen i adaptant-nos a les conseqüències dels fets. Quan algú es queixa d’algun entrebanc o destret, podem aplicar-li aquesta dita.

“Què et pensaves? Que tot aniria sobre rodes? Ja t’ho podies imaginar que no tot serien flors i violes.”

TOCAR EL BOTET

Anar insistint en dir coses molestes a algú perquè es piqui, molestar-lo sense parar. No sé si heu vist mai un botet, però es tracta d’un reclam per atreure ocells. Deu ser la insistència en anar produint el so del reclam el que li ha donat el sentit figurat d’aquesta frase feta.

“No va parar de tocar-me el botet fins que al final el vaig engegar a dida de males maneres.”

QUI TÉ EL CUL LLOGAT, NO SEU QUAN VOL

Ja se sap, si treballes a compte d’un altre, estaràs sempre subjecte a la seva voluntat i rarament podràs fer el que tu vols o fer-ho com tu voldries. Aquesta dita està especialment indicada per al jovent que s’inicia en el món laboral i que sembla que no té la paciència que abans es reconeixia als “aprenents”, una figura que potser caldria recuperar si volem tenir operaris de qualitat per a les feines que ara sembla que ningú vulgui fer. Falten paletes, pintors, electricistes, llauners...

"Per molt que et queixis, no aconseguiràs canviar la seva manera de fer. Ja et vaig dir que qui té el cul llogat no seu quan vol.”

SENTIR TOCAR CAMPANES

Té el sentit d’haver escoltat vagament alguna cosa, però no saber-ne res en concret ni amb gaire fiabilitat. El toc de campanes dels pobles són el darrer element d’una cultura basada en la comunicació oral, la que captem amb l’oïda. No l’hauríem de perdre malgrat que molesti algú i pensi que s’haurien de fer callar els campanars en benefici del silenci nocturn.

“Ara que ho dius, em sembla que he sentit tocar campanes, però jo no ho donaria encara per segur. Vols dir que no ens haurien informat?”

QUI OLI REMENA, ELS DITS SE N’UNTA

Amb la corrupció que sembla que existeix en segons quines administracions i esferes de poder econòmic, es tracta d’una dita molt apropiada. Fa referència a les persones que administren bens que no són propis i que, de vegades, aprofiten per omplir la seva butxaca. Semblantment, quan diem que han untat algú, volem dir que l'han subornat. Vull creure que aquesta realitat és menys generalitzada del que ens pensem, però en tot cas cal considerar que el poder és molt llaminer i la voluntat humana massa feble. 

“Només fa un any que va entrar d’alcalde, i has vist quin cotxe s’ha comprat? Potser sí que és veritat allò que qui oli remena els dits se n’unta.”

34è PREMI DE NARRATIVA BREU D'ARTESA DE SEGRE

 Avui hem anat fins a Artesa de Segre a recollir el Premi de Narrativa Breu 2024. Han sigut molt generosos i han considerat que el meu relat "Insomni" mereixia aquesta consideració. Sembla que tinguin una certa debilitat per als meus textos, perquè ja m'havien premiat l'any 2022. En aquest cas es tracta d'una narració que, com la majoria de les que estic escrivint actualment i que potser a la llarga acabaran configurant un recull, té una dona com a protagonista. Aquest tipus de reconeixements m'aporten un punt de motivació per continuar escrivint, sobretot ara que disposo de moltes més hores per a aquesta activitat. 

QUE DÉU ENS AGAFI CONFESSATS!

Exclamació invocativa davant d’un possible problema greu o una expectativa que té tota la pinta de ser negativa. Es tracta d’una altra referència religiosa de la munió que conté la nostra cultura popular. La cultura catòlica es troba a la base de la nostra història i, malgrat que ara la tendència és defugir de tot el que fa olor d’encens, convindria que es donés a conèixer a totes les escoles. De vegades em pregunto com podran entendre els actuals alumnes la iconografia de la nostra pintura i escultura sense les mínimes bases de cultura religiosa catòlica. I no es tracta de proselitisme ni de fe, sinó del mateix tipus de cultura que ens aporta la mitologia clàssica, que també hem anat oblidant. En fi...

“Si en aquestes properes eleccions guanya l'extrema dreta, que Déu ens agafi confessats!”

PORTAR UN GOS A SOBRE

La fama de ganduls que se’ls ha anat atribuint als gossos ve del fet que sovint se’ls veu ajaçats tranquil·lament i això, a les cases de pagès, era tot al contrari del que feien les persones, que trescaven tot el sant dia perquè es veu que a pagès no s’acaba mai la feina. Quan es diu d’algú que porta un gos a sobre és perquè se’l considera mandrós, gandul, amb poques ganes de pencar. 

“Has acabat llogant en Miquel? No sé pas en què penses. Porta sempre un gos a sobre que no li deixa doblegar l’os de l’esquena.”

SER DE LES METES DEL DARRERE

No sé si heu vist mai una truja donar de mamar a la godallada. En tot cas, sapigueu que les dues darreres metes, que són les més petites, quedaven reservades per als més renocs perquè els més espavilats sempre s’aferraven a les més ufanoses. En conseqüència, dir a algú que és de les metes del darrere vol dir que fa tard a tot arreu. També es pot dir que “arriba a misses dites” o bé que “fa salat”, però la de les metes m’agrada especialment perquè se sent molt poc. 

“Osti noi, ets ben bé de les metes del darrere! Has arribat mai el primer en algun lloc? Perquè sempre fas tard...”

PLOURE A BOTS I BARRALS

Ploure de forma abundant i tempestuosa. Un bot és un recipient de cuiro de cabra que pot contenir vi, oli o algun altre líquid. Un barral és també un recipient per contenir líquids que pot ser de vidre, de terrissa o de fusta, amb formes diferents segons la seva procedència geogràfica. Aquí també dèiem “ploure a semalades”. Per semalada entenem el contingut d’una semal o senalla. En Joan Salvat-Papasseit aprofita aquesta expressió modificada al poema “Nocturn per a acordió”:
“Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
Vosaltres no sabeu que és guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja a barrals sobre els bots
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa”

“Amb la secada que hem patit, hauria de ploure a bots i barrals set dies seguits i potser ni així no arribaríem a omplir els pantans.”

RECORDAR-SE DE SANTA BÀRBARA NOMÉS QUAN TRONA

La santa patrona dels miners també és advocada de les tempestes. D’aquí ve aquesta dita que s’aplica a qui viu força despreocupat fins que apareix algun problema greu, un destret o una necessitat. Aleshores sí que s’encomanaria a tots els sants a condició de sortir-ne il·lès.
Es veu que Santa Bàrbara va néixer a Nicomèdia, prop del mar de Màrmara a començaments del segle III. El seu pare Diòscor era un tirà que, en assabentar-se que la filla s’havia convertit al cristianisme, la va tancar en un castell. La volia obligar a casar-se, però ella s’hi va negar dient que elegia Jesucrist com a espòs. El pare la va voler matar, però va aconseguir escapar-se. Desesperat, la va perseguir, la va capturar i la va torturar. La va flagel·lar, li va esquinçar la pell a tires, la va rebolcar damunt de pedres cantelludes i la va cremar amb ferros roents. Finalment la va enviar al tribunal on la van condemnar a decapitació. I va ser el propi Diòscor, el seu pare, l’encarregat d’executar-la al cim d’una muntanya. Però la llegenda explica que en decapitar la filla un llampec el va tocar i el va matar. D’aquí ve que aquesta santa sigui la patrona de tot el que explota, de l’artilleria militar, per exemple.

“Ara et preocupes pel que et pot passar? És ben bé que només et recordes de Santa Bàrbara quan trona.”

QUI NO VULGUI POLS, QUE NO VAGI A L’ERA

Si no vols veure’t emmerdat en algun fet que et pugui causar problemes o maldecaps, procura allunyar-te’n. Altrament, t’hauràs d’atendre a les conseqüències. Aquesta referència al món de pagès parla de batre el blat, una activitat que es feia a l’era, l’esplanada al costat de les cases de pagès on es parava la batuda per fer amb animals de peu rodó i més tard s’hi instal·lava la màquina de batre, un monstre sorollós que devorava les garbes i treia la palla per un tub llarg que queia damunt el paller, mentre el gra sortia per la part baixa, s’ensacava i es duia al graner, situat a la planta de dalt més alt de les cases de pagès. La polseguera que muntava la màquina endimoniada era espectacular.
“Jo ja et vaig avisar i et vaig dir que si no volies pols que no anessis a l’era. Oi que no em vas fer cas? Doncs ara no vinguis a somicar, perquè t’ho has buscat tu solet.”