ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 145

“FESOMIA”

La fesomia són el conjunt d’aspectes particulars de la cara d’una persona, que ens permet diferenciar-la de les altres. En sentit figurat també s’aplica a l’aspecte exterior d’una cosa.
La paraula és una simplificació del terme “fisonomia” (del llatí “physiognomĭa”) que al segle XV va quedar reduïda a fisomia i al final va patir el canvi de la “i” per un a “e”.
“Aquell xicot té una fesomia ben curiosa. Segur que no passa desapercebut enlloc on sigui que vagi.”
“No m’agrada la fesomia d’aquesta casa. Si per dins és de la mateixa condició...”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 144

“ESCALDUFAR”

Significa escaldar, coure superficialment. En forma reflexiva (escaldufar-se) vol dir cremar-se lleugerament.
És un derivat col·loquial d’escaldar que procedeix del llatí “excaldare” (treure alguna cosa de l’aigua bullent).
“No calia comprovar la temperatura de l’aigua perquè es veia d’una hora lluny que gairebé bullia pel vapor d’aigua que desprenia, però va voler ficar-hi la mà i es va escaldufar.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 143

“ESCARRUTXES”

La forma més general és “carrutxa”, però a la Plana de Vic sempre n’hem dit “escarrutxes”. Es tracta d’una estructura de fusta proveïda de quatre rodetes dins la qual es posa un infant menut perquè aprengui a caminar.
És un derivat de “carro” amb el diminutiu-despectiu “-utxo”. La paraula “carro” ve del llatí “carrus –i”, un préstec que van prendre del gal “carros” que era un carro de dues rodes. Paraules com carrera, carrer, carreta, carrossa, carruatge, carrosseria, córrer... venen de la mateixa arrel indoeuropea “kers-“.
“Vam posar el nen a les escarrutxes i voltava per tota la casa sense parar. En cosa d’un parell de mesos ja s’aguantava dret i feia els primers passos tot solet.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 142

“ESTRICADA”

Tant la fem servir per referir-nos a una bona caminada com a la distància considerable que hi ha entre dos llocs.
És un derivat del verb “estricar” que ve del francès “estriquier” (allisar el drap) i més enrere del neerlandès i l’alemany “strîken” (passar fregant). Ara bé, quina semblança té amb el sentit figurat que ens ocupa? Si algú la veu, que m’ho faci saber.
“La darrera etapa de la travessa va suposar una bona estricada. L’havíem d’haver fet en dos dies.”
“Des d’aquí fins al cim de les Agudes hi tens una bona estricada.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 141

“ESCARXOFAR-SE”

Significa posar-se ben ample en un seient, amb tota la comoditat. Per posar-nos ben amples, tendim a separar els braços i les cames, talment com ho fan les fulles de l’escarxofa.
És un verb derivat d’escarxofa, també dita “carxofa”. El mot procedeix de l’àrab andalusí “ḫaršûfa”, i de l’àrab ‎”ḵuršūf”.

“Em vaig escarxofar al sofà i vaig implorar que no em molestessin durant almenys un parell d’hores, el que calculava que necessitava per refer-me de l’estricada.”

LLÀGRIMES EIXUTES

L'Editorial Stonberg m'acaba de confirmar que ja ha sortit a la venda la meva darrera novel·la:
LLÀGRIMES EIXUTES
De moment podeu adquirir-la a:
stonbergeditorial.com
i aviat serà a les llibreries.
Tenim previst fer una presentació del lliibre el proper divendres dia 4 de novembre a la Biblioteca Pilarín Bayés de Vic.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 140

“EMBAFAR”

Treure la gana a algú perquè ha menjat massa o ha abusat de dolços o greixos, i es troba carregat d’estómac. En sentit figurat també vol dir que una cosa molesta per excés d’artifici o d’insistència.
La paraula és derivada de “baf” i el seu origen és onomatopeic relativa a l’alenada que s’expulsa. (Proveu de pronunciar "baf" davant d'un mirall.)
“Vaig acabar l’àpat ben embafat. Tindria una digestió pesada si no em movia una mica.”
“Tantes lloances em van acabar embafant.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 139

“ESQUINÇAR”

Vol dir trencar, fer trossos i s’aplica quan es refereix a una roba, un paper, una pell, un múscul...
Aquest mot ve del llatí vulgar “exquintiare” que significava partir en cinc parts o trossos, i era derivat de “quintus” (cinquè), en el sentit de fer a bocins una cosa fins arribar al cinquè fragment.
“En ajupir-se va sentir com se li esquinçava la part de darrere dels pantalons i va córrer a tapar-se el cul amb les mans.”

“ESCOTORIT”

Es diu de qui té agilitat mental, que és intel·ligent, despert, ràpid per entendre les coses, i sap aprofitar aquestes qualitats.
Aquest mot ve del llatí “excauterire”, derivat de “cauterium”, l’eina que els cirurgians aplicaven roenta de foc per cauteritzar ferides. Cauteritzar significa tancar, per tant “excauterire” sortir del tancament. En català antic era “escaltrit” i va donar lloc a “escoterit” fins que al segle XV trobem que Eiximenis la fa servir amb la forma “escotorit”. Amb tanta història al darrere, no l’hauríem de perdre.
“És una noia ben escotorida. Sort en tindrem en aquesta classe, perquè la resta tiren a ensopits”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 137

“DESFICI”

S’anomena d’aquesta manera l’agitació deguda a un mal físic o moral, i també a l’estat de neguit provocat per un desig violent.
M’agrada l’etimologia d’aquest mot perquè es pot explicar tot un procés de segles. La paraula ve del llatí “defectio –ionis” que significava abatiment i feblesa. Això va donar nom a l’antic “defeci” al qual s’afegí una essa (“desfeci”) influïda pel verb desfer. El darrer canvi de la “e” per una “i” va ser degut a metafonia de la darrera lletra del mot que li va encomanar el so. Vet aquí la novel·la completa.
“El movia un desfici fora de mida. El metge que el va visitar, en no trobar-li cap malaltia física, va atribuir el seu estat a alguna angoixa vital impossible de determinar mentre ell no es decidís a explicar-la.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 136

“CLOFOLLA”

És l’embolcall llenyós dels fruits secs: ametlles, avellanes, castanyes... És perfectament correcte dir-ne closca i clova, però “clofolla” té una sonoritat especial i el mot s’està perdent. El verb derivat que significa llevar la clofolla és “esclofollar”.
Suposo que l’origen del mot l’hem d’anar a buscar en el mot cèltic “knoua” (nou) i es va acomodar al romanç “clova”.
“Sense trencanous no sé pas com ens ho parem treure la clofolla de les ametlles.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 135

“CEBALLOT”

És el nom que es dona a cada un dels grifolls (grills) nascut d’una ceba, el que ara tothom en diu “calçot”, que era un mot completament desconegut a Osona fins que es van posar de moda les calçotades. Jo recordo els homes de casa esmorzar cada dia ceballots amanits.
És un derivat de “ceba” que ve del llatí “cepa –ae”, nom que donaven a aquesta planta de la família de les liliàcies.
Es tracta d'una planta biennal que no treu la tija recta (trompa) amb una umbel·la de flors blanques fins el segon any.
“Si enterres una ceba, aconseguiràs un manat de ceballots.”