ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 134

“CAPÇANA”

De la gorra de cop, peça rodona de palla o altre tipus de fibra vegetal utilitzada per infants de curta edat quan aprenen a caminar per evitar rebre cops al cap, aquí en dèiem “capçana”. Tots els que ja tenim una edat n’havíem dut de petits, quan apreníem a caminar i moure’ns amb més llibertat de la que els pares sobreprotectors actuals atorguen als seus fills.
Ve del mot llatí vulgar “capitiana” que volia dir relativa al cap.
“Porta el cap ple de nyanyos. Vols dir que no li hauríem de posar una capçana?”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 133

“BÀNUA” (VÀNOA)

Ara ens hem acostumat a dir-ne vànova perquè sembla més correcte, però a casa sempre se n’havia dir “bànua”. Es tracta d’un cobrellit d’abric i d’ornament, de teixit gruixut, de punt o de ganxet, generalment formant mostres o dibuixos i que de vegades està guarnit de serrell. Els anomenats "nòrdics" les han arraconat.
És una paraula d’origen incert, fins i tot he trobat que podria ser oriental, de l’Iran, però no us ho sabria assegurar.
“Quan arribaven els mesos més freds de l’hivern, afegíem un edredó pel damunt de la bànua.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 132

“CANALLA”

Tot i que un “canalla” és una persona capaç de cometre els actes més reprovables que ens puguem imaginar, nosaltres ho fem servir com a sinònim de mainada, per referir-nos al conjunt de criatures, d’infants. Recordeu que a la plana en diem “canaia”.
La paraula procedeix del llatí “canis –e”, que es referia a gos. Antigament “canalla” es referia a un conjunt de gossos (actualment “canilla”) i suposo que se li va aplicar el sentit figurat pel xivarri i la cridòria d’uns i altres.
“Quan hagi sortit tota la canalla, escombrarem l’aula, però abans ens tocarà recollir tot l’escampall de joguines.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 131

“ARRIAT”

Diem d’algú que és arriat quan mostra determinació, confiança en sí mateix i no li costa prendre decisions.
La paraula és el participi del verb “arriar” que significa estimular un animal a seguir o accelerar el pas. Sovint es feia amb l’expressió “arri!”, tot i que també es feien servir les xurriaques.
La paraula ve de l’antic “arrear” i prové del castellà. El canvi de la "e" per la "i" s’hauria produït a partir del crit “arri!”
“Aquesta noia que hem llogat se la veu prou arriada. Aviat la podrem deixar sola a càrrec de la botiga.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 130

“GAIRE”

Aquest quantitatiu és un altre mot sense correspondència en castellà. Com que és exclusiu de la llengua catalana l’acabarem perdent.
La paraula ve del germànic “waigaro” que significa “amb prou feines”, “a la força”.
L’hauríem de fer servir darrere de l’adverbi “no”, darrere de la preposició “sense”, en frases interrogatives i condicionals. En lloc d’això ens hem acostumat a usar “massa” i “molt”. Comproveu que els presentadors dels TN, per exemple, ja l’han exclosa del seu vocabulari.
“No corria gaire” en lloc de “No corria molt.”
“Ho fa sense gaire il·lusió” en lloc de “Ho fa sense massa il·lusió”
“Que hi ha gaire gent?” en lloc de “Que hi ha molta gent?”
“Si hi ha gaire xivarri, me’n torno a casa.” en lloc de “Si hi ha molt xivarri, me’n torno a casa”.

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 129

“PAS”

És un adverbi que fem servir per reforçar les frases negatives i que en el llenguatge estàndard dels mitjans de comunicació ja ha desaparegut.
Ve del llatí “passus –i” que significava “pas”, i va anar prenent funció d’adverbi com “gota”, “gens” o “cap”.
El francès el manté molt viu (“Ne me quitte pas” de Jacques Brel) i nosaltres hauríem de fer per manera de no perdre’l com estem fent amb la doble negació que és tan nostra (“Mai no en tindrem prou!” ara ja s’ha convertit en “Mai en tindrem prou.”)
“No em diguis pas res més. Amb això en tinc prou i de sobres.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 128

“CALDRE”

És una paraula genuïna de la nostra llengua que no té equivalència en castellà i han de recórrer a locucions verbals (més d’un mot).
Significa ser necessari, convenir molt, ser urgent.
Ve del verb llatí “calere” que significava “ser o estar calent”. En el parlar occidental es fa servir encara la forma “caler”.
“Cal que vinguis immediatament, nosaltres no podem prendre cap decisió per resoldre aquest conflicte.”

PREGÓ DE LA FESTA MAJOR DE CALLDETENES

L'Espardenya Teatre és un grup que duc al cor d'ençà que van estrenar la meva obra "Penombres" ara ja fa dotze anys. 

Molt content d'haver pogut donar-los un cop de mà amb el guió de la representació que ahir al vespre van fer a la plaça 11 de Setembre i que va servir de pregó de la Festa Major de Calldetenes. 

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 127

“DELER”

Tot i que ara ens pot semblar una mica massa culte, es tracta d’un mot perfectament acceptat en llenguatge col·loquial. Significa desig, anhel, passió que es posa per aconseguir alguna cosa. Segurament es fa servir més el verb "delir-se" quan parlem que algú "es delia" per una cosa que li agradava molt.
Ve del llatí vulgar “delerium" i procedia del clàssic “delírium” (deliri). De la mateixa arrel llatina venen termes com adelerat, delejar, delerós i delirar.
“Només el movia el deler de poder retrobar-se amb la Maria, a qui feia més de dos anys que no veia, d’ençà que havia fugit a França aquell febrer del 39.”

“TROMPIS”

Només s’utilitza en la locució verbal “de trompis” i significa anar per terra a causa d’una ensopegada.
La paraula trompis la vam adquirir del castellà i és un derivat de “trompa”, instrument musical de vent el nom del qual té un origen onomatopeic (imitació del so). Podria ser que per similitud a “tomballons” (trompicones), o sigui donar voltes com les del tub de la trompa.
“Si no vigiles on poses els peus acabaràs anat de trompis”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 125

“AVENIR-SE”

El seu significat pot ser el d’acceptar, acordar, però també coincidir en gustos, opinions, manera de fer...
La paraula prové del verb llatí “avenire” que significava “arribar”.
“S’han avingut a fer els que nosaltres proposàvem, per tant convindrà gratificar-los d’alguna manera.”
“Aquells dos s’avenen tant que no m’estranyaria que acabessin junts.”

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 124

“GANSAIA”

Del fil d’empalomar també en podem dir “gansaia”. Es tracta d’un fil més gruixut que el de cosir i més prim que el que entenem com a cordill.
També se’n deien gansaies de les nanses o orelletes de les espardenyes per on es passava la veta.
La paraula ve del germànic “wind” que denominava el vent, però també el gos llebrer o corredor; afegint-hi “sail” amb que es referien a una corda. En sentit estricte: cordes de menar gossos, però més endavant també s’aplicava a les de lligar les veles de les naus.
“Porta’m un parell de pams de gansaia que vull mirar si puc tornar a cosir la nansa en aquesta senalla.”