RIBEIRA SACRA

Acabem d’arribar de terres gallegues on hem passat uns quants dies rondant per les gorges del Miño i del Sil. Gaudir de la jubilació et permet fer vacances quan l’eixam de gent delerosa de veure món ja torna a estar treballant. 

 Ens feia una mica de por perquè aquella zona estava a tocar dels incendis que el mes d’agost van calcinar milers d’hectàrees de bosc. Per si fos poc, dijous passat se’n va declarar un altre a la Ribeira do Sil que va cremar-ne 2.000 més. 

 Val a dir que de camí cap al nostre destí, a partir de Ponferrada vam travessar unes desenes de quilòmetres de paisatge ennegrit, sobretot a la zona de Quiroga, però l’indret del que es coneix com a Ribeira Sacra estava gairebé intacte. 

 Quan veus les vinyes en terrasses ocupant les parets gairebé verticals de les gorges del Sil, entens que parlin de viticultura heroica, perquè la verema s’ha de fer manual (paguen 65€ per un dia de feina) i el transport del raïm en bona part a coll (en aquest cas paguen 120€ diaris). Tot i que les explotacions grans disposen d’alguns mitjans mecànics per remuntar les caixes de raïm, te’n fas creus de la duresa d’aquesta feina. 

 L’indret té un encant especial i està sembrat d’esglésies, ermites i monestirs (d’aquí en treu el nom de “Sacra”). De fet, la propietat del territori, abans de la Desamortització de Mendizábal, era dels monestirs.

 Es tracta d’un indret curiós, que val la pena visitar a poc a poc aturant-te als nombrosos miradors que hi ha a banda i banda (fins a 53) per copsar unes imatges úniques i corprenedores. 

Si la visita es pot completar navegant durant una horeta amb un catamarà petitó mentre degustes uns quants glops de “godello”, l’experiència és magnífica. Si el patró del vaixell, conscient que la singladura es fa gairebé en família, es mostra proper i facilita el diàleg, ja no es pot demanar res més.

COMPLEX DE DINOSAURE

Agafar la programació del Mercat de Música Viva de Vic per repassar els cantants i grups que hi actuen i acabar comprovant que els que conec els puc comptar amb els dits d’una mà m’ha deixat garratibat. Aquesta sensació de trobar-me desplaçat en el temps ha coincidit amb el fet que acabo de complir 70 anys, que no són pas pocs. Sincerament, haig de confessar que la majoria de cantants i grups catalans que de vegades s’escapen del meu filtre quan escolto la ràdio no em diuen gaire res, i trobo que més que cantar es dediquen a gemegar en somort missatges que de vegades no comprenc i d’altres els considero més aviat buits. De tant en tant em sorprenc amb algun que deu tenir el mateix concepte melòdic que la meva pobra formació musical m’ha permès obtenir, però aquest fet no es dona gaire sovint. Per tant, aquest MMVV que ha començat avui m’ofereix poques possibilitats de gaudir del que m’interessa i, a més, alguns dels qui voldria escoltar comencen el concert tan tard que la meva senilitat estrenada m’ho desaconsella. En resum, confesso que he adquirit un complex de dinosaure que ja no seré capaç de llevar-me del damunt, més val que ho assumeixi amb una certa dignitat.

CANVI DE CICLE

Algú em dirà que això no és pas d’ara, que ja portem anys de davallada, i segurament tindrà tota la raó, però avui he tingut l’autèntica sensació que, atesa la meva edat, no tornaré a viure cap diada com les de la segona dècada d’aquest segle. Aquest matí hem sortit de casa amb la intenció de fer el volt matinal que ens permet estirar les cames i deixondir l’esperit i, mentre passàvem pel Passeig, he constatat que al llarg de tot el recorregut podia comptar les estelades dels balcons amb els dits d’una mà. M’han vingut al cap les diades de què parlava i val a dir que recordava tot el trajecte que hem fet a peu farcit de color groc i roig amb els estels destacant-hi, un fet que m’ha omplert de tristor. No us explicaré el procés que he fet des del 2017 ençà perquè em suposaria una tortura innecessària, però sí que voldria compartir un parell de reflexions. L’1 d’octubre el van enginyar una colla de polítics que van creure que podien aconseguir asseure el govern central a negociar un referèndum, mentre ens venien que l’objectiu era aconseguir la independència. Encara estic esperant que algun d’aquests cervells del procés tingui el valor de reconèixer-ho a cara descoberta com ho va fer la Clara Ponsatí, única responsable que em mereix tot el respecte. Després d’aquella enganyifa que ens va deixar amb posat de beneitons i les mans deixades anar, la repressió ha estat brutal i, en lloc de fer front comú, s’han dedicat a llançar-se pedres els uns als altres en un espectacle d’autoodi que des de l’estat centralista han aplaudit, encoratjat i propiciat. I suposo que ara tenim el que ens mereixem: un tòtil a la presidència de la Generalitat que actua sota el mandat directe de Madrid mentre repeteix que ens hem de centrar. Efectivament, tot sembla indicar que ens trobem en un canvi de paradigma, perquè veig molt lluny la possibilitat de tornar a treballar colze a colze per a un futur comú i engrescador. Mentrestant els discursos populistes, amb afegitons racistes sense cap mena de vergonya, també van guanyant terreny a casa nostra. Us hauria de desitjar una “Feliç Diada”, però us voleu creure que no em surt del cor?

SETGE AL TABAC

Com a exfumador que durant alguna etapa de la vida havia arribat a consumir un parell de paquets diaris i que he aconseguit alliberar-me del fum després de dos intents frustrats (espero que el tercer sigui definitiu perquè porto més de 5 anys sense pipar), em sembla que puc opinar amb coneixement de causa. Vaig deixar el tabac quan vaig prendre consciència que em resultava perjudicial, i ho vaig fer sense suports psicològics ni químics, per autoconvenciment i voluntat. Alguns exfumadors, un cop han abandonat el mal hàbit, es tornen autèntics talibans antitabac i em consta que són gairebé tan perjudicials com la mateixa nicotina per als qui els han de suportar. Espero no haver estat mai un d’aquests personatges perquè, contràriament al que diuen molts esfumadors, no em molesta el fum del tabac ni he advertit mai ningú sobre els perjudicis d’aquest consum. Simplement, penso que cadascú és prou gran per saber què li convé i no em fico en la seva vida. Per això aquesta darrera croada contra el tabac, que pretén eradicar-ne el consum de les terrasses, les parades d’autobús, els parcs, les platges, etc., em sembla una mena de despropòsit. Que no es pugui fumar en llocs tancats em sembla una cosa força raonable, però que en prohibeixin el consum en espais oberts diria que és pixar fora de test. En tot cas, sempre queda la imprescindible i interessant relació humana que permet, en el supòsit que en una terrassa tinguis al costat una autèntica xemeneia, demanar educadament si pot evitar de llençar-te tot el fum al damunt. Ves a saber si al final establiu una interessant conversa i acabeu fent amistat. A més, si aconsegueixen anar reduint-ne el consum, d’on haurà de sortir tot el que s’embutxaca l’estat dels impostos sobre el tabac?

HA TORNAT EL BUFÓ DEL REGNE

El senyor Albert Boadella, que fa anys que ha renunciat a exercir la seva condició de persona catalana, afirma en una entrevista apareguda a l’ABC, que tothom sap que es tracta d’un mitjà de comunicació altament fiable pel que fa a la seva imparcialitat política: “En 1975 los catalanes no odiaban al resto de España”. I s’ha quedat tan ample. Analitzant l’expressió, convé aclarir que no tots els catalans odien tota la resta de l’estat. Jo, per exemple, soc una mica selectiu en aquest camp i m’estalviaré de dir els que sí que odio perquè segurament se’m podria aplicar algun article del codi penal i acabaria processat per terrorisme que es una qualificació que darrerament tenen força a mà quan es tracta d’obrir diligències contra algú del nostre país. Només diré que hi ha individus (i indivídues) que només per la merda que vomiten ja són candidats a perdre la seva condició de persones i per tant no els considero dignes del meu respecte. En cas que l’opinió del senyor Boadella fos certa, tot i que ja he expressat els meus dubtes, voldria fer-li la consideració següent: “Què deuen haver fer a la resta de l’estat perquè aquí a Catalunya els tinguem tan entravessats?” Jo per si de cas apuntaré unes quantes realitats que poden haver-hi influït: retallar un estatut aprovat seguint tots els passos constitucionals, atribuir la culpa de tots els mals de l’estat als catalans, no valorar ni tan sols reconèixer la nostra contribució econòmica exagerada per poder mantenir els seus privilegis, posar tots els impediments possibles a la imprescindible protecció de la nostra llengua, enviar legions de repressors que al crit de “a por ellos” van repartir llenya als nostres avis que volien votar en referèndum... Podria seguir perquè la llista seria interminable, però em sembla que ja va servit. En tot cas, penso que convindria posar un morrió a aquests bocamolls que es despatxen a gust fent ús del dret a la llibertat d’expressió, però això no és possible perquè aleshores ens convertiríem en feixistes i això sí que em sabria greu.

ALGÚ HO HA FET MALAMENT...

A sota casa, just a la cantonada del parc Xavier Roca i Viñas, hi ha la zona de contenidors que donen servei als quatre blocs de pisos alineats del carrer de Joana Jugan. L’espai, que està ben delimitat i prou allunyat dels habitatges com perquè no generi problemes d’olors als veïns del primer bloc, disposa de prou contenidors (vidre, multiproducte, rebuig i orgànic) per garantir l’espai de recollida que necessiten tots els veïns. Però s’escau que es tracta del primer grup de contenidors que es troba venint de Calldetenes, per tant els veïns d’aquest poble i els de la zona Sant Llàtzer, que ja tenen establert el sistema de recollida de deixalles porta per porta disposen d’un lloc ideal per poder llençar quan els sembla bé les bosses que s’han oblidat de treure al carrer o bé les que no volen tenir desades dins a casa fins el dia que toca. Estic fart de veure persones que aparquen el cotxe i buiden el maleter farcit de bosses de deixalles diverses. Això provoca que massa sovint hi hagi escreix d’escombraries que queden escampades per terra tot al voltant dels contenidors. Si a aquest fet hi afegim el comportament incívic dels qui tenen mandra d’aixecar la tapa del contenidor i deixen la bossa a terra al seu costat, ja us podeu imaginar que l’espectacle més habitual de l’espai és més que lamentable. Però encara hi ha un altre fet que contribueix a complementar el desori: l’abandonament de mobles i estris diversos que fan nosa a casa i s’abandonen en aquest indret en lloc d’avisar perquè els vinguin a recollir. Durant el darrer mes hi he vist: tres matalassos, dos llits, un sofà, dues butaques esventrades, dues taules, cadires de tota mena, quatre o cinc armaris de diverses mides, un escalfador elèctric i fins i tot un frigorífic. I la solució és la següent: enganxar un adhesiu amb la frase “ALGÚ HO HA FET MALAMENT”, que ja podeu suposar que deu contribuir a generar un càrrec de consciència monumental a la persona incívica que ha abandonat el trasto. Si hi instal·len una càmera, em comprometo a tenir cura de revisar les imatges per anar fent una llista d’infractors de les ordenances. En cosa d’un parell de setmanes ho tindríem solucionat. Ah, però això seria il·legal, oi? Doncs haurem de seguir colgats de merda. Què hi farem!