PARLANT DE GENOCIDIS

(Fixeu-vos que GENOCIDIS gairebé és un anagrama de NEGOCIS) 

 Ara que sembla que la guerra entre Israel i Palestina tornarà a cremar en somort, perquè tots sabem que la pau en aquell indret és impossible, he pensat que em tocava fer una mica de reflexió sobre tot el que ha passat. I la primera cosa que ha passat és que els països occidentals han quedat d’allò més ben retratats, començant per la potència alemanya que encara té problemes de consciència i creu que no ha acabat d’expiar el seu monumental pecat. 

Dins d’aquests països, els que millor s’han retratat són sobretot les dretes perquè l’actual deriva cap a posicions ultraliberals i conservadores els diu que ara toca ballar aquest vals. Em sobtava, en aquest sentit, la seva negativa a pronunciar el mot “genocidi” fins que, després de donar-hi unes quantes voltes, em sembla que he trobat una de les raons. Genocidi és el que va practicar el nazisme exterminant 6 milions de jueus. Genocidi és el que va practicar Pol Pot a Cambodja, exterminant una quarta part de la població. Com voleu anar a comparar aquests magnicidis amb els minsos 65.000 morts de Gaza?

 Hamàs, que com a organització té l’objectiu d’eliminar l’estat d’Israel, va decidir l’octubre de 2023 fer la salvatjada que ens va horroritzar a tots, conscients que la resposta jueva seria immediata i contundent, però comptava que la pressió internacional els acabaria parant els peus. Mala estratègia quan al davant tens un exèrcit ben armat pels EEUU i governat per radicals sionistes. El resultat ha estat la destrucció del 80% del territori de Gaza. 

 I qui hi ha guanyat en tot això? Les empreses que han subministrat armes a Israel, per descomptat, i si tot va més o menys bé, les grans constructores que ja es freguen les mans pensant quan comencen a enviar les excavadores i les grues per tornar-ho a aixecar amb els diners que la solidaritat internacional hi anirà abocant. Res de nou sota la capa del cel. 

 I els colons jueus, amb l’ajut o la connivència de l’exèrcit, seguiran ocupant territori de Cisjordània i expulsant-ne els palestins fins que resultarà completament impossible la creació de cap estat palestí per la fragmentació completa del territori. 

 Definitivament, els palestins tenen molt mala peça al teler.

RIBEIRA SACRA

Acabem d’arribar de terres gallegues on hem passat uns quants dies rondant per les gorges del Miño i del Sil. Gaudir de la jubilació et permet fer vacances quan l’eixam de gent delerosa de veure món ja torna a estar treballant. 

 Ens feia una mica de por perquè aquella zona estava a tocar dels incendis que el mes d’agost van calcinar milers d’hectàrees de bosc. Per si fos poc, dijous passat se’n va declarar un altre a la Ribeira do Sil que va cremar-ne 2.000 més. 

 Val a dir que de camí cap al nostre destí, a partir de Ponferrada vam travessar unes desenes de quilòmetres de paisatge ennegrit, sobretot a la zona de Quiroga, però l’indret del que es coneix com a Ribeira Sacra estava gairebé intacte. 

 Quan veus les vinyes en terrasses ocupant les parets gairebé verticals de les gorges del Sil, entens que parlin de viticultura heroica, perquè la verema s’ha de fer manual (paguen 65€ per un dia de feina) i el transport del raïm en bona part a coll (en aquest cas paguen 120€ diaris). Tot i que les explotacions grans disposen d’alguns mitjans mecànics per remuntar les caixes de raïm, te’n fas creus de la duresa d’aquesta feina. 

 L’indret té un encant especial i està sembrat d’esglésies, ermites i monestirs (d’aquí en treu el nom de “Sacra”). De fet, la propietat del territori, abans de la Desamortització de Mendizábal, era dels monestirs.

 Es tracta d’un indret curiós, que val la pena visitar a poc a poc aturant-te als nombrosos miradors que hi ha a banda i banda (fins a 53) per copsar unes imatges úniques i corprenedores. 

Si la visita es pot completar navegant durant una horeta amb un catamarà petitó mentre degustes uns quants glops de “godello”, l’experiència és magnífica. Si el patró del vaixell, conscient que la singladura es fa gairebé en família, es mostra proper i facilita el diàleg, ja no es pot demanar res més.

COMPLEX DE DINOSAURE

Agafar la programació del Mercat de Música Viva de Vic per repassar els cantants i grups que hi actuen i acabar comprovant que els que conec els puc comptar amb els dits d’una mà m’ha deixat garratibat. Aquesta sensació de trobar-me desplaçat en el temps ha coincidit amb el fet que acabo de complir 70 anys, que no són pas pocs. Sincerament, haig de confessar que la majoria de cantants i grups catalans que de vegades s’escapen del meu filtre quan escolto la ràdio no em diuen gaire res, i trobo que més que cantar es dediquen a gemegar en somort missatges que de vegades no comprenc i d’altres els considero més aviat buits. De tant en tant em sorprenc amb algun que deu tenir el mateix concepte melòdic que la meva pobra formació musical m’ha permès obtenir, però aquest fet no es dona gaire sovint. Per tant, aquest MMVV que ha començat avui m’ofereix poques possibilitats de gaudir del que m’interessa i, a més, alguns dels qui voldria escoltar comencen el concert tan tard que la meva senilitat estrenada m’ho desaconsella. En resum, confesso que he adquirit un complex de dinosaure que ja no seré capaç de llevar-me del damunt, més val que ho assumeixi amb una certa dignitat.

CANVI DE CICLE

Algú em dirà que això no és pas d’ara, que ja portem anys de davallada, i segurament tindrà tota la raó, però avui he tingut l’autèntica sensació que, atesa la meva edat, no tornaré a viure cap diada com les de la segona dècada d’aquest segle. Aquest matí hem sortit de casa amb la intenció de fer el volt matinal que ens permet estirar les cames i deixondir l’esperit i, mentre passàvem pel Passeig, he constatat que al llarg de tot el recorregut podia comptar les estelades dels balcons amb els dits d’una mà. M’han vingut al cap les diades de què parlava i val a dir que recordava tot el trajecte que hem fet a peu farcit de color groc i roig amb els estels destacant-hi, un fet que m’ha omplert de tristor. No us explicaré el procés que he fet des del 2017 ençà perquè em suposaria una tortura innecessària, però sí que voldria compartir un parell de reflexions. L’1 d’octubre el van enginyar una colla de polítics que van creure que podien aconseguir asseure el govern central a negociar un referèndum, mentre ens venien que l’objectiu era aconseguir la independència. Encara estic esperant que algun d’aquests cervells del procés tingui el valor de reconèixer-ho a cara descoberta com ho va fer la Clara Ponsatí, única responsable que em mereix tot el respecte. Després d’aquella enganyifa que ens va deixar amb posat de beneitons i les mans deixades anar, la repressió ha estat brutal i, en lloc de fer front comú, s’han dedicat a llançar-se pedres els uns als altres en un espectacle d’autoodi que des de l’estat centralista han aplaudit, encoratjat i propiciat. I suposo que ara tenim el que ens mereixem: un tòtil a la presidència de la Generalitat que actua sota el mandat directe de Madrid mentre repeteix que ens hem de centrar. Efectivament, tot sembla indicar que ens trobem en un canvi de paradigma, perquè veig molt lluny la possibilitat de tornar a treballar colze a colze per a un futur comú i engrescador. Mentrestant els discursos populistes, amb afegitons racistes sense cap mena de vergonya, també van guanyant terreny a casa nostra. Us hauria de desitjar una “Feliç Diada”, però us voleu creure que no em surt del cor?

SETGE AL TABAC

Com a exfumador que durant alguna etapa de la vida havia arribat a consumir un parell de paquets diaris i que he aconseguit alliberar-me del fum després de dos intents frustrats (espero que el tercer sigui definitiu perquè porto més de 5 anys sense pipar), em sembla que puc opinar amb coneixement de causa. Vaig deixar el tabac quan vaig prendre consciència que em resultava perjudicial, i ho vaig fer sense suports psicològics ni químics, per autoconvenciment i voluntat. Alguns exfumadors, un cop han abandonat el mal hàbit, es tornen autèntics talibans antitabac i em consta que són gairebé tan perjudicials com la mateixa nicotina per als qui els han de suportar. Espero no haver estat mai un d’aquests personatges perquè, contràriament al que diuen molts esfumadors, no em molesta el fum del tabac ni he advertit mai ningú sobre els perjudicis d’aquest consum. Simplement, penso que cadascú és prou gran per saber què li convé i no em fico en la seva vida. Per això aquesta darrera croada contra el tabac, que pretén eradicar-ne el consum de les terrasses, les parades d’autobús, els parcs, les platges, etc., em sembla una mena de despropòsit. Que no es pugui fumar en llocs tancats em sembla una cosa força raonable, però que en prohibeixin el consum en espais oberts diria que és pixar fora de test. En tot cas, sempre queda la imprescindible i interessant relació humana que permet, en el supòsit que en una terrassa tinguis al costat una autèntica xemeneia, demanar educadament si pot evitar de llençar-te tot el fum al damunt. Ves a saber si al final establiu una interessant conversa i acabeu fent amistat. A més, si aconsegueixen anar reduint-ne el consum, d’on haurà de sortir tot el que s’embutxaca l’estat dels impostos sobre el tabac?

HA TORNAT EL BUFÓ DEL REGNE

El senyor Albert Boadella, que fa anys que ha renunciat a exercir la seva condició de persona catalana, afirma en una entrevista apareguda a l’ABC, que tothom sap que es tracta d’un mitjà de comunicació altament fiable pel que fa a la seva imparcialitat política: “En 1975 los catalanes no odiaban al resto de España”. I s’ha quedat tan ample. Analitzant l’expressió, convé aclarir que no tots els catalans odien tota la resta de l’estat. Jo, per exemple, soc una mica selectiu en aquest camp i m’estalviaré de dir els que sí que odio perquè segurament se’m podria aplicar algun article del codi penal i acabaria processat per terrorisme que es una qualificació que darrerament tenen força a mà quan es tracta d’obrir diligències contra algú del nostre país. Només diré que hi ha individus (i indivídues) que només per la merda que vomiten ja són candidats a perdre la seva condició de persones i per tant no els considero dignes del meu respecte. En cas que l’opinió del senyor Boadella fos certa, tot i que ja he expressat els meus dubtes, voldria fer-li la consideració següent: “Què deuen haver fer a la resta de l’estat perquè aquí a Catalunya els tinguem tan entravessats?” Jo per si de cas apuntaré unes quantes realitats que poden haver-hi influït: retallar un estatut aprovat seguint tots els passos constitucionals, atribuir la culpa de tots els mals de l’estat als catalans, no valorar ni tan sols reconèixer la nostra contribució econòmica exagerada per poder mantenir els seus privilegis, posar tots els impediments possibles a la imprescindible protecció de la nostra llengua, enviar legions de repressors que al crit de “a por ellos” van repartir llenya als nostres avis que volien votar en referèndum... Podria seguir perquè la llista seria interminable, però em sembla que ja va servit. En tot cas, penso que convindria posar un morrió a aquests bocamolls que es despatxen a gust fent ús del dret a la llibertat d’expressió, però això no és possible perquè aleshores ens convertiríem en feixistes i això sí que em sabria greu.

ALGÚ HO HA FET MALAMENT...

A sota casa, just a la cantonada del parc Xavier Roca i Viñas, hi ha la zona de contenidors que donen servei als quatre blocs de pisos alineats del carrer de Joana Jugan. L’espai, que està ben delimitat i prou allunyat dels habitatges com perquè no generi problemes d’olors als veïns del primer bloc, disposa de prou contenidors (vidre, multiproducte, rebuig i orgànic) per garantir l’espai de recollida que necessiten tots els veïns. Però s’escau que es tracta del primer grup de contenidors que es troba venint de Calldetenes, per tant els veïns d’aquest poble i els de la zona Sant Llàtzer, que ja tenen establert el sistema de recollida de deixalles porta per porta disposen d’un lloc ideal per poder llençar quan els sembla bé les bosses que s’han oblidat de treure al carrer o bé les que no volen tenir desades dins a casa fins el dia que toca. Estic fart de veure persones que aparquen el cotxe i buiden el maleter farcit de bosses de deixalles diverses. Això provoca que massa sovint hi hagi escreix d’escombraries que queden escampades per terra tot al voltant dels contenidors. Si a aquest fet hi afegim el comportament incívic dels qui tenen mandra d’aixecar la tapa del contenidor i deixen la bossa a terra al seu costat, ja us podeu imaginar que l’espectacle més habitual de l’espai és més que lamentable. Però encara hi ha un altre fet que contribueix a complementar el desori: l’abandonament de mobles i estris diversos que fan nosa a casa i s’abandonen en aquest indret en lloc d’avisar perquè els vinguin a recollir. Durant el darrer mes hi he vist: tres matalassos, dos llits, un sofà, dues butaques esventrades, dues taules, cadires de tota mena, quatre o cinc armaris de diverses mides, un escalfador elèctric i fins i tot un frigorífic. I la solució és la següent: enganxar un adhesiu amb la frase “ALGÚ HO HA FET MALAMENT”, que ja podeu suposar que deu contribuir a generar un càrrec de consciència monumental a la persona incívica que ha abandonat el trasto. Si hi instal·len una càmera, em comprometo a tenir cura de revisar les imatges per anar fent una llista d’infractors de les ordenances. En cosa d’un parell de setmanes ho tindríem solucionat. Ah, però això seria il·legal, oi? Doncs haurem de seguir colgats de merda. Què hi farem!

CREADORS DE CONTINGUT

Ja fa temps que vaig sentint aquesta expressió en boca de joves que es veu que es guanyen la vida, i sembla que molt bé, exercint aquesta professió. A veure, en un país lliure cadascú pot dedicar la seva vida al que cregui més convenient excloent els actes criminals, cosa que hauríem de recordar als polítics i funcionaris corruptes, per tant no soc ningú per dir-los que es dediquin a una altra cosa. Ara bé, centrem-nos en l’expressió “creador/a de continguts”. Són continguts físics d’algun recipient? Són continguts culturals amb vocació didàctica? Són continguts qualificables d’informatius? La majoria no es podrien ni anomenar “continguts”, perquè estan fets per personatges sense cap mena de cultura ni formació i l’única vocació que sembla que tenen és la d’entretenir o divertir. Esment a part es podria fer dels qui es dediquen a publicitar productes i que s’anomenen “influencers”. La dependència de les xarxes socials de les generacions més joves és un tema que ens hauria de preocupar.

UNA MICA DE METEOROLOGIA

M'he entretingut a calcular les nits tropicals que hem patit durant aquest primer quart de segle i us les presento en forma de gràfic. Tot i que veureu que la línia puntejada que indica la tendència creix una mica (menys de 2 punts), adoneu-vos que fins al 2014 era normal tenir-ne 0, 1, 2 o 3, i que a partir del 2015 n'hi ha més. Estadísticament suposo que no resulta concloent, però no deixa de ser una altra dada que confirma el canvi climàtic.

ENCARA SOBRE INCENDIS FORESTALS

Sense voler-nos-les donar de “pinxos”, hauríem de recordar a la resta de l’estat que a casa nostra es van crear les anomenades ADF. Les Agrupacions de Defensa Forestal són entitats sense afany de lucre, formades per propietaris forestals, ajuntaments dels municipis del seu àmbit territorial, voluntaris i voluntàries i entitats municipals adherides segons conveni que tenen com a finalitat la prevenció i la lluita contra els incendis forestals. Les agrupacions de defensa forestal es varen regular a partir de l’any 1986 com a conseqüència del programa ‘Foc Verd’ elaborat pel Departament d’Agricultura Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya amb posterioritat a la primera gran onada d’incendis forestals que es va produir al país. Les ADF estan formades per persones que estimen i coneixen pap a pam el seu territori i tenen funcions específiques: 1. Elaboració i execució col·lectiva de programes de vigilància i prevenció d‘ incendis forestals. 2. Col·laboració activa en l‘ organització, el control i l‘ execució de mesures dictades o que es dictin per la Direcció General de Patrimoni Natural i Medi Físic en matèria de prevenció, o amb qualsevol altre organisme que tingui autoritat i competència en la lluita contra els incendis forestals. 3. Realització de campanyes de divulgació entre els titulars de terrenys forestals sobre les accions de prevenció i lluita contra els incendis forestals, perquè el sector tingui un coneixement més gran. 4. Sensibilització sobre la població rural i urbana en el territori de l‘ ADF. 5. Execució de plans de prevenció, creació i manteniment d‘ infraestructura, xarxa de camins i punts d‘ aigua. 6. Suport a l‘ extinció d‘ incendis forestals.

Tot i que en algun moment hi ha hagut una mica de tibantor amb els Bombers, que els volien relegar a tasques més secundàries, cal reconèixer que són els que poden arribar abans al foc i fer una primera intervenció, que moltes vegades resulta definitiva. Ja sé que a l’Estat Espanyol tenen un problema de territori “buidat”, però aquest fenomen també ens afecta a nosaltres i no per aquest motiu deixem el territori en un abandonament lamentable. Si a aquesta xarxa d’agrupacions hi afegim un cos professional i altament format de bombers reforçat amb bombers voluntaris, tenim una certa garantia que podem fer front a les catàstrofes que de tant en tant ens afecten. Compareu amb la realitat del territori espanyol que es crema: bombers forestals actius durant 4 mesos d’estiu, subcontractació del servei a empreses que lloguen treballadors sense formar a altres empreses de treball temporal. No és gens estrany que els primers grans incendis que han pogut controlar a Extremadura hagin estat els que disposaven dels nostres bombers del GRAF als quals hauran d’estar agraïts tota la vida. Creieu que hauran après alguna cosa d’aquesta catàstrofe?

QUE CREMI TOT!

Escoltant les picabaralles amb què ens il·lustren aquests dies d’estiu, no puc deixar de pensar en la immensitat de l’estupidesa humana, que aplicada a la mala fe bàsica a què ens tenen acostumats els de dretes i els de dretes més dretes, aporta un grau de perversitat que segurament encara pot amplificar-se quan tornin tots de vacances. Tant li fa que s’hagin cremat 400.000 hectàrees de territori, tant li fa que hagin cremat pobles sencers, tant li fa que hi hagi hagut morts, tant li fa que s’hagin perdut espais naturals que s’havien compromès a preservar, tant li fa que el control d’aquestes desgràcies sigui responsabilitat seva, tant li fa que la ciència i la realitat demostrin els efectes devastadors del canvi climàtic. Només importa la manera com poden aconseguir carregar les culpes a l’adversari polític per ensorrar-lo a la misèria. N a Galícia, ni a Castella i Lleó, ni a Extremadura, ni a Madrid no sembla que hagin fet els deures que els pertocava. Han seguit contractant bombers forestals per a la temporada d’estiu (4 mesos) perquè no poden fer front a la despesa que suposaria fer tasques de prevenció durant tot l’any. Han retallat els pressupostos per a protecció del territori perquè és una despesa supèrflua. És amb les retallades a la despesa social i de protecció del medi ambient com poden mantenir un equilibri pressupostari difícil quan es dediquen a abaixar els impostos. La imatge dels veïns dels pobles afectats intentant apagar focs de sisena generació amb mànegues de regar el jardí, amb galledes i garrafes, i ventant cops d’escombra provoca estupefacció i indignació. Mentrestant, els responsables de cada comunitat autònoma insistien a demanar la intervenció de l’exèrcit. Són conscients de la nul·la preparació del personal militar (excepció feta de la UME) en l’exercici d’aquesta tasca? Consideren que es pot apagar un incendi a canonades? Vergonya aliena, almenys jo sento vergonya aliena. Almenys nosaltres, que prou feina tenim amb el nostre territori, hi hem enviat equips de bombers i d'agents rurals. M'agradaria saber què hi han enviat les altres comunitats autònomes tan solidàries. Us deixo la imatge del ximple d’en Feijoó amb una mànega quan anys enrere i com a president de Galícia posava per a la foto solidària. Ara es dedica a incendiar fins i tot els efectes nefastos de la DANA, que ja té pebrots!

EL PROJECTE POLÍTIC DE VOX

Si us cau a les mans, no deixeu de llegir l’entrevista a Ignacio Garriga que avui surt a tota plana a l’Ara. Si considereu que hi ha declaracions que us provoquen urticària, preneu les precaucions imprescindibles.

El desacomplexament d’aquest personal de VOX és extraordinari. Emparant-se en la llibertat d’expressió, que seria la primera cosa que esborrarien de la nostra societat si mai arribessin a governar, detalla amb tot luxe de detalls el seu objectiu polític pel que fa a la nostra nació.

La supressió de la Generalitat i del Parlament de Catalunya, la dissolució del cos de Mossos d’Esquadra i tota una colla de perles d’aquesta magnitud conformen el seu programa polític que es basa en l’afirmació que Catalunya està ben finançada però pèssimament gestionada i que tornant a l’autogovern de Diputacions i Ajuntaments hi hauria diners per a tot.

Negar el perill de desaparició de la nostra llengua i afirmar que cal tornar al castellà com a llengua vehicular perquè el català ja es parla a casa és la cirereta del capdamunt del pastís.

D’entrada penses que seria desitjable i fins i tot socialment sa impedir que aquestes barbaritats puguin quedar impreses i a l’abast de tothom, però penses que justament en això rau la imprescindible llibertat d’expressió. És bo conèixer el que pensa l’enemic perquè és l’única manera que tenim de fer-li front.

Cal recordar-ho sempre, perquè si no ens tornaríem com ells. I de tant en tant reconèixer que tenen raó en alguna crítica que fan al sistema polític que ens governa és fins i tot sa. Altra cosa seria combregar amb les seves propostes de solució que sempre són moral i èticament deplorables.