GRÀCIES, GUILLEM!

Com que aquest any que acabem d'encetar té tota la intenció de fer-nos-les passar magres, més val que comencem amb bon peu, amb un somriure. Aquest dibuix d'en Guillem Gonzalo que acabo d'arreplegar de facebook és genial! A banda de reconèixer-hi tota una colla de nois i noies que fa 20 anys van acabar 8è d'EGB a l'escola, hi surto jo, que en vaig ser tutor, com a fotògraf rabiüt i rondinaire. Una abraçada a tots i totes! I gràcies, Guillem, per recordar-te de mi!

NADAL 2012

Amb un inútil arrossec

de més de dos mil·lennis

hem arribat a aquest Nadal

amb les mans buides,

un cor d’incert batec

i els ulls d’infant incrèdul. 

Aquell qui volgué néixer

al més humil indret

d’aquesta terra esquerpa

per dir-nos el camí

deu plorar amb desconsol

la nostra estupidesa.

I si, despullats de tot,

recomencem de ferm

l’humil sender perdut,

endevinem el mot sincer,

trobem l’acollidora mà,

i al capdavall esdevenim humans?

ONADES

Amb l’oreig de la tarda xafogosa

pentinava memòria i mil anhels

i la brisa ensumava el teu somriure

ran de mar, amb l’onada persistent.

Mentre em deies, ulls clucs, mil renys amables

llambregava ben lluny amb seny escàs

somniant la pell bruna i salabrosa

que encisava amb esglai el meu afany.

Tots els blaus bressolats pel lleu oratge

s’acostaven a esborrar senyals de pas

dels teus peus amollats damunt l’arena

que enginyaven efímers viaranys.

Una vela punxent i platejada

retallava el cel gris cap a llevant

i singlava la pell bellugadissa

d’aquest nostre desert tan delejat

Transparents, el teus somnis abocaves

i cuitava a abastar-los amb els dits

per gronxar-los damunt la platja estesa

dreçant-los, amb un bes, a l’infinit.

Si l’enyor els meus ulls acaronava,

n’escapçava el filam descabdellat

el vol ras de les ales fugisseres

del gavot que es perdia cel enllà.

Ben al lluny, en un punt inabastable,

el teu fat, implacable i expectant,

romania dispost a plantar cara

als nous déus que menaven el meu pas.

Un esquitx sorprenia el lleu desvari

perlejant el pit nu i agosarat

i abrandava deliris de tendresa

amb la llum matisada cap al tard.

UNA REFLEXIÓ ENCARA BEN VIGENT

M'ha sobtat la sorprenent vigència d'aquest poema que vaig escriure fa una pila d'anys. 

Per si em sentiu

Res no detura aquest innoble degotim
tenaç, abjecte, crònic, persistent, 
amb què ara han tornat a empudegar
el sòl mig erm d’aquesta terra que estimem? 

Com renascuts de cendres ancestrals
han revingut els mots indignes i malnats,
fal•laços, espuris, equívocs, inclements,

d'un vell malastre que tots crèiem soterrat.

Sota la pluja que volem eternament benigna,
descabdellem camins que abasten nous indrets,
però un tel enlleganyat de boira malaltissa
ens vol tornar ingenus, mesells, lacònics i confiats.

Ran de la por que neix amb l’infortuni
batega el tremp d’un vell anhel omnipresent:
agarberar el blat enrossit i aplegar la fruita vermellenca
abans no caigui la primera bruixonada de l’estiu

ANIVERSARI

Vull creure que,
des d'algun dels teus indrets més estimats,
assegut en una pedra ran de camí,
el teu esperit encara filustra
entre molses i pinassa
la nova collita tardoral.
 Vull creure que,
amb ulls murris i posat bonhomiós,
el teu esperit vetlla tothora
perquè seguim l'humil camí que ens vas traçar.

HE CANVIAT LA CARA DEL BLOG

La impossibilitat de BLOCTUM de seguir oferint l'allotjament de blogs en català de forma lliure, després de 5 anys de servei impecable i havent estat els primers a oferir WordPress en la nostra llengua, m'ha obligat a una migració contra la meva voluntat.

En tot cas, vull fer públic el meu agraïment a qui durant tots aquests anys ha treballat de forma desinteressada per facilitar l'ús de la nostra llengua a la xarxa. 

L'antic blog seguirà a la mateixa adreça, però sense actualització. 

http://cat.bloctum.com/joroca55

UN ALTRE TROSSET DE CAMÍ DE RONDA

En aquest cas hem començat a Sant Feliu de Guíxols amb la intenció de fer el trajecte fins a Platja d'Aro. Entre Sant Feliu i Sant Pol, el camí voreja el mar pel damunt dels penyasegats i ens hem fet un tip de pujar i baixar escales. Les vistes són interessants, però són excessivament urbanitzades per al nostre gust: des de qualsevol punt on et trobis, segur que veus alguna construcció d'aquelles que no haurien d'existir si haguéssim fet el coses com calia.

El punt més bonic i que encara conserva l'encant feréstec de la Costa Brava és la Cala de l'Ametller, on ens hem estat una estona observant una colònia de corbs marins.

LA TERRA ASSEDEGADA

A la Plana de Vic, des del 4 de juny, només han caigut 25 mm. d'aigua. Aquest és un fet excepcional, perquè en els 12 anys que enregistro dades meteorològiques, la mitjana d'aquest període ultrapassa de molt els 125 mm. Comencen a fer llàstima els turons de la plana plens de roures amb les fulles ressecades, incapaços de mantenir-se amb la poca humitat que poden aspirar del subsòl.

Avui, durant l'habitual excursió matinal en bicicleta d'aquests dies, m'he aturat a fotografiar aquest espai de conreu. Si us hi fixeu bé, podreu veure-hi un parell de corbs pasturant enmig dels terrossos que l'estripadora ha arrencat del camp de blat segat el mes passat. Aquests ocells solen ser indici de mals averanys. Sigui com sigui, el paisatge presenta quelcom de desèrtic, polsegós, que pot il·lustrar perfectament els efectes d'aquest implacable període de secada en els conreus de la Plana.

VEURE EL PRIMER RAIG DE SOL

Des de la terrassa de casa, a banda d'esplèndides postes de sol damunt els turons de Gurb, vigilades pel campanar romànic de la catedral, també es poden veure sortides de sol prou interessants. Aquests darrers dies d'estiu m'hi he avesat i us ho recomano. Cal llevar-se d'hora, pels volts de les set, però l'esforç de posar els peus a terra es veu compensat. D'altra banda ja portem molts dies de vacances i, allò que se'n diu cansat, no me'n sento gens, per tant puc matinar sense que aquest fet m'afecti els bioritmes bàsics.

L'espectacle varia molt depenent de la quantitat de núvols que guarneixen el sol damunt les Guilleries: apareixen escenaris barrocs amb il·luminacions càlides, espais turmentats de gris amb llum freda i quadres minimalistes amb un simple disc d'argent retallat damunt una fina línia irregular que separa el cel grisenc de la terra encara fosca. Què devien pensar els primers humans que van assistir a aquests espectacles naturals? Com ho devien viure?

SORTIDA DEL SOL DAMUNT EL MAR

A mesura que ens acostàvem a Sant Feliu, el cel clarejava i temíem fer tard a l'espectacle que havíem vingut a veure. Quan hem enfilat l'estreta carretera que puja a l'ermita de Sant Elm, l'estesa de mar lleugerament argentat per les primeres clarors s'ha mostrat esplèndid. En el moment d'asseure'ns a la barana del mirador de l'ermita, el primer punt vermell es dibuixava en l'horitzó difuminat per un lleu tel de boira. Eren encara no ben bé les 7 del matí. Cinc minuts després, l'espectacle era el de la imatge.

De vegades, llevar-se ben d'hora, ben d'hora, té el seu premi.

CRÒNICA D’UNA ESTADA A MENORCA

Des del cim d'Es Toro (358 m.) he gaudit per primera vegada la sensació d'estar envoltat d'aigua per totes bandes (aquella definició clàssica que apreníem a geografia). Hi ha una vista excepcional damunt tota l'illa i he tingut l'oportunitat de copsar un horitzó marítim ininterromput de 360º. Malauradament, la calitja no permetia distingir la costa oriental de Mallorca.

Menorca es fa estimar des del moment que hi poses el peus i inspira una ancestral predisposició a la protecció de tot el que s'apropa. I és tan petita que de seguida ho tens tot a tocar. M'he quedat amb tota la gamma de blaus impresa a la retina per molt de temps. M'he deixat envoltar pel mar, el verd, les pedres, el vent i el so estrident de les cigales. He restat una bona estona embadalit contemplant una sargantana negra com el carbó. M'ha sorprès l'arquitectura talaiòtica: els talaiots, els santuaris de taula, les navetes...  I, sobretot, m'ha meravellat la construcció de les vivendes a partir d'enormes blocs de pedra, que m'han fet sentir més minúscul que mai i m'han obligat a imaginar-me els privilegiats prehistòrics habitants de l'illa com una mena de gegants ciclopis, malgrat que la seva estatura no devia ser gaire diferent de la nostra.

Em queden tants indrets per descobrir-hi, que caldrà una segona estada, i potser una tercera... De fet, i això és una altra característica sumament interessant, feia temps que necessitava viure uns dies sense cap mena de pressa i ho he aconseguit en aquesta petita illa plantada al centre del Mediterrani occidental.

UN EXVOT CURIÓS I ENTRANYABLE

El dia de Sant Jordi de l'any 1958 em vaig trencar la cama corrent a peu pla per la lliça de Can Panegre. En aquella època es tenia per costum fer prometences i vots a sants i marededéus per beneficis rebuts: es feia en forma d'exvot que es penjava a les parets de l'església, santuari o capella dedicada a qui n'era deutor. Els meus pares, agraïts per la curació completa i perfecta de la meva extremitat inferior esquerra, el mes de febrer de l'any següent van penjar aquesta foto a la paret de l'ermita de Sant Jordi de Puigseslloses amb un text que la mare m'ha prohibit que fes públic pels errors ortogràfics que conté, però que té un valor excepcional. Un text escrit en català, tenint present que va ser escolaritzada íntegrament en castellà i que només va tenir accés a la nostra llengua de forma intuïtiva i autodidacta té per a mi el valor entranyable dels versos d'Espriu: "però hem viscut per salvar-vos els mots..."

La forma com aquest exvot ha tornat a caure a les meves mans és una mica rocambolesca i no em vull allargar, però us ben asseguro que per uns moments he tornat a la meva infantesa: tots aquells records bolcats a "Arrels de pedra" prenen vida cada vegada que una imatge em transporta al meu passat més remot.