LA PLUJA DEL MES DE JULIOL

És el mes més variable de l'any pel que fa a pluviositat. Veureu que el 2021 i 2022 pràcticament no va ploure gens, el 2011 i el 2015 van tenir una pluviositat excepcional i aquest any, al centre de la Plana només han caigut 100 mm, una quantitat molt inferior a la que s'ha recollit en molts llocs d'Osona nord.

COLLA DE PIXAPINS!

El cas dels ajuntaments de Sant Llorenç de Morunys i Sant Pau de Segúries amb els imbècils urbanites queixant-se del cant del gall, les esquelles del bestiar i les campanes de l’església m’ha fet recordar que anys enrere a Llanars van aconseguir que un ramader posés silenciadors als batalls de les esquelles.

És ben bé que els humans tendeixen a posar en evidència la seva estupidesa tan bon punt s’ajunten un parell de persones desarrelades del seu medi i amb manifesta incapacitat d’adaptació a un ecosistema una mica diferent. S’ha de ser imbècil per anar a l’Ajuntament a queixar-se que el gall dels veïns el desperta massa d’hora.

La solució que han trobat als ajuntaments d’aquests dos pobles m’ha semblat genial. Els cartells indicant els “perills” a què s’exposa el viatger que gosi pernoctar-hi i el consell que, si no accepta les condicions de vida del poble, segurament es troba en un lloc equivocat m’han semblat genials.

DESMANEC TELEFÒNIC

No us penséssiu que el desmanec a l'hora de passar cables de fibra (ara ja han abandonat el coure) és cosa dels exteriors de les façanes on cada companyia penja la seva instal·lació de la manera més ràpida sense contemplar cap consideració estètica.
Aquesta imatge és la de la cambra de connexions telefòniques del bloc de casa. A primera vista, sembla impossible que aquest garbuix de cables pugui garantir la comunicació efectiva de tots els habitatges. Sigui com sigui, és millor no tocar res ni provar d'endreçar-ho, perquè llavors segur que una connexió o altra deixa de funcionar.
Cada companyia ha instal·lat la seva caixa de connexions sense encomanar-se a Déu ni al diable (només van demanar permís els de Goufone) i, mentre hi hagi espai disponible, aniran afegint les que els calgui. A veure quan triguem a col·lapsar les mànegues que distribueixen els cables fins a cada habitatge!

VALÈNCIA/VALÉNCIA

Es veu que els de VOX i PP de l’Ajuntament de València han trobat un suposat “lingüista” de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que ha fet un informe favorable a canviar l’accent greu (obert) del terme de la ciutat per un d’agut (tancat), al·legant que la majoria ho pronuncia d’aquesta segona manera. I emparant-se en aquest escrit han aprovat el canvi de denominació oficial de la ciutat capital del país germà.
Que sempre es trobaran imbècils capaços de dir que la terra és plana i el sol quadrat encara que el veiem rodó, és d’una certesa innegable, perquè fa temps que plouen negacionistes de tota mena a tots els racons. El més important és que el seu nom surti escrit en algun lloc, que amb això ja en tenen prou.
Emparar-se en el raonament que la majoria ho pronuncia així és d’una insensatesa monumental. Aleshores haurem de preparar-nos per escriure Madriz, Zaragozá, Zeviya, Cái...
No tenen cap mena de vergonya a potinejar les certeses científiques al seu lliure albir, si poden aconseguir insistir en la negació de la unitat de la llengua catalana, que de fet és l’única raó de tot plegat. Aquesta i desviar l’atenció de l’autèntic problema que tenen al País Valencià: que segueix estan governat per un miserable que és responsable de la mort de 224 persones per la seva ineptitud.

SERVEIS PÚBLICS?

Calldetenes, Folgueroles i Sant Julià no són pas tres pobles aïllats al mig de les Guilleries amb dificultats per poder-hi arribar, ben al contrari resulta que estan molt ben comunicats. Per això resulta encara més sorprenent que hagin patit abandonament d’un servei públic com el de Correus. I tractant-se d’un sistema de comunicació oficial que fan servir les administracions públiques per trametre comunicats, avisos, multes, etc... la cosa presenta un caire de deixadesa preocupant.
La quantitat de persones d’aquests pobles que han hagut de pagar recàrrecs per pagaments deguts a l’Administració i que se’ls han comunicat quan ja havien vençut els terminis és considerable. I no crec que n’hi hagi prou demanant disculpes, si és que hi ha algun funcionari que hagi gosat posar-se aquestes paraules a la boca, perquè ells no s’equivoquen mai i segueixen les normes sempre al peu de la lletra.
De què serveix excusar-se dient que han coincidit baixes laborals i període de vacances. L’única cosa que demostren és una manca de previsió i planificació lamentables. Algú s’imagina que aquest fet pugui passar en qualsevol de les empreses privades de missatgeria d’aquest país? Oi que no? Doncs ja està aclarit: els funcionaris dels serveis públics són una altra mena de persones i organitzativament no es regeixen pel sentit comú sinó per protocols i procediments que la resta de mortals no podem comprendre. No cal que ens hi esforcem.

NO ENS EN SORTIREM

Només faltava que la senyora Ione Belarra s’apuntés a la festa de la catalanofòbia i, com que aquests de Podemos cada dia pinten menys, se li ha acudit deixar anar una bomba: que transferir les competències d’immigració a la Generalitat serviria perquè els Mossos d’Esquadra fessin batudes racistes. I com que ningú no li va ensenyar mai a demanar disculpes, encara ha afegit que els de Junts ho demanen per poder competir amb Aliança Catalana a l’hora d’elaborar i practicar polítiques racistes.

Però què hem fet perquè ens odiïn tant des de tots els sectors polítics? Perquè fins ara els d’esquerres si més no dissimulaven una mica, però es veu que dir penjaments dels catalans dona rèdit a la resta de l’estat. I en això estan. Ja triguen a fer-la callar els dels Comuns. Si de cas, a casa nostra n’afegirem una altra a la llista de “persones non grates”.

Des que no és al govern central, aquesta noia cova ressentiment. Li hauríem de recordar que, mentre ella era ministra, l’estiu de 2022, hi va haver una matança d’immigrants a la tanca de Melilla. No recordo que llavors es descordés d’aquesta manera, i tenia tota la pinta de ser una batuda policial de la Guàrdia Civil amb connotacions racistes, em sembla.

PARLANT DEL SENYOR MONTORO

A mi, aquest personatge sempre m’havia resultat repel·lent, per la seva fatxenderia, el seu sarcasme, la supèrbia amb què responia; fins i tot les seves faccions em resultaven un punt repulsives, i me l’havia imaginat moltes vegades amb capa negra i lluint dos ullals que li sobresortien per les comissures dels llavis.
Durant les dues etapes en què va ser ministre, primer amb Aznar i després amb Rajoy, va tenir temps de retallar drets socials, controlar les despeses de les autonomies amb el FLA, fer-se amb la Conselleria d’Economia de la Generalitat arran de l’aplicació del 155 i decretar una amnistia fiscal que anys més tard va tombar-li la justícia.
Mentre feia i desfeia de forma despòtica al capdavant de la Hisenda de l’estat, el miserable s’enriquia de forma exagerada cobrant comissions a les empreses que volien algun tipus de rebaixa en els impostos, i que ell aconseguia aplicar-los per la via de canvis de reglamentació i legislació.
I ara resulta que al PP no el coneix ningú, que la cosa no va pas amb ells, perquè resulta que els actuals dirigents no hi mantenen cap mena de relació. Perquè resulta que els actuals dirigents són un model de responsabilitat, transparència i bones pràctiques.
Això ajudarà els sociates, que tenien l’aigua al coll, a tirar endavant fins que comencin a aparèixer les sentències dels judicis per corrupció en què estan embolicats els peperos. I nari nan!

INEPTITUD MANIFESTA

Devem ser l’únic país del món on una persona que realitza tasques de gestió pública, amb la seguretat de disposar d’aquest lloc de treball de forma vitalícia de no ser que assassinis algú, es pot permetre el luxe de mostrar una completa ineptitud sense veure perillar mai el seu lloc de treball.
El despropòsit que suposa que, a finals de juliol, s’hagin de tornar a fer els nomenaments dels mestres de l’escola pública és un escàndol de proporcions bíbliques i molt em temo que restarà apaivagat amb quatre paraules de disculpa de la consellera d’educació i mirant cap a una altra banda, no fos cas que descobrissin que la responsabilitat de la catàstrofe recau en algun dels càrrecs de confiança nomenats pels nous propietaris polítics del departament.
El fet que any rere any s’esdevinguin errors i conflictes en aquest departament (un merder en les proves de les oposicions, embolics en les matrícules de formació professional, retards sistemàtics en els nomenaments dels mestres...) hauria de fer pensar als responsables polítics que hi ha algun dèficit estructural en el funcionament de la conselleria.
Tenint en compte que, abans que resoldre els problemes es tendeix a minimitzar-los i apedaçar els forats, no dubteu que, per poc que els pressionin els de la USTEC que són del seu color polític, aquest any són capaços d’ajornar el començament del curs escolar de les centres públics.

PARLANT DE LAMINE YAMAL

“Quan surto de la Ciutat Esportiva, gaudeixo de la meva vida, i ja està!”, vas dir als mitjans de comunicació que pretenien treure suc d’alguna de les atzagaiades en què t’has vist embolicat aquest estiu.
No, amic, meu, no pots dir “i ja està!”, perquè no està. Quan de manera merescuda t’has convertit en un símbol de superació, constància, voluntat..., en un model per a tota una generació de joves que s’emmirallen en tu, la teva responsabilitat personal, ètica i moral no queda circumscrita a la Ciutat Esportiva i a l’estadi on jugues. I molt menys quan, com la majoria de joves de la teva edat, publiques a les xarxes tot el que fas.
Els treus aires de nou ric que comences a amanir amb el punt de fatxenderia que t’atorga un sou estratosfèric, units a la mediocritat intel·lectual que traspua el teu discurs, amb l’afegit d’una manca de model personal que t’hauria de proporcionar la família (i que sembla que només et pot aportar la teva àvia), em preocupen i haurien de preocupar tothom qui té un punt de responsabilitat en la teva carrera esportiva.
Tant de bo això que comença a mostrar-se sigui només un camí errat en començar la teva majoria d’edat que de seguida seràs capaç de corregir. Als nostres joves els calen models positius que els aportin valors com la humilitat, la constància, el treball, l’esforç, la solidaritat, l’empatia. Tu, que tens uns orígens prou humils, podries ser un referent imprescindible. Tant de bo no descarrilis en aquest objectiu.

PREMI NOBEL DE LA PAU

Estic atònit. Si em punxen no em surt sang. Acabo d’assabentar-me que el genocida Netanyahu proposa en Trump com a candidat al Premi Nobel de la Pau.

D’entrada que un senyor que té damunt la seva consciència un mínim de 60.000 morts palestins gosi fer sortir de la seva boca la paraula “pau” ja és una barbaritat absoluta. Si a més el tema es combina amb el cognom Trump, l’afer es transforma en una barrabassada monumental.

Resulta que tota aquesta colla d’ultradretans que han aparegut com cargols després d’un ruixat tenen molta tirada a omplir-se la boca amb paraules com “llibertat”, “democràcia” i “pau” i fer-les servir com a bandera per poder executar els seus crims. Recordeu que el senyor Putin va envair Ucraïna per alliberar-la dels nazis que la governen?

Però no sé si recordeu que el senyor Henry Kissinger va guanyar el Premi Nobel de la Pau l’any 1973, i no era precisament una persona que seguís els postulats d’en Gandhi. O sigui que convindrà estar alerta.

Com deia l’inefable Quixot: “Cosas veredes, Sancho, que faran fablar las piedras”

DIALÈCTICA LAMENTABLE

Vet aquí que sentint bramar, desbarrar i insultar els actuals polítics en llocs on hauria d’imperar el respecte, l’educació i l’ús de la paraula per expressar raonaments que siguin adients a la nostra condició d’animals amb enteniment, m’ha vingut a la memòria la saviesa del senyor Enrique Tierno Galván, alcalde de Madrid de 1979 a 1986, famós pels seus bans. Us copio un fragment d’un d’aquests bans, de data 22 de juliol de 1983:

"Adviértase por postrera vez a aquellos vecinos, que por desgracia no faltan, que hagan sus aguas menores aprovechando por lo común el recato de los corpulentos árboles, destruyendo las flores, las hojas o los brotes de plantas, retoños o esquejes, que serán rigurosamente castigados, lo mismo que quienes hagan o dejen hacer las mayores aguas a sus perros u otros animales domésticos en los prados que los vecinos a veces pisan descalzos o buscando con poca fortuna asiento y descanso en ellos."

Podríeu imaginar-vos que algun dels actuals polítics fos capaç d’escriure un text semblant? El lèxic precís, la sintaxi escrupolosa i complexa, l’estil exquisit i un punt arcaic del “vell professor” va passar a la història com a model de redacció elegant.

Temps enrere, als parlaments encara imperava una certa correcció i contenció, fet que permetia que contrincants i enemics declarats discutissin de forma acalorada però sense perdre el nord, el senderi i l’educació més elementals com passa tristament en aquests moments.

No sé d’on ho vaig treure ni qui ho deia, perquè la memòria em comença a jugar males passades, però vaig trobar genial la reflexió de qui afirmava que un dels mals de la democràcia és que posa al mateix nivell de valor i degut respecte les opinions raonades i les estupideses més monumentals. Si hi afegim que la democràcia és l’únic sistema polític que permet que els seus enemics puguin arribar a destruir-la des de dintre, tindrem un bon retrat de la situació actual en què tot indica que duem el carro pel pedregar.

MANCA DE PLACES

 
M’imagino la complexitat que comporta atendre les preferències familiars a l’hora d’adjudicar les places de Batxillerat en un context de certa saturació deguda sobretot al fet que l’any 2009 va viure un repunt de la natalitat. Acceptem allò tan simple que es diu en aquest casos: és impossible fer-ho a gust de tothom.

Ateses aquestes prèvies, no resulta gaire difícil fer el càlcul del nombre d’alumnes nascuts aquest any i comparar la quantitat amb l’oferta de places als instituts i centres concertats de la comarca per comprovar que l’oferta quedava curta i acabaria passant el que ha passat.

Es poden argumentat les excuses que vulgueu: dobles sol·licituds (Cicles Formatius i Batxillerat), sol·licituds fora de la població, excés de demanda de Batxillerat que es regula al segon curs per abandonament... El que no es pot fer és mantenir en la incertesa un nombre tan elevat d’alumnes que resten en llista d’espera pendents que el lent aparell burocràtic del departament acabi resolent el conflicte.

Voleu dir que amb una mica de voluntat executiva no podien haver resolt expeditivament aquest conflicte generat per la seva manca de previsió? Si no són capaços de gestionar amb agilitat un procés de matriculació (recordeu que cada any tenen embolics formidables amb la matriculació dels Cicles Formatius), imagineu-vos la gestió de plantilles de professorat i la cerca de solucions per al progressiu deteriorament de la qualitat de l’ensenyament d’aquest país.

Ah! No patiu gens ni mica perquè l’eficiència del Govern de Tothom està garantida.