AGRAÏMENT A LA "NOSTRA" ESCOLA

Coincidint amb el Dia Internacional de les Dones, l'Escola Vedruna de Tona, la "nostra" escola de tota la vida, ha volgut retre aquest homenatge a la Dolo. Podeu comptar que, si ella hagués pogut, els ho hauria prohibit, poc amant d'honors i reconeixements, però estic plenament convençut que des d'on sigui en aquests moments s'ho mira amb un somriure murri dibuixat a la cara i agraint aquest gest tan emotiu. 

Fa poc més d'un mes que ens va deixar i durant aquest temps he rebut tantes mostres de suport i tants mots especialment sentits per referir-se a la persona amb qui ho he compartit tot durant més de tres dècades, que us haig de confessar que em sento un privilegiat d'haver pogut estimar profundament i haver-me sentit estimat per una persona com ella. 

Aquest matí m'he acostat fins a Ciuret a xerrar una estona amb ella. Ha estat més aviat un monòleg, però m'he sentit obligat a explicar-li el que han perpetrat aquesta colla d'exagerats que volten per l'escola, perquè segur que no disposa d'accés a les xarxes socials i no volia que s'ho perdés. 

Gràcies, Escola Vedruna Tona, en nom de la Dolo i de tota la família! 
 

ELS "ÀNGELS" DE LA DOLO

Ja fa més de tres setmanes que vaig haver de fer front a la situació més dolorosa que he viscut i viuré la resta de la meva vida. Perdre la persona que ha estat tot el meu món durant més de tres dècades et deixa poc menys que estabornit i sembla que només el pas del temps pot arribar a retornar l'estabilitat emocional que encara en aquests moments em fa aigües uns quants cops al llarg del dia.
Però ara penso que he començat a recuperar la serenitat i l'objectivitat que els primers dies havien fugit i llavors de la meva lletra només n'haurien sortit salvatjades de les quals m'hagués penedit al cap d'un temps. Per tant puc començar a parlar de tot plegat de forma més tranquil·la.
Durant el temps que va durar el seu calvari, la Dolo va tenir l'enorme sort de ser atesa per un munt de persones (recepcionistes, personal de neteja, administratius, treballadores socials, psicòloga, infermeres, auxiliars, "camillers", metges i metgesses) que la van tractar amb professionalitat, empatia, cura, tendresa i fins i tot amor. Havent viscut durant tants dies la tasca de tots aquests professionals de ben a prop, no puc deixar de pensar que la seva feina no estaria pagada ni amb tot l'or del món.
Seria una casualitat massa excepcional que hagués coincidit justament amb les persones amb més capacitat d'empatia de tot el col·lectiu sanitari, per tant generalitzo el meu agraïment a tots treballadors del CAP de Vic-Nord, de l'Hospital Universitari de Vic, de la Clínica de Vic, de la secció de l'Hospital Clínic de Granollers i de l'Hospital Clínic de Barcelona.
La Dolo els considerava els seus "àngels" (segons ella, persones amables i generoses que vetllen en tot moment per la gent que els envolta) i van tenir cura d'ella fins al seu darrer sospir.
De vegades penso que no som prou conscients de l'enorme sort que tenim de poder gaudir d'aquest servei de salut que darrerament només rep crítiques. Penseu només que l'empatia que nosaltres els demanem (de vegades exigim) vindria rodada si fossim nosaltres els primers en posar-nos al seu lloc. Durant aquests dies he pogut escoltar un metge confessant-me que si tornava a patir una guàrdia com la que acabava en aquells moments es plantejaria canviar de feina, i una infermera que mentre atenia la Dolo a urgències ens deia que "només tenia ganes de plorar".
Una enorme abraçada d'agraïment a tots els que cada dia us poseu la bata blanca i us convertiu en els nostres "àngels".

LES ALARMES AL MÒBIL

Després d'un període una mica complicat que m'ha buidat l'esperit, reprenc les meves

REFLEXIONS DE JUBILAT

Quan ahir, caminant pel carrer Verdaguer vaig rebre el missatge d'alerta pel temporal de vent que patiríem avui, vaig dibuixar un mig somriure i fins i tot vaig considerar si atesa la meva condició senil no seria millor ajornar totes les activitats previstes per aquest esplèndid dia esventat que el febrer ens ha regalat.
Els auguris advertien de situacions apocalíptiques i els governants s'havien afanyat a minimitzar riscos (Quant de mal ha fet la mala gestió de la DANA de València!) tancant escoles, instituts, universitats, restringint activitats sanitàries, aconsellant el teletreball...
Quan aquest matí, pels volts de les 9 he sortit de casa decidit a mantenir el meu programa d'activitats, els carrers estaven buits i un vent fresquet m'ha acompanyat durant tots els trajectes que havia de realitzar. Res més lluny del que vaticinaven els oracles protectors.
Ja ho sé que cap allà baix on viu la major part de gent del país ha fet alguna destrossa, però creieu que calia tancar les escoles de l'Empordà, una comarca avesada a embats de la tramuntana almenys dues vegades cada mes?
Voleu dir que no podien haver afinat una mica més a l'hora d'establir mesures preventives?

 

 

Mentre patia la cruel paradoxa d’haver dedicat tota la meva vida a la paraula oral i escrita i trobar-me immensament buit de mots per expressar el dolor que em rosegava les entranyes, em van venir al record aquests versos de Miguel Hernández:

Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.

I vaig pensar que ja em perdonaries, Miguel, si per una vegada a la vida cometia un plagi i aprofitava els teus mots per expressar, segurament de forma menys salvatge que tu però absolutament sentida, el que haig de dir a la meva companya de l’ànima que m’ha abandonat massa d’hora.

I, ja de passada, si les vostres ànimes lliures coincidissin per aquí dalt algun moment, et demanaria que provessis de fer-li comprendre i estimar la poesia, una tasca que a mi m’ha resultat impossible. Potser per aquest motiu he acabat dedicant el meu temps a la narrativa.

Gràcies, Miguel, pels teus mots i per la teva poètica saviesa.

ELEGIA PER AL COMIAT DE LA BALLESTINA 

amb qui tant he estimat

 

Desitjo ser, plorant, el jardiner

de la terra on posarem les teves cendres,

i em trobaràs d’un cap de dia a l’altre

acaronant-la com si fos la teva pell colrada

pel sol d’estiu que des del gris hivern tant anhelaves.

I a cada terròs que arrenqui

amb l’aixada o amb la fanga

hi sabré veure el teu cor valent i coratjós

que de tant d’estimar ha esgotat el seu batec.

I a cada nou brot hi trobaré

algun dels mots que ens han quedat per dir-nos,

perquè aquests darrers dies

ens hem ofegat sovint en llargs silencis.

I cada arrel anirà a cercar una engruna teva

per acompanyar-te a prendre el sol

i respirar l’aire que els teus pulmons lassats

han deixat de regalar-te massa d’hora.

I cada nova flor que despunti

esdevindrà un dels teus eterns somriures

quan compartíem el deler de viure

i encara confiàvem tenir-ho tot al nostre abast.

I en cada solc, en cara rastre de rampí

damunt la terra assaonada per la pluja

s’hi dibuixarà algun dels camins

que ja mai més podrem petjar, mans agafades.

I cap al tard, plantat al teu damunt,

mastegant algun renec inenarrable,

amb els ulls fits cap al rogenc ponent

amollaré quatre llàgrimes que sàpiguen besar-te.

I ja de nit, dissolt en la foscor que m’embolcalli,

adreçaré els meus peus profundament feixucs

cap a abraçar la buidor de casa nostra

per poder enyorar solemnement i íntima

els ulls que van saber-me enamorar

i que em mantindran empresonat

durant la resta dels meus dies,

que ara mateix desitjo escassos

car sense tu ja res no em sembla pas possible.