Mentre patia la cruel paradoxa d’haver dedicat tota la meva
vida a la paraula oral i escrita i trobar-me immensament buit de mots per
expressar el dolor que em rosegava les entranyes, em van venir al record aquests
versos de Miguel Hernández:
Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.
I vaig pensar que ja em perdonaries, Miguel, si per una
vegada a la vida cometia un plagi i aprofitava els teus mots per expressar,
segurament de forma menys salvatge que tu però absolutament sentida, el que
haig de dir a la meva companya de l’ànima que m’ha abandonat massa d’hora.
I, ja de passada, si les vostres ànimes lliures coincidissin
per aquí dalt algun moment, et demanaria que provessis de fer-li comprendre i
estimar la poesia, una tasca que a mi m’ha resultat impossible. Potser per
aquest motiu he acabat dedicant el meu temps a la narrativa.
Gràcies, Miguel, pels teus mots i per la teva poètica
saviesa.
ELEGIA PER AL COMIAT DE LA BALLESTINA
amb qui tant he estimat
Desitjo ser, plorant, el jardiner
de la terra on posarem les teves cendres,
i em trobaràs d’un cap de dia a l’altre
acaronant-la com si fos la teva pell colrada
pel sol d’estiu que des del gris hivern tant anhelaves.
I a cada terròs que arrenqui
amb l’aixada o amb la fanga
hi sabré veure el teu cor valent i coratjós
que de tant d’estimar ha esgotat el seu batec.
I a cada nou brot hi trobaré
algun dels mots que ens han quedat per dir-nos,
perquè aquests darrers dies
ens hem ofegat sovint en llargs silencis.
I cada arrel anirà a cercar una engruna teva
per acompanyar-te a prendre el sol
i respirar l’aire que els teus pulmons lassats
han deixat de regalar-te massa d’hora.
I cada nova flor que despunti
esdevindrà un dels teus eterns somriures
quan compartíem el deler de viure
i encara confiàvem tenir-ho tot al nostre abast.
I en cada solc, en cara rastre de rampí
damunt la terra assaonada per la pluja
s’hi dibuixarà algun dels camins
que ja mai més podrem petjar, mans agafades.
I cap al tard, plantat al teu damunt,
mastegant algun renec inenarrable,
amb els ulls fits cap al rogenc ponent
amollaré quatre llàgrimes que sàpiguen besar-te.
I ja de nit, dissolt en la foscor que m’embolcalli,
adreçaré els meus peus profundament feixucs
cap a abraçar la buidor de casa nostra
per poder enyorar solemnement i íntima
els ulls que van saber-me enamorar
i que em mantindran empresonat
durant la resta dels meus dies,
que ara mateix desitjo escassos
car sense tu ja res no em sembla pas possible.
