dimecres, 4 de maig de 2022

ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 88

“CARALLOT”

Es diu d’una persona aturada, amb poca capacitat de reacció, badoca, ximple, de qui qualsevol es pot aprofitar. En tot cas, evitem fer servir el barbarisme “gilipolles” que vindria a tenir més o menys el mateix significat.
És un derivat de “carall” (penis) que es fa servir com a expressió de sorpresa, d’estranyesa, d’admiració o de contrarietat. Proveu de pronunciar-ho (carai!, a la Plana) amb entonació i actitud diverses i veureu com canvia el seu significat. De fet és el mateix que passa amb el mot “collons”, que és el més polisèmic de la nostra llengua.
La paraula ve del llatí vulgar “characulus” que es referia a un pal, però segur que devia tenir una base ibera.
“Com vols que et cregui, tros de carallot? Només de veure’t aquesta cara d’encantat ja et fotria un parell de plantofades.”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada