EL MEU AVI

 

Que el senyor Ortega Monasterio era “presumptament” un senyor de moral distreta (per dir-ho eufemísticament) a hores d’ara ningú en dubta malgrat la demanda presentada per la seva família contra la CCMA i l’autora del reportatge “Murs de silenci”, Anna Teixidor, a qui els reclamen un milió d’euros d’indemnització.

I vet aquí que arriba la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell d’aquest any i l’Ajuntament decideix que l’acte no es clourà cantant “El meu avi” al·legant que toca renovar una mica l’espectacle després de cinc dècades. I la família del compositor ha posat el crit al cel i ja tenim la polèmica estructurada.

Posem una mica de seny i perspectiva a l’assumpte. Us imagineu la quantitat d’obres artístiques que admirem i que tenen com a autor un personatge de dubtosa integritat moral i ètica? Us imagineu la quantitat de pintors, escultors, músics, cantants, escriptors i dramaturgs dels quals n’admirem l’obra sense detenir-nos a fer cap mena de judici sobre la seva qualitat humana? Perquè en el fons ens hem acostumat a separar obra i autor a l’hora de fer cap mena de valoració.

“El meu avi” és una cançó (havanera) que ja forma part del bagatge musical del nostre país i molts ni tan sols coneixen el nom del seu autor. Permeteu que segueixi formant part de l’imaginari col·lectiu i deixeu-vos de romanços. I dediquem-nos a discutir i polemitzar sobre temes realment importants de país.

L’ESGLÉSIA CATALANA

 

Queden lluny aquells temps en què sonaven cognoms com Deig, Guix, Camprodon, Pont i Gol,  Torrella, Jubany... davant de les diòcesis del nostre país. Queda lluny aquell concili de la Tarraconense i les seves conclusions deuen dormir en un calaix tancat a pany i clau, perquè ningú s’imagina que es pugui crear una Conferència Episcopal Tarraconense (Déu nos en guard de dir-ne “Catalana”), des de la qual provar d’esmorteir el ranci discurs de la Conferència Episcopal Espanyola alineada des de sempre als poders rònecs de l’estat.

Em pregunto quin paper haurien desenvolupat els abats Aureli M. Escarré, Cassià M. Just o Sebastià Bardolet davant la visita i el discurs impresentable de l’actual rei a Montserrat. Segurament, per una qüestió d’educació (que no de respecte perquè no el mereix), haurien rebut el monarca de la dinastia franquista amb discreció i no haurien dubtat ni un moment a fer-li saber quatre coses que hauria de tenir clares i recordar-les cada vegada que trepitgi territori català. Ben al contrari, l’abat actual, Manel Gasch, en la línia marcada pel govern socialista (el de tothom) va mostrar un servilisme lamentable a ulls dels qui ens estimem el país.

I arriba la Festa Major de Vic i sembla que assistirem a un altre despropòsit. Monseñor Argüello, en qualitat de Bisbe de Valladolid on es troba enterrat Sant Miquel dels Sants, voltarà per Vic de bracet amb el nostre bisbe que el deurà acollir amb el mateix servilisme de què parlàvem perquè resulta que és el president de la Conferència Episcopal Espanyola. Vista la ideologia d’aquest personatge i les seves opinions lamentables, el que convindria més aviat seria declarar-lo persona non grata a la nostra ciutat, però això sí que és voler tocar el cel amb la mà.