Recordo un vers de Jorge Manrique a “Coplas por la muerte de
su padre” que deia “como a nuestro parescer, cualquiera tiempo pasado fue
major”, i que ara m’ha vingut a la memòria perquè la darrera cosa que
desitjaria és que penséssiu que em mou aquest sentiment a l’hora de parlar de
l’escola, tot i que de raons ja us adonareu que no me’n falten.
Hem arribat a la misèria actual per moltes i diverses raons,
que procuraré enumerar amb la consciència que segurament no es tracti d’una
llista completa, perquè segur que s’hi podrien afegir altres elements que han
confluït en el temps per multiplicar els efectes negatius de tot plegat.
En primer lloc, convindria deixar ben clar que els constants
canvis legislatius, reformes, contrareformes i recontrareformes que ha sofert
el sistema educatiu durant les tres darreres dècades han suposat un excel·lent
brou de cultiu que ha permès que viréssim indefectiblement sempre cap a la
pitjor via possible. Hem d’agrair als polítics la seva perspicàcia a l’hora de
planificar, preveure, organitzar i legislar tot el que fa referència al sistema
educatiu.
Convindria també fer esment als canvis tecnològics que s’han
produït durant aquest temps, sense que el sistema educatiu encertés a
entomar-los en la justa mesura: o hem fet tard a l’hora d’aplicar-los o bé ho
hem fet sense cap mena de control ni preparació dels docents, i hem permès que
el món digital envaís l’escola i adulterés tots els processos.
Paral·lelament, els canvis socials han anat conformant una
societat que no s’assembla en res a la de fa trenta anys, que era més
respectuosa amb les institucions educatives, valorava més la tasca dels
educadors i no eludia les responsabilitats educatives de la família.
A risc que em titllin de xenòfob, permeteu-me que anoti com
a quart element discordant en el panorama educatiu l’allau d’immigració que
l’escola, com a primer esglaó d’acolliment social, ha hagut d’atendre. És
impossible absorbir 70.000 alumnes de matrícula viva, els que han arribat fora
de termini aquest curs passat, sense que
se’n ressenti l’organització escolar, els grups classe i en definitiva els
resultats acadèmics de tot l’alumnat. Qui digui el contrari fa volar coloms.
Convindria afegir també la gran idea d’escola inclusiva que
amb un toc de vareta màgica van determinar una colla de cervells pensants que
no han trepitjat mai una aula. En un món ideal, utòpic, fantàstic... això seria
fabulós, però la realitat a les aules és ben altra: elements disruptius,
impossibilitat de crear ambient d’atenció... Segur que els processos
d’aprenentatge s’alenteixen i no s’arriben als objectius que abans s’assolien.
Un altre element preocupant és la desaparició dels llibres
de text, que almenys garantien una coherència en el procés d’aprenentatge de
conceptes i procediments nous. La lectura sobre paper, igual que l’escriptura
manual contribuïen a un millor aprenentatge de la llengua, base de tota la
resta d’aprenentatges. Els resultats dels alumnes actuals en llenguatge en són
una prova fefaent.
Permeteu-me que hi afegeixi la sorprenent descoberta del treball
per “projectes”. La idea és bonica, interessant, engrescadora i fins i tot
motivadora per als alumnes. Reconec haver treballat diversos projectes (tot i
que llavors no fèiem servir aquesta terminologia) amb resultats francament
satisfactoris. Però creure que a través dels projectes es pot garantir
l’aprenentatge de tots els continguts curriculars és creure en els contes de
fades. Han fiat l’aprenentatge de les Ciències Naturals (Coneixement del Medi)
íntegrament als projectes i ara s’adonen que tenen els pitjors resultats de la
història educativa. Suposo que se n’adonaran.
Per acabar-ho d’adobar, hem anat modificant el sistema
d’avaluació fins a convertir-lo en una mena d’autoenganyifa que permet
bàsicament constatar que tots els alumnes evolucionen i que cadascú ho fa al
seu ritme perquè així no s’han de plantejar repeticions de curs traumàtiques.
Per si fos poc, ara es valoren “capacitats” per poder flexibilitzar molt més
l’avaluació. Resumint: tots van molt bé fins que deixen d’anar bé i es foten de
lloros davant d’un fracàs escolar inevitable.
Sé que aquest element distorsionador no agradarà a tothom i
em guanyaré uns quants enemics, però si me’l quedo per a mi sol em provocarà
una llaga d’estómac, per tant l’aboco i endavant les atxes. La formació del
professorat actual és precària, d’una mediocritat preocupant: el coneixement
enciclopèdic de què gaudíem els professionals de l’educació ara ha estat
substituït per les consultes ràpides a la Viquipèdia. El voluntarisme i el
concepte de gratuïtat en l’exercici de la professió que vaig descobrir en
l’equip de mestres que em va acollir amb qui vaig lluitar colze a colze durant
anys ha desaparegut. I en tot cas convindria fer reflexionar els equips docents
en el sentit que una escola no és una fàbrica amb una cadena de producció que
s’interromp pel toc d’un rellotge.
A les escoles públiques encara cal afegir-hi un altre factor
de distorsió: la impossibilitat de crear equips docents estables degut al
sistema de trasllats dels funcionaris. Digueu-me com pot funcionar una escola o
un institut que cada mes de setembre es troba amb entre un 25% i un 50% de
personal docent nou acabat d’aterrar i que desconeix per complet el projecte
educatiu del centre que li ha tocat.
Afegiu-hi que encara cueja el curs escolar perdut per la
pandèmia, que els instituts fan jornada intensiva sense tenir en compte les
necessitats dels alumnes, que encara impera la infantil creença que qualsevol
aprenentatge cal fer-lo de forma més lúdica possible, que els alumnes pateixen
una sobreexposició a les pantalles... Tot plegat ens ha portat a una realitat insostenible.
Davant d’aquest panorama, les declaracions de la consellera
d’educació indicant que milloraran la formació del professorat en ciències,
formaran 30 mestres experts en didàctica de les matemàtiques i crearan 150
places d’auxiliars de conversa per a la llengua anglesa sonen a allò de sempre,
a “música celestial”, però permeteu-me que jo ho qualifiqui de “la xocolata del
lloro”. La trista realitat no és que desconeguin la solució d’aquest enorme
disbarat, sinó que no saben ni com
posar-s’hi.
Per resumir, direm que tenim mala peça al teler, que ni
l’ordit presenta l’alineació correcta dels fils ni la trama respecta la tensió
necessària. I davant d’aquest desastre, en lloc de canviar la peça, ens
entestem a clavar algun cop de martell al teler i posar unes gotes d’oli als
engranatges confiant que tot plegat reprendrà la dretura imprescindible per
acabar obtenint un resultat acceptable. I la peça cada vegada surt més
rebregada.
